Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La Fundació Randstad ha fet un estudi amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que es commemorarà demà passat, dia 3. Hi analitza l’evolució de la contractació en aquest col·lectiu de treballadors els mesos de pandèmia. L’estudi destaca que, d’ençà de començament d’any, el volum de contractes signats pels treballadors amb discapacitat a Catalunya ha baixat d’un 36,4% en comparació amb l’any passat. La caiguda és un 7,8% superior a la mitjana estatal (-28,6%) i és la tercera més forta de totes les comunitats autònomes, després de les Illes Balears (-39,4%) i les Canàries (-46,4%). Els contractes signats per gent amb discapacitat a Catalunya són l’11,5% del total de l’estat espanyol. És una xifra molt baixa i no ens deixa en gaire bona situació, precisament en un dels apartats en què més es pot demostrar la solidaritat amb els qui més ho necessiten.

Aquest col·lectiu sempre ha estat marginat, malgrat els esforços que fa molta gent de bona fe de molt temps enrere. I això, tot i “gaudir” d’una llei que, en teoria, dóna suport a la integració laboral dels discapacitats en les empreses, però que, a l’hora de la veritat, es compleix poc. El Baròmetre de Deloitte del 2019 estimava que només el 25% d’empreses de més de 50 treballadors tenia almenys un 2% de la plantilla amb persones amb discapacitat, com diu la llei. I no passa res. Sempre s’ha dit que molts empresaris no contracten per por, una por sustentada en la ignorància sobre els resultats positius que pot aportar aquest col·lectiu a la feina. Si bé hi ha exemples que trenquen aquesta “regla” empresarial –i que fan molt pel col·lectiu– encara són pocs, malauradament.

Segons el baròmetre esmentat, analitzant les dificultats principals que encaren les empreses en aquest procés concret de contractació, es destaca que un 66% manifesten que és per la complexitat d’adaptar el perfil a l’activitat de negoci, un 22% apunten a les necessitats d’adaptació del lloc de feina i d’accessibilitat física al centre de treball i un 21% de respostes de les empreses argumenten barreres per a trobar les fonts de reclutament adequades. La resta de dificultats manifestades a l’enquesta són molt menys importants.

A aquestes motivacions de caràcter general, hauríem d’afegir-hi les pròpies de la pandèmia, com ara la reducció de l’activitat general, que també ha afectat als centres especials de treball, on hi ha el 80% del personal protegit i on és preparat per fer el salt a la integració al mercat laboral. Parlo amb Anna Delclòs, directora de la Fundació Randstad a Catalunya, que afegeix que un bon nombre de membres d’aquest col·lectiu opten a llocs de feina poc qualificats. I en aquests moments la demanda d’aquest perfil de feina és baixa, atesa la situació general. “Són llocs que no aporten gaire valor afegit”, diu. Això encara fa créixer els arguments per a pensar que els discapacitats són víctimes especialment de la crisi laboral originada per la pandèmia, quan l’ocupabilitat és fonamental per a millorar-ne les condicions de vida.

És tot molt injust. De fet, segons Delclòs, són persones que, atesa la seva discapacitat, estan acostumades a lluitar en un món molt difícil per a elles. “És gent amb una gran capacitat de superació –diu–, amb un alt grau de resiliència, preparada per afrontar situacions adverses i qualsevol canvi que els puguin exigir. Són treballadors que tenen unes habilitats i un talent de gran valor per a les empreses.” N’és la millor prova que, com assenyala l’estudi, en el si del col·lectiu durant el 2020 ha augmentat molt la conversió de contractes temporals en indefinits, i això és una prova que les empreses que els han tingut treballant un temps, se’ls queden definitivament, perquè estan satisfetes de la seva feina.

Tant de bo que molts empresaris llegeixin l’informe de la Fundació Randstad, perquè les coses no semblen pas anar per aquest camí. Un altre estudi, també recent, de la Fundació Integralia DKV, sobre els hàbits dels discapacitats, revelava que el 64,7% ha treballat des que li va ser diagnosticada la discapacitat. La major part dels qui tenen una discapacitat prefereix treballar si la salut o la discapacitat li ho permet. Hi insisteixo, la situació no és ni de bon tros la desitjable. Em comenta David Camps, cap de comunicació de la fundació, que en aquest col·lectiu només treballa una persona de cada quatre en edat laboral. Això s’explica perquè la taxa d’activitat hi és molt baixa, de poc més del 30%. I els qui decideixen de treballar i incorporar-se al mercat laboral tenen molta dificultat per a trobar una ocupació. La taxa de desocupació entre el col·lectiu de discapacitats pràcticament duplica la de la resta de la població a l’estat espanyol i triplica la mitjana de la UE. I això s’ha agreujat amb la pandèmia.

Segons l’estudi, aquest és un dels factors que expliquen per què una persona de cada quatre amb discapacitat és en risc de pobresa a l’estat espanyol, segons dades de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió social (EAPN). “Nosaltres creiem que el fet de tenir una discapacitat no ha de significar tenir més risc que la teva destinació sigui la pobresa. Tots tenim una responsabilitat compartida per a resoldre els desafiaments de les persones amb discapacitat”, afegeix Camps. Hi estic cent per cent d’acord: tots tenim una mica de responsabilitat en aquesta deixadesa. Pensem-hi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.