Miquel Barceló: “La ceràmica és una forma extrema de pintura”

Cabells estudiadament despentinats, aire despistat, vestimenta de colors terrosos i argilosos, un cert encorbament del cos i una mirada perplexa per l’expectativa suscitada. D’aquesta manera ha aparegut el pintor, escultor i dibuixant Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) davant el nombrós grup de periodistes que havien acudit atrets per la presentació d’una de les grans exposicions de l’any. La Fundació Catalunya – la Pedrera, que, després de les mostres dedicades a Jaume Plensa i Antonio López, torna a jugar fort amb “Tots som grecs”, la retrospectiva de trenta anys de ceràmica d’un dels artistes més internacionals dels Països Catalans, i dirigida per Enrique Juncosa. El títol és una frase del poeta romàntic Percy Bysshe Shelley, fascinat per la cultura grega, que al pròleg del poema “Hellas” assegurava: “Les nostres lleis, la nostra literatura, la nostra religió, les nostres arts tenen les seves arrels a Grècia. Si no hagués estat per Grècia, Roma, la instructora, la conqueridora o la metròpoli dels nostres avantpassats, no hauria escampat cap il·luminació amb els seus braços, i encara seríem salvatges i idòlatres…” En aquella febrada hel·lènica del 1800, un altre anglès, fascinat com els seus amics Shelley i Lord Byron per Grècia, John Keats va escriure Poema a una urna grega, un dels cims de la poesia romàntica britànica, dedicada a una peça de ceràmica.

Un ceramista anomenat Miquel Barceló

L’arribada a la ceràmica de Miquel Barceló es pot dir que va ser producte d’una casualitat. Instal·lat l’any 1994 a Mali d’ençà d’un viatge iniciàtic fet amb el seu amic Javier Mariscal, un seguit de tempestes de sorra van impedir a l’artista de pintar a l’aire lliure com havia fet des d’aquell enamorament amb l’Àfrica. Va ser per conjurar aquell mal temps que Barceló va fer les seves primeres peces ceràmiques d’acord amb les tècniques ancestrals del país dels dogons. “El fang per a fer les gerres on fermentaven la cervesa el feien les dones, mares, àvies i filles, i seguien una manera de fer com al neolític, barrejant merda d’animal i trossos de ceràmica picada, que a vegada per les lletres àrabs podies entendre que eren restes medievals”, relata Barceló sobre aquell primer contacte amb la ceràmica. “Realment, s’aprofitava tot, en sentit literal i figurat.”

A partir de llavors la ceràmica va entrar a formar part del seu llenguatge creatiu, i encara ho és. Així i tot, fent memòria, Barceló ha reconegut que el seu primer contacte amb la ceràmica és molt anterior. “Quan tenia disset anys vivia a Mallorca amb una noia que era ceramista. Vam anar per Andalusia i Aragó, seguint el llibre Ceràmica popular espanyola, de Josep Llorens Artigas, Pepe Corredor Matheos i Francesc Català Roca, trobant els artesans i artistes que encara eren vius.” Curiosament, la filla de Llorens Artigas, Mariette, era a la sala, i el nom del gran ceramista i còmplice de Joan Miró ha tornat a aparèixer relligat a la darrera etapa del Barceló ceramista, la que l’ha portat al Japó, on recorda que la ceràmica és un objecte sagrat, però que també té una utilitat comuna, com pot ser beure el te.

Després de modelar i coure quatre mil peces, Barceló ja es pot considerar un dels artistes que més han treballat totes les possibilitats del fang, una tècnica que ja va fascinar noms com Pablo Picasso o Miró mateix, tal com es va poder veure a la gran exposició que feia dialogar els dos artistes. Per a Barcelona, però, no hi ha cap diferència entre el treball amb pintura o amb fang. “La ceràmica és una forma extrema de pintura. És com fer fresc sense necessitat d’edifici, i té una modernitat extrema que és ancestral”, ha dit. I ha recordat que les primeres pintures a les coves prehistòriques eren fetes amb argila, un material que es pot trobar encara avui als satèl·lits i als implants artificials del nostre cos. De fet, com es pot veure de cap a cap de la mostra, Barceló no solament ha modelat objectes, sinó que, d’ençà de final dels noranta, ha introduït la ceràmica en la seva obra plàstica.

La ceràmica, allò que resta quan s’ensorren els imperis

Agafant-se al títol de l’exposició, Barceló ha recordat que els museus arqueològics són plens de ceràmica. En canvi, pràcticament no queda res de la pintura grega. Quan es destrueixen els imperis només resta la ceràmica, diu. Hom no pot deixar de pensar què en quedarà de tot plegat quan el nostre temps hagi passat. Dit això, essent l’exposició a la Pedrera, és indiscutible que el creador evoqués la seva tasca a la catedral de Mallorca, ben a prop d’un altre treball emblemàtic d’Antoni Gaudí. Després de sis anys de feina, el 2007 es va inaugurar la decoració per la capella del Santíssim que fa referència al miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, un dels cims del treball en ceràmica de Barceló. “Quan treballava a la Seu pensava més en Gaudí que no en la capella buida que jo havia de decorar. Va ser una conversa llarguíssima amb ell”, ha dit, a propòsit d’aquest treball. Un treball que es pot resseguir també a la planta noble de la Casa Milà, amb estudis preparatoris, sobre els quals tampoc no s’ha estat d’ironitzar, recordant que algú deia que havia omplert el recinte sagrat de vagines, anus i penis.

A cavall de París, on resideix bona part de l’any i on va portar a terme un treball efímer a les parets de la Biblioteca Nacional, i Mallorca, l’any 2008 Barceló va adquirir una teulera a Vilafranca de Bonany, on ha pogut continuar treballant el fang, la cocció i l’experimentació amb pigments i colors. Calaveres, peixos, referències a l’art grec o pre-colombí o als siurells i els talaiots de les Illes són presents en els seus darrers tòtems, i conviuen en un esperit aparentment distret, però d’una voluntat rocosa que el converteix en un dels grans feinadors de l’art. Tot i això, no s’està de llevar importància a qualsevol rastre de petulant transcendència, quan es pregunta, per exemple, si un quadre és realment una plaça de braus o una paella ja escurada, quan no explica que determinada obra és el resultat d’haver-s’hi assegut a sobre quan el fang encara era tendre o mostra els rastres dels botons dels punys de la camisa, celebrant les imperfeccions que el fascinen. La mateixa naturalitat despreocupada que li fa enyorar el Museu de la Ceràmica de Barcelona, que ocupava antigament el Palau de Pedralbes, i lamentar en públic que el Museu Nacional d’Art de Catalunya sigui actualment “un popurri que ha situat el romànic al vàter”, quan durant la seva etapa barcelonina li era el principal nutrient, juntament amb la Fundació Miró.

Barceló a tot arreu

L’exposició s’ha de complementar amb tot d’iniciatives que portaran la mostra més enllà de les parets de la Pedrera. Per exemple, s’ha programat un concert al foyer del Gran Teatre del Liceu amb el pianista Alain Planès, que estrenarà una peça de Francisco Coll composta expressament per a l’ocasió i inspirada en l’obra de Barceló. També hi ha prevista la presentació del documentari Barceló, traços de fang, de Josep Maria Civit; una conversa entre l’artista i Albert Serra; un concert de Pascal Comelade al Palau de la Música; o una exposició bibliogràfica a la Biblioteca de Catalunya, per exemple. A més, ha anunciat la publicació, aviat, de la seva autobiografia, De la mia vida –publicada originalment en francès–, tant en català com en castellà a l’editorial Galàxia Gutenberg. Entretant, a Madrid, en la fira Arco, s’acaba de presentar un avançament de Compàs de silenci, un documentari de Cesc Mulet sobre la relació de quatre dècades de complicitat i talent entre Barceló i el fotògraf Jean-Marie del Moral.