Milena Busquets: “M’agrada el joc entre el màxim romanticisme i la pornografia”

Entrevista a l'escriptora, que publica ‘Les paraules justes’ (Amsterdam), on detalla l'amor amb un home jove, el pes de la mare, el desamor amb Barcelona i l'ofici d'escriure

VilaWeb
Milena Busquets, en una imatge d'arxiu (Foto: Gregori Civera)
Andreu Barnils
07.06.2022 - 21:40
Actualització: 08.06.2022 - 14:00

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Milena Busquets (1972) acaba de publicar Les paraules justes (Amsterdam), on detalla l’amor amb un home vint anys més jove que ella, el pes de la família, les visites al psiquiatre  i el desamor amb Barcelona, en un dietari que és dolç i cru a la vegada. Autora que treballa la no-ficció, aquesta obra pot ser dura amb la seva mare, l’editora Ester Tusquets (1936-2012), que ja va aparèixer al llibre També això passarà (Amsterdam). L’obra també és una reflexió pensada sobre l’ofici d’escriure. VilaWeb va entrevistar Busquets en una pastisseria del carrer Muntaner de Barcelona.

L’amor, un dels grans temes del llibre.
—L’amor és l’única cosa que m’importa. Principal i cabdal.

“L’amor bo sempre acaba caient del costat de la novel·la romàntica. De la mateixa manera que el sexe bo acaba caient en la pornografia.”
—Sí. La pornografia s’ha convertit en alguna cosa diabòlica, fins i tot la volen prohibir, i moltes feministes (i jo me’n considero) la veuen com una cosa vexatòria, horrible per a les dones. Jo he vist porno amb parelles i mai de la vida m’ho ha semblat. Hi ha una part de salvatgeria que l’amor i el sexe ens ajuden a explorar. No sé d’on surt aquesta idea de treure tota la violència de la nostra vida. És impossible. És absurd. No estem fets per a això. I m’agrada aquest joc entre el màxim romanticisme i la pornografia. Al final tothom intenta que anem pel mig. Pornografia? No. Romanticisme rosa? Tampoc! Ui, ser una romàntica és el pitjor que hi ha. Els prínceps blaus no existien. I ser dura, tampoc. Tots pel mig! Com un ramat d’ovelletes. Ni una flor rosa, ni pam-pam al cul, això mai, que això seria violència.

Una frase del llibre: “Els gestos d’amor es tornen acceptant-los. No intentant superar-los.”
—A mi això m’ha costat molt. La meva mare em va ensenyar que un gest d’amor s’ha de retornar. I m’ha costat molt acceptar que et poden estimar sense que tu hagis de donar coses a canvi constantment. I que em poden estimar sense ser la més bufona, la més ocurrent. Mai la més llesta, això no, que la més llesta era la meva mare. Ja no ho podia ser. I l’escriptora, tampoc, que també ho era ella. Però podia estar asseguda, educada i amable, a la Bonanova o Cadaqués, i ser ocorrent, però tampoc no massa, sobretot, sense molestar.

“Un dia, un home molt petitó, em va posar sense voler en una capsa de llumins.” Parles d’una relació molt mediocre, molt trista, amb un home. “No es pot morir d’amor, però d’avorriment, sí.”
—A vegades entrem en relacions amb bona gent i, així i tot, ens fan patir. S’ha d’estar amb gent que et faci gran, que et deixi ser de la mida que ets realment. I no que t’empetiteixi.

Un protagonista del llibre és el psiquiatre que visiteu.
—Fa molt poc que hi vaig. El psiquiatre no em medica. Posa psicòleg, si vols. Em fa parlar i m’ha ajudat a aclarir-me i a acceptar que el que vull fer és escriure. Vaig fer cinquanta anys al març i fins fa un mes no m’atrevia a dir que era escriptora. Malgrat tenir cinquanta anys, cinc llibres publicats, algun amb molt d’èxit. Gràcies a la teràpia, veig que això és el que vull fer, és part de la meva vida, i és important.

Una altra frase del llibre: “No sé si trobo a faltar la meva mare. Però des que va morir i vaig començar a anar al psiquiatre, el meu amor per ella ha anat minvant.”
—Sí. Ara he tornat a escriure sobre la meva mare, amb el desig de recuperar l’amor o alguna cosa d’ella, al marge de mi. La relació amb els morts va evolucionant i d’alguna manera ara la vaig recuperant. Però durant un temps he tingut una relació molt bel·ligerant i molt crítica amb ella.

Escriviu: “No m’agradaven gens els amics de la mare, per no acceptar que la que no m’agradava era ella.”
—Jo necessito estar enamorada. La meva mare necessitava una cort d’aduladors. O això em sembla, que als pares no els acabem de conèixer mai. I també hi havia un element de gelosia. Jo tenia una gelosia malaltissa de la dona de fer feines. És ridícul, fins i tot, dir-ho. Em semblava que hi havia més estimació cap a la dona de fer feines que cap a mi. I a ella li encantava provocar aquesta gelosia. D’això, n’estic segura. La relació mare i filla és molt complexa, hi entra una certa competitivitat, una certa comparació. La relació entre la meva àvia i la meva mare, i entre la meva mare i jo, ha estat tan complexa i tan llarga que només tindré nens, pensava. D’una manera esotèrica jo sabia que no tindria nenes (tinc dos nens).

Expliqueu un somni: tapeu els peus de la mare perquè no tingui fred. Després, li poseu ordre i li endreceu el taüt. “Al psiquiatre li ha agradat molt.” Per què?
—Perquè en certa manera li havia perdonat aquest amor que m’havia posat tan difícil. La cuido. Vaig acceptant que s’ha mort, i que necessita atencions, tant com jo. Deixo de ser la filla indefensa que ha de ser cuidada per donar escalfor a algú més. Suposo.

“No sé el dia que va néixer, ni el que va morir, el meu pare. Ho acabaré descobrint.” Ho heu descobert?
—Encara no. Quan els pares es van separar, jo era molt petita. I després no vaig tenir la possibilitat de viure la mort del pare gaire propera. Potser m’ho van voler estalviar, que hi havia una altra família, l’anterior, la legítima. El pare, Esteve Busquets Gili, va néixer el 1923 en una família de classe mitjana, molt catalanista, ficada en política. Del PSUC. I es va dedicar a passar refugiats pels Pirineus. El van agafar, un any a la presó militar de Montjuïc, tancat. En sortir, es va exiliar a Veneçuela amb la primera dona i els dos fills. I va tenir un negoci. En tornar, va fer negocis editorials, i va fer l’antologia del Quino. Però el que li agradava de veritat era els arbres, el camp. Si la meva mare era un amor pel qual pagaves, i el pagaves car, l’amor del pare era l’amor incondicional. Em trucava a casa per dir-me que em posés bufanda, que feia fred. Per això tinc aquesta relació tan fluida i tan fascinada pels homes. El que era dur era que m’estimessin les dones. Tots hauríem de ser rescatats. La literatura, si fa alguna cosa, és rescatar la gent. Jo hauria de saber quan va néixer i quan va morir. El meu pare hauria de ser rescatat. I ho faré.

Us dieu Milena per Kafka?
—És clar. Va morir en un camp de concentració. Una dona increïble. Hi ha un llibre de Tusquets que es diu Milena. Ella i una amiga van entrar al camp. I van pactar que qui en sortís viva escriuria sobre l’altra. Milena hi va morir. L’altra va fer el llibre. Milena i Kafka es van escriure unes cartes precioses.

Teniu paraules molt dolces per Oriol Bohigas.
—Bohigas és el món perdut de Cadaqués, la infantesa, el sol, la borratxera. Jo vivia en un pis d’en Bohigas.

Expliqueu que teniu una parella vint anys més jove. Un noi de trenta. Però no la detalleu gaire. Ni com és, ni res. Expliqueu més la relació que no pas ell.
—No. Primer, perquè no ha acabat. Vaig dubtar molt si posar-ne l’edat. Encara és una mica un escàndol entrar en un bar agafada de la mà d’un home que té vint anys menys que tu. En aquests moments, és més escandalós això que no que entrin dues dones agafades de la mà. Ho he comprovat. És una injustícia, si ho comparem amb vosaltres. Hi ha la idea de l’incest pel mig. És escandalós, encara, i els escàndols són els que fan avançar la societat. I no, no n’he parlat gaire. Però en parlaré. És un altre llibre. He de veure on va. Crec que té un llibre. Per moltes raons.

Ja ho sap, ell, això?
—Ell? Sí. Tot el que vivim és matèria meva. I tinc dret de fer-ne el que em doni la gana. La gent que em coneix ja ho sap. I si no ho saben, ho sabran. És l’únic que tenim: el que vivim. Com a escriptora que treballa la no-ficció, és el meu material de treball. Sóc quasi com un actor, sóc el meu instrument de treball, per la mena de cosa que intento fer. I és el que m’interessa. Jo vull allunyar-me de la ficció. La ficció a vegades és una perxa per a salvar-se. No m’agrada el que em va passar, ara ho escric canviat o millorat. No. Treballar sense xarxa, això vull fer ara.

Surt el desamor amb Barcelona.
—És una cosa tan simple com que aquest noi, en J., és a Madrid. I si visqués a Cadaqués, diria que Cadaqués és una merda perquè l’home que estimo no hi és.

“Estic arruïnada. Però la sola frase em reconforta. Només els rics poden dir-la.”
—És veritat. Però no sóc un milionari sortint del casino, no.

Una altra frase: “La gent es pensa que tinc tants diners que no m’ofereixen mai feina. Ni de traductora.”
—És una bogeria. Però em passa. I m’han cancel·lat la targeta de crèdit i venut un pis. Però tampoc és cap drama.

L’altre gran tema és la literatura. I expliqueu que no us agrada gens la literatura que s’escolta a si mateixa. Filigrana gratuïta.
—S’escriu pels altres. Un escriptor és un seductor. I no m’agrada l’exhibicionisme de la intel·ligència. És dels que més em molesta. S’ha d’intentar de ser tan controlat i moderat com sigui possible. Totes les coses importants es poden dir amb frases entre tres paraules i vuit.

Aquest llibre és un dietari vostre retocat?
—No és un diari íntim publicat. No ho ha estat mai. Ha estat un experiment literari des del començament, de com vaig de la literatura del jo cap enfora. I durant uns mesos van ser aforismes, màximes. Després de tres mesos, vaig veure que hi havia una part íntima i que el millor instrument era el diari. I tinc més idees en el mateix camp. Un sobre la bellesa, que es dirà Les guapes. Un altre sobre la mare.

Un altre?
—És el tema inacabable. Una tortura.

Què en penseu, del moviment Me too, que denuncia masclisme i abús de poder dels homes?
—A mi em van educar que aquesta batalla estava guanyada. I de sobte vénen noies de trenta anys a quaranta i diuen mira, no està guanyada. Doncs tenen raó. No està guanyada. Ho he vist mil cops, a la meva feina. Aquesta mica de condescendència, aquest “hi hi, ha ha”. És molt fi. No és el mateix respecte que teniu vosaltres. Menys condescendència i més respecte.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies