20.03.2023 - 21:40
Sesto San Giovanni és una ciutat llombarda, situada al nord de Milà, coneguda entre els periodistes de la bota pel sobrenom de “l’Stalingrad d’Itàlia”. I això és gràcies a un històric rerefons proletari, a una resistència heroica al feixisme i al nazisme, que la va ocupar durant vint mesos, a una combativa manera de ser, acabada la guerra i tot. Durant prop de setanta anys, fins el 2017, sistemàticament, totes i cadascuna de les eleccions que es van fer en aquest enclavament industrial de l’àrea metropolitana milanesa les va guanyar el Partit Comunista. Però en les eleccions de l’any passat, per primera vegada, la dreta va superar l’esquerra de tres punts. I no qualsevol dreta. Els Fratelli d’Italia, el partit feixista, va encapçalar el recompte intern de la coalició, gairebé empatant ell tot sol amb el Partit Democràtic –que és la formació que podríem identificar d’alguna manera com a successora, molt de lluny, del vell Partit Comunista.
Això que passa a Itàlia també passa a l’estat francès. És ben conegut el cas de Grenay, un poble de set mil habitants al Pas de Calais, que d’ençà del 1953 sempre havia votat comunista, però que en les darreres eleccions va passar a ser una de les comunes amb més vots a favor de Marine Le Pen. Ja fa molts anys que els sociòlegs francesos han estudiat el fenomen amb atenció i estableixen una correlació territorial clara entre el vot de fa dècades al Partit Comunista i el vot d’avui a l’extrema dreta. A Toló, Marsella o allò que havia estat el cinturó roig de París –a Saint-Denis, per exemple–, l’extrema dreta és el moviment clarament en alça. Com ho és a Àustria, on Simmering, el famós “barri roig” de Viena, ara vota l’extrema dreta de l’FPO. O com als Països Baixos, on l’anomenat Partit de la Llibertat, xenòfob i autoritari, ha passat a ser el més votat en poblacions tradicionalment comunistes com ara Almere, Onderbanken, Volendam, el port de Rotterdam mateix.
És un fenomen més que documentat. Pràcticament a tot Europa els barris i les poblacions obreres que tradicionalment votaven comunista o les opcions més radicals de l’esquerra avui voten l’extrema dreta. Farts de la traïció de l’esquerra, incapaços d’entendre els debats esotèrics fomentats pel moviment Woke, cansats de veure que cada dia les diferències socials són més grans mentre els governs progressistes bàsicament es dediquen a alimentar els acudits dels urbanites multi-qualsevol-cosa i a ocupar les institucions col·locant-hi a sou més i més indigents intel·lectuals.
L’extrema dreta se n’aprofita, d’això, ben hàbilment. I descaradament. Ha crescut, s’ha sofisticat, ja no és repatània com era. És infinitament més perillosa. I el comportament de l’esquerra europea és tan demencial, tan antinatural, que avui l’extrema dreta es pot presentar com l’única opció que proposa obertament de cremar-ho tot, d’engegar a dida el sistema, de satisfer les ganes violentament pedestres de tornar-s’hi que té la gent que pateix més. Tot és una gran mentida, però és una mentida que a ells els funciona. I la moció de censura de Vox, no us enganyeu pas, és això.
Vox no vol ni tan sols guanyar-la. No ho necessita, ni és el seu pla. Vox ja té el que volia perquè la moció de censura que es fa avui a Madrid és simplement una operació de màrqueting que els feixistes ja han guanyat. Amb la moció han obtingut allò que necessiten: un immens aparador mediàtic des d’on ensenyar als votants desencantats com un comunista, un símbol del comunisme espanyol, ara és dels seus, i ho és orgullosament. Amb la confiança que això que passa a tot Europa acabe passant també al sud dels Pirineus.
Quan l’esquerra traeix, guanya l’extrema dreta. I l’esquerra duu molts anys fent propostes ridícules i endollant familiars i coneguts amb la única condició de no tindre gran capacitat per a res.