Miquel Àngel. La matèria i l’èxtasi

VilaWeb
Il·lustració: Joan Castejón

Jordi Solà Coll

26.04.2022 - 05:00

Entre totes les arts, l’arquitectura és la que manté intacta des dels seus orígens la seva relació amb la ciència. No debades, Vitruvi afirma a De Architectura, la seva obra magna: «L’arquitectura és una ciència adornada per moltes altres disciplines i coneixements». Al capdavall, sense ciència –en l’accepció moderna de la paraula– es fa difícil poder copsar l’arquitectura com a disciplina que integra en harmonia les idees de funció –o utilitat– i forma. Ciència i art, en aquest sentit, conflueixen en la tècnica de projectar i dissenyar un edifici que, d’altra banda, emmotllarà el nostre entorn, és a dir, l’espai. I encara més fascinant d’aquest maridatge és el nexe entre art i nombre quan es tracta d’erigir una estructura per mitjà de la geometria i l’anàlisi estructural.

Dit altrament, el nombre –en diàleg amb el logos– es troba just al centre de la creació artística. No hi ha música ni poesia sense nombre. Ni, és clar, tampoc arquitectura. I qui intueix més clarament aquesta concepció integral entre ciència i art és –amb el permís de Leonardo– la titànica figura de Miquel Àngel Buonarroti. No només com a arquitecte –en rigor, val a dir que ell no s’hi considera–, sinó que també com a escultor –el seu ofici primordial–, poeta i pintor. D’altra banda, cal recordar que la paraula ciència, del llatí scientia, a l’antiguitat remetia a la idea de coneixement organitzat de manera sistemàtica. Per consegüent, en ple Renaixement –hereus de les idees neoplatòniques– l’art era una forma d’episteme.

En un dels poemes més sentits de Miquel Àngel, el toscà explica què significa la matèria en la seva concepció del món i l’art: «Grat m’és el son, i més ser marbre fred, / si encara el mal i la vergonya dura: / no veure-hi, no sentir-hi, és gran ventura; / no em despertessis, doncs: parla baixet.» El poema és una reflexió sobre l’estàtua La Nit, d’una de les tombes de la capella funerària dels Mèdici, annexa a la basílica de San Lorenzo, de Florència. Una colpidora al·legoria al voltant de la dimensió temporal de l’existència, però també una profunda reflexió sobre la matèria com a vehicle per elevar-se cap a les regions remotes de l’esperit.

Així doncs, la matèria com a objecte de coneixement en la vehiculació de les idees. Una matèria que Miquel Àngel treballa sublimment i transforma a voluntat. Com Leonardo mateix, Buonarroti és un estudiós del cos humà i dedica temps a la dissecció de cadàvers amb la finalitat de conèixer a bastament l’anatomia humana. Art i ciència a l’uníson per tal d’atènyer una perfecció estètica i ètica. No debades, la seva visió de l’arquitectura era orgànica –gairebé escultòrica–, atès que aquesta era la manifestació de la figura humana. Cada espai d’un edifici era una part del cos. I si bé la idea no era nova, en Miquel Àngel pren una força revolucionària. Tal com recorda Barnett Newman, en l’obra The sublime is now, el repte de Miquel Àngel era «fer una catedral a partir de l’home». Aquesta catedral era la basílica de Sant Pere.

Tan sols un escultor com ell hauria pogut atènyer una concepció tan radical. No obstant això, tampoc l’arquitectura és un art com la pintura o l’escultura. De fet, les intuïcions matemàtiques relacionen més la música i l’arquitectura –en el camp de les harmonies– que no aquella amb la resta de les belles arts. Ultra això, l’arquitectura ocupa un lloc a mig camí entre la necessitat de descobrir les lleis de la natura –la ciència– i la llibertat d’exposar a la llum de la veritat –l’art– allò intangible que s’oculta darrere de les lleis. D’aquesta dialèctica, l’arquitectura n’és la síntesi i Miquel Àngel ho sabia.

Crec no equivocar-me si afirmo que el nostre món necessita bastir ponts entre totes les formes de coneixement. L’esperit del Renaixement, i per tant de Miquel Àngel, està en consonància amb aquesta idea. L’art i la ciència com a modalitats no contraposades en la recerca d’un saber que s’encarna en la bellesa. Una recerca que al final de la seva vida abocà Buonarroti a la desesperació fins al punt de desestimar la seva pròpia obra per no haver culminat el seu gran objectiu: alliberar l’esperit de la matèria. «L’art i la mort no es concilien pas: / doncs, així, què convé de mi esperar?» deixà escrit, Miquel Àngel, en aquests dos versos plens de ciència.

Jordi Solà Coll és escriptor i fotògraf (Barcelona).

Aquest article ha estat publicat a la secció «Ciència per a poetes» a la Revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem