Miquel Navarro al seu taller de Mislata. (Fotografies: Prats i Camps)

Miquel Navarro (Mislata, 1945) és pintor i escultor. És força conegut pel gran públic pels tòtems i escultures que poblen algunes ciutats. La més famosa, la font de la Pantera Rosa de València, de 1984. El nom oficial era “Fuente pública”, però l’enginy dels valencians la va batejar amb el nom del personatge de dibuixos animats. Anys més tard van arribar el Parotet, també a València; el Fanalet de Quart de Poblet, la Fraternitat de Barcelona i la Boca de Lluna de Brussel·les, entre més. Té obra en museus de tot el món. Del Guggenheim de Nova York al Georges Pompidou de París, el MACBA de Barcelona i el Reina Sofia de Madrid. A l’IVAM hi ha la sala Miquel Navarro.

Ens trobem amb ell un matí de novembre. Fa sol. Ha arribat al taller caminant des de sa casa i està una mica cansat. Tot i això, té humor i posa per al fotògraf amb paciència i complicitat: amb els guerrers, als peus de les ciutats de ferro o d’argila, o d’alumini marí, que són molt resistents, però les ditades es marquen de seguida. Navarro també es deixa fotografiar en un racó de l’andana, amb el fons d’unes fotografies de gran format, obra seua que van formar part d’una mostra a la fundació Bancaixa. L’anècdota que explica sobre el model és off the record.

Al pati hi ha un cactus d’origen mexicà que hauria volgut ser una escultura de Miquel Navarro, formar part, potser, de la composició Ciutat de torres amb què comparteix espai. És molt alt i té molts braços, i tanta força que, lligat amb cordes i tot, continua enfilant-se cap al cel. El cactus, les escultures, les caixes, les nous que s’asseguen esteses en un racó, els pigments i les argiles. Un món sencer dins aquest estudi-taller que va ser un magatzem de productes d’adrogueria a granel i que ara serà la seu de la Fundació Miquel Navarro de Mislata.

Tot i la fatiga que arrossega, diu que es troba bé de salut, amb ganes de continuar treballant i il·lusionat perquè el projecte de la fundació és una realitat. S’hi han implicat la Generalitat, l’Ajuntament de Mislata, la Diputació de València i el Ministeri de Cultura espanyol (el ministre Rodríguez Uribes és del poble de Miquel Navarro).

Com us trobeu?
—Bé. Ara millor, amb pastilletes i anar tirant. Hi ha hagut moment que semblava que…

Com heu passat el confinament?
—Normal. La gent que fem coses creatives assumim la soledat prou bé. A mi m’agrada estar a soles a casa.

Ha estat una època d’especial creativitat?
—Sí i no. Confie molt en el treball. Si treballe, em trobe més viu.

Esteu satisfet de la manera com ha acabat el procés de la fundació?
—Ha costat prou i aquest era l’últim intent. Fa temps que diverses entitats volien fer la fundació, però a mi no em convencia la manera i ara, darrerament, l’alcalde del meu poble, que és molt treballador i està molt interessat en el tema, ha fet tot el possible perquè el meu desig es convertira en realitat.

Què serà la fundació? Què s’hi farà?
—Serà un lloc on preservar la meua obra, però també serà un lloc obert, amb una part que serà un taller didàctic, s’hi faran exposicions d’altres artistes que dialoguen amb la meua obra. També es faran concerts… Tot allò que es podrà fer en aquest espai.

Aquest estudi representa molt per a vós. De fet, heu tingut oportunitats d’anar a treballar fora i heu decidit de quedar-vos-hi.
—Sí. Em van oferir una fàbrica mig enderrocada perquè muntara un estudi a Chicago, quan vaig estar becat pel govern francès m’hauria pogut quedar a París, però no ho vaig fer. Sempre he tornat ací.

Per què?
—Mislata, València… Tenim un bon clima. Tenim una història important, una arquitectura important, un urbanisme important. I tenim una horta que és molt bàsica. Aquesta agricultura nostra és una obra d’art. Escampes una llavor i tens una bajoqueta i una tomaca…

Al començament us dedicàveu a la pintura, però molt prompte us vau decantar per l’escultura. Com va ser aquest trànsit?
—Encara que he fet de tot, l’escultura és el lloc on jo em definisc clarament. Necessitava la tercera dimensió. Tocar per a creure. És un poquet on em puc sentir més creador. De xicotet agafava fang de la séquia i ja modelava. Té a veure amb el simbolisme o el mite de la creació de l’home. Però no vull passar-me [riu].

Continueu.
—No [punts suspesos a l’aire].

Sou conegut per l’obra pública, però ací dins s’intueix un altre Miquel Navarro. Quin és?
—És un Miquel Navarro íntim, que fa una obra més xicoteta i que pot tenir una càrrega psicològica, filosòfica i fins i tot sexual.


—Per això sóc Miquel Navarro. No he tingut mai cap problema a mostrar la meua sexualitat ni el meu desig, i en eixa mesura hi ha una singularitat.

Sempre us heu sentit còmode?
—Home, sempre hi ha alguna ferideta, però no se n’ha de fer cas. Jo no he patit això que ara es diu bullying, però recorde que quan era xicotet eixíem al pati de l’escola i n’hi havia un que em mirava i em mirava i després em pegava una galtada. Jo no ho entenia, però ara sí que entenc per què ho feia.

Per què ho feia?
—Perquè em veia més delicat. No em veia un tipus corrent i, potser està malament que ho diga, però jo era un molt guapet, i ell era un poquet lletget. M’arreava una bufetada i jo pensava, a veure, què passa. Amb això vull dir que l’homofòbia és una constant i la practica qui la practica i no té a veure amb cap qüestió ni política ni ideològica. Qui és homòfob, és homòfob i punt.

Això ho expresseu a la vostra obra?
—No m’hi enfronte, sinó que manifeste un desig i s’ha acabat. No vaig més enllà. Potser en els guerrers manifeste una lluita per l’existència, però no vull clavar-me en temes de lluites.

La ciutat és un element fonamental en l’obra de Miquel Navarro. Com concebeu l’espai?
—Quan faig ciutats puc fer elements d’alineació que són els més crítics, però per a mi, la ciutat és un tema més, és l’úter matern. La ciutat comparada amb el cos humà, els fluids que són els carrers o tots els entubaments que té la ciutat. Hi ha els gratacels que són els elements verticals. Hi ha de tot, perquè Miquel Navarro no fa tòtems i prou, també fa séquies i fa passos xicotets. Tot això em ve de quan Mislata era tot horta. Jo recorde que jugava a les séquies. Les basses eren molt importants per a banyar-se i gaudir-ne l’estiu.

Com veieu la ciutat ara, en època d’aïllament i confinament?
—Faria les ciutats en contacte amb la natura. Hi hauria algun gratacel, però sense abusar. La faria amb cases on la gent poguera respirar bé, i que guaitara per la finestra i veiés un arbre. Valore l’arquitectura com un paisatge quasi pictòric. Però una cosa és contestar d’una manera racional a un tema, i una altra cosa és [silenci].

No us demane que em contesteu de manera racional.
—Per què no? Jo sóc bastant racional. Jo, per exemple, visc on he viscut tota la vida. Recorde els pobles del voltant. Qui no tenia un gesmiler al corral? Tots teníem corral, o una andana… Érem a l’horta. Teníem una buguenvíl·lia, cuidàvem les plantes…

Generacionalment, Miquel Navarro quins lligams conserva?
—Hi ha de tot. De la meua generació hi ha aquells que ens hem separat pel camí, però sabem que hi som i ens queda la consideració al bon treball de cadascú. Jo em sent lligat a qualsevol artista a qui considere bo. Ara en nomenaria alguns, però potser me’n deixava algun fora. Què voleu que us diga? Una persona a qui em sent lligat és Carmen Calvo, però no nomenaré ningú més.

De les coses que es fan ara, què us interessa més?
—Potser hauria d’estar al corrent d’allò que fa certa gent jove, però, com que hi ha de tot, a vegades opine sobre algú i ja es creu massa independent perquè té un lligam amb la història. Jo he estudiat de manera personal i íntima la prehistòria i el renaixement, i el segle passat. Potser la gent s’ha oblidat d’estudiar això. I a mi no m’interessa què fa una persona que no té consciència que viu en un món on la cultura ha tingut una expressió en cada moment històric. El Barroc ha sigut molt important i no es pot oblidar, per exemple. Això no vol dir que jo treballe com en el Barroc, però he de saber què es feia en el Barroc.

Els creadors actuals han deixat de mirar el passat, d’estudiar la història?
—Hi ha de tot. No diré noms, però hi ha gent que té massa pressa. I jo dic com diu una amiga meua: no m’interessa la fama, m’interessa el meu treball.

Parlant del treball, fa ben poc que s’ha clausurat una exposició a l’IVAM, “El gabinet secret de Miquel Navarro”.
—Estava bé, l’exposició.

Com són les vostres relacions amb l’IVAM? Podríem interpretar aquesta mostra com un acte de reconciliació?
—Jo procure que les relacions siguen discretes i normals. Sí que és una miqueta una reconciliació, diguem-ho així.

Voleu parlar del que va passar el 2014 amb la retirada de la vostra obra d’una de les principals sales del museu?
—M’ho vaig prendre malament, és clar. No vull entrar en plets. És un tema delicat i ara, com que estic molt content perquè s’ha creat la fundació, no en vull parlar. Almenys a l’IVAM hi ha una sala que es diu Miquel Navarro. De tota manera, el museu depèn de qui mane en cada moment.

La retirada de la vostra obra venia acompanyada d’afirmacions sobre la vostra proximitat amb Consuelo Císcar, exdirectora del museu i ara processada.
—Jo he tingut proximitat amb tots. I la proximitat és per totes dues bandes, perquè també són ells els que s’aproximen a mi. Jo només sé que tinc una obra i jo l’oferisc. Aquesta és la meua defensa, però el tema polític no m’interessa gens. Si una persona considera la meua obra, què he de fer?

Permeteu-me que insistisca. Políticament se us ha considerat molt proper al PP.
—Jo vaig estar fins i tot en el Partit Comunista. Militant corrent, enganxant cartells perquè jo afavoria una transició cap a la democràcia. També em vaig presentar a les llistes del PSOE a Mislata. Tinc amics en el PSOE. Això que m’etiqueten del PP no té cap sentit. Això és partidisme i jo no sóc partidista. No vull més qüestions de tipus polític, perquè si algú vol veure que jo era en tal banda, tot és mentida. L’únic que he fet ha estat fer una obra i exposar-la per tot el món.

S'ha d'ajudar els artistes, ara amb la crisi, però jo pertanc a una generació que s'ho va haver de treballar molt tot, a més, pense que l'individu no ha de confiar en les ajudes

Fa poc us vaig sentir dir que us preneu les coses amb més filosofia, amb més calma.
—Com puc. També sóc una miqueta boig i m’ataque.

En aquesta entrevista trobe que us refreneu molt.
—Sí, sí. Tinc les meues neures, com tothom.

Quines neures?
—Això és complicat de dir.


—Les manies no les curen els metges. Passa que amb l’edat que tinc i com que estic delicat de salut, m’he de prendre les coses amb més calma, perquè si no, puc rebentar en qualsevol moment. Quan tinc un moment per a gaudir, sí que gaudisc del moment i no em plantege més coses.

Quines coses us fan gaudir?
—La faena, menjar bé, prendre el sol, veure alguna pel·lícula que m’agrade…

A conseqüència de la crisi causada per la pandèmia, la gent de la cultura ho passa malament. Penseu que se’ls ajuda prou?
—Se’ls ha d’ajudar, per descomptat. Però de tota manera, jo pertanc a una generació que ens ho hem hagut de treballar molt. T’havies de buscar tu les ajudes. Però en tot cas, sí que pense que s’ha de demanar. També pense que l’individu no ha de confiar només en això. Per exemple, si un individu està massa consentit, podria passar que li llevares l’estímul de l’esforç, però això no vol dir que li hages de llevar el pa de la mà. S’ha de trobar un equilibri.

Ja hem parlat de l’IVAM, però com veieu la qualitat dels centres d’art que hi ha al nostre país?
—Crec que es pot fer millor. Encara que no heu conegut com estava fa uns anys el museu Sant Pius V. Allí podia entrar qualsevol i endur-se un quadre a casa. S’ha de fer sempre tan bé com es puga. L’art és la columna que sosté la civilització, ho vaig dir l’altre dia en l’acte de la signatura de la fundació. L’art és una abstracció d’allò que la gent en diu cultura. Cultura són les coses, però l’art és com l’ànima. Però això seria una conferència i no us ho puc explicar en una entrevista.

Potser als lectors els pot interessar.
—[Riu] Ara pensava que al principi de l’entrevista m’he entrebancat amb una paraula i ara em preocupa.

Trobe que us reprimiu, que teniu ganes de dir més coses i us en priveu.
—No. Voleu que em definisca de manera partidària.

—…
—No és el meu tema. És un tema vostre. M’heu dit, us associen al PP. I sí que ho han fet, però no era de veres. Si jo faig un piu suat, doncs potser això no agrada al PP, i el del PP pot fer així [es tapa els ulls amb la mà], mirar i no mirar, però això tampoc vol dir que tots els del PSOE accepten un piu suat. I ara no vull entrar en aquest tema [riu].

Qui és Miquel Navarro?
—Un artista que ha entregat la seua ànima. L’artista té dret a la fantasia i a la bogeria, i ací estem.

On?
—Entre les dues coses.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.