“Si em faig vell en les paraules, per favor tanqueu la porta i fugiu de l’enyorança d’una veu que ja s’apaga”, diu Lluís Llach a “Vida”, la cançó amb la qual, sol al piano, ha començat el concert d’avui al Palau Sant Jordi. El públic, bo i dret, l’ha acollit amb una llarga ovació, com un vell amic a qui feia temps que volia veure. Especialment, aquells que l’han seguit arreu, i que Llach, una veu que no s’apaga i en plena forma, confessava que encara trobava a faltar.

La genealogia dels seus fidels seguidors potser cal anar-la a cercar al gener del 1976, quan va fer tres concerts al Palau dels Esports, recordats com uns dels més especials entre els seus anys de carrera. El dictador Francisco Franco acabava de ser soterrat al Valle de los Caídos, Llach havia pogut tornar a actuar després de prohibicions i censures i, tot i que els dirigents dels principals partits clandestins seien a la fila zero, a la sortida els grisos encara estomacaven sense manies –els progenitors d’aquest cronista en van ser testimonis– contra un públic que havia perdut la veu cridant “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Els joves a qui llavors va restar la sensació d’haver viscut un moment històric, i que s’han anat fent grans amb ell –del Camp Nou l’any 1985 fins a Verges, l’any 2007, quan va cloure la seva carrera–, avui s’hi han pogut retrobar al Palau Sant Jordi, no gaire lluny d’aquell vell Palau d’Esports. Bona part, arribats de tot Catalunya, han vingut directament de la manifestació d’aquest matí contra la persecució de la llengua catalana a l’escola, un tema que ha planat damunt un concert en què el repertori de fa quaranta-cinc anys –recollit al disc Gener de 1976–, com “La gallineta”, “L’estaca” i “Abril 74”, ha tornat a recuperar tota la raó de ser.

Homenatge al Llach “tossudament alçat”

El recital, organitzat per Debat Constituent, ha estat el retorn del músic després de catorze anys, només trencats puntualment per donar suport a la manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià, l’any 2011 i pel gran concert per la Llibertat al Camp Nou, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. “Volia no parlar massa, però no hi ha manera”, ha fet broma Llach. I ha recordat que, tot i que “Silenci” va ser escrita en un altre context, “en aquest voleiar de punyetes judicials i amb caps de l’oposició que sembla que no tinguin ni el batxillerat disposats a imposar-nos el silenci”, tornava a tenir sentit. El públic ha cantat amb Llach “Si m’heu de fer callar que sigui ara, ara que puc dir no, i res teniu per a comprar-me”, abans del clam pacifista de “Un himne per no guanyar”, cantat a duo amb Natxo Tarrés, cantant de Gossos, que ha volgut homenatjar el Llach activista “tossudament alçat”, abans que tots dos interpretessin “Tornarem a casa”.

Per presentar la col·laboració amb Montse Castellà, Lluís Llach s’ha referit a la pregunta d’aquest diari sobre la salut de la gallineta, protagonista d’una de les cançons més reivindicatives, de qui ha assegurat una vegada més que estava “més emprenyada que mai” i que ell l’havia apuntada a Debat Constituent “perquè es desfogués”. El “visca la revolució” de la tornada, ha tingut d’eco la cançó “Revolució”, de la cantant i activista ebrenca, que ha fet cridar al Sant Jordi “Lo riu és vida”.

Cançons que continuen essent vigents

Els versos que diuen “i caminem per poder ser, i volem ser per caminar”, de “Venim del nord, venim del sud”, han estat un dels moments culminants d’un concert en què s’ha fet evident que, malgrat el temps passat, algunes de les lluites són ben presents. Per exemple, que el masclisme i l’odi continuen matant dones i “apallissant maricons, com jo”, ha recordat Llach. Potser per això a “Cançó d’amor”, Llach s’ha volgut acompanyar de Suu i Joan Reig. Amb el carismàtic bateria dels Pets –que va confessar que d’infant havia rebut abusos per part d’un capellà, una de les calamitats assenyalades pel músic–, Llach ha cantat “El jorn dels miserables”, amb Reig als platerets, un dels altres moments destacats de la nit.

“I si canto trist”, cançó escrita l’any 1974 amb motiu de l’execució del jove anarquista Salvador Puig Antich, Llach l’ha volguda dedicar als presos dels Lledoners, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i especialment Dolors Bassa i Carme Forcadell, present entre el públic, que l’ha aplaudit de peu dret. Llach també ha volgut fer referència a l’exili de Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel, i els tres mil perseguits anònims “que us representen a vosaltres”. Joan Dausà, amb Llach al piano, ha cantat “La vida és més que això”. Les col·laboracions han arribat fins i tot al món de la màgia, amb el Mag Lari fent jocs de mans i il·lusionisme al so de “Tinc un clavell per tu”, cançó que Llach ha volgut dedicar a Laura Almerich, la seva còmplice acompanyant que va morir l’any 2019.

Una altra absència recordada per Llach ha estat la de Muriel Casals, companya d’escó durant la seva etapa al parlament, evocada amb l’emotiu “Cant de l’enyor”, que si al Camp Nou l’any 1985 va cantar amb Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, en aquesta ocasió ha interpretat a duo amb Gemma Humet i Ju, ben a l’alçada de les seves predecessores. “Abril 74”, una de les cançons més líriques i polítiques de Llach, l’ha interpretada amb el sorprenent acompanyament dels Catarres, que han demanat al públic que s’aixequés de la cadira abans d’interpretar amb Llach el seu tema “Invencibles”, petició formal de l’amfitrió, com a record del seu temps de cap de llista per Girona de Junts pel Sí.

“Més que mai hem de dir que no és això”

L’antibel·licista “On vas”, Llach l’ha interpretada acompanyat de la ballarina Marta Carrasco, néta del polític catalanista, demòcrata-cristià i republicà afusellat per l’exèrcit franquista, Manuel Carrasco i Formiguera, entrant a la recta final del concert, amb l’apoteosi de “País petit”. “No era això, companys” –la peça que va enregistrar l’any 1979, fent pública la seva decepció per la manera com havia anat l’anomenada transició democràtica després de la mort de Franco–, ha resumit els motius del retorn de Llach per a tornar a cantar, després del seu pas per la política, i ha recordat, en la condició de veu de consciència de l’independentisme, que “més que mai hem de dir que no és això”. Amb la vigència de les estrofes que diuen: “Ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l’espera dels que no ens aturarem, fins que no calgui dir: no és això.” I amb tots els amics que l’han acompanyat aquesta nit, Lluís Llach ha tancat “una nit inoblidable”, abans dels bisos, formats per temes mítics com ara “Que tinguem sort”, “L’estaca” –cantada per les quinze mil veus del públic– i “Corrandes d’exili”, versió del poema de Pere Quart, per a la qual ha tornat a demanar la presència d’Humet i Ju.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.