Més enllà de Sixena: per una cultura de proximitat

  • «Si a les eleccions de demà guanyen els constitucionalistes, Sixena haurà estat només una broma davant l'espoliació que ens espera»

Joan Minguet Batllori
19.12.2017 - 22:00
VilaWeb

Jornada de reflexió, en diuen, d’un dia com avui, previ a les eleccions de demà. Si això hagués tingut mai sentit, aquesta vegada en té menys que mai: tothom té el vot decidit. O, si més no, fa temps que tothom té decidit per quin bloc apostarà: per la legalitat postfranquista o per obrir-nos a noves maneres d’entendre el contracte social de Rousseau; per aquells demòcrates que sempre han volgut un referèndum pactat o per l’autoritarisme repressor dels constitucionalistes. Jo només espero que la cúpula de la llibertat continuï ocupada.

Com que avui és dia de reflexió, voldria meditar sobre el cas Sixena, i fer-ho des d’una certa distància, aquella que farà que, probablement, pocs estiguin d’acord amb mi. Però com que encara confio que, a partir de demà, podré deixar enrere la monarquia hereva de la dictadura i consolidar una república nova, m’entesto a pensar que podem fer les coses de manera diferent. I que podem començar fent-nos preguntes, només això, que en el camp de la cultura ja és molt.

Que ningú no s’espanti: és evident, des del meu punt de vista, que les actuacions del govern de l’Aragó, del govern invasor de Madrid, de la justícia espanyola i de la policia han estat oprobioses. No cal estendre-s’hi, sobre això. Però em permeteu que faci unes consideracions prèvies o tangencials a tot el deplorable cas de Sixena? Les raons administratives o legals que s’han adduït per totes bandes en aquest conflicte m’interessen poc. En això intento ser coherent: si vull trencar la legalitat espanyola i crear un nou estat, no vull caure en la comprensió del món de la cultura des dels territoris de la mateixa legalitat que voldria esquivar. És evident que van venir a robar les obres que conservava el Museu de Lleida, amb nocturnitat i traïdoria, per motius polítics. Però els arguments esgrimits per la part catalana sempre han estat administratius (la compra que es va fer a una monja, ja ho sabeu) i, per tant, també polítics.

En aquest sentit, hi ha tot un seguit de preguntes que no han sortit a la llum, que no són administratives i que m’agradaria que es tinguessin en compte quan siguem plenament autàrquics. Per exemple: qui decideix què s’ha de conservar i què no s’ha de conservar?; sota quins criteris es prenen aquestes decisions?; on s’han de preservar les obres del passat, en llocs de proximitat o allà on decideixi el qui tingui més diners o capacitat de convenciment?… Ja veieu per on vaig. En el cas de Sixena s’ha produït un fenomen que m’ha recordat l’episodi de censura del Macba per aquella escultura en què deien que el rei espanyol sortia sodomitzat. Aleshores, tots aquells que no havien visitat mai un museu d’art contemporani (tertulians a sou inclosos) es permetien de donar lliçons des de la més absoluta arrogància, que rima amb ignorància. Ara també s’ha desencadenat una defensa col·lectiva de les obres de Sixena, portada per raons legals més que no pas culturals.

Sabíeu que mig claustre de Sant Miquel de Cuixà és a Nova York, al museu The Cloisters? Sabíeu que Lluís Domènech i Muntaner va despullar el claustre gòtic del santuari del Tallat per traslladar-lo al Castell de Santa Florentina, a Canet? Sabíeu que el Museu Episcopal de Vic conserva i ensenya tot un seguit de peces religioses de les comarques del sud (per exemple, d’una zona que estimo: Verdú, Glorieta, Guimerà…)? Sabíeu que el MNAC té en els seus magatzems obres i més obres que mai no han vist la llum per al públic? Precisament, ara, l’exposició ‘La capsa entròpica’, que ha preparat l’artista Francesc Torres per al nostre museu nacional, serveix per a posar en qüestió, vull dir per a fer preguntes sobre la funció dels museus. En el cas de Sixena he sentit en més d’una ocasió que en el lot hi havia peces bones i peces dolentes. I, això, des de quin patró s’estableix? Si parlem d’obres religioses, fetes per a la litúrgia, per pur proselitisme confessional, la qualitat tècnica té gaire rellevància? Bastim museus d’història de la visualitat cristiana o museus per al gaudi estètic? Més encara, sembla que tot allò que és antic s’hagi de conservar, però es produeix una paradoxa ben enutjosa: mentrestant, les arts dels nostres temps es van perdent i només aquelles que compten amb el suport del mercat tenen la preservació assegurada.

Al llarg dels segles XIX i XX l’art religiós del passat va ser devastat per un seguit de persones que s’emportaven tot allò que trobaven en capelles, esglésies i monestirs. Durant el franquisme hi va haver personatges que venien peces de tota mida i condició i hi va haver museus que compraven sense preguntar-se sobre el substrat ètic de l’adquisició que feien. Però, encara que tinguessin tots els papers en plena legalitat, podem preguntar-nos quina distribució del nostre patrimoni volem per a Catalunya. No seria més raonable que els territoris tinguessin la seva història visual ben a prop, que no depengués de la riquesa d’uns i de les necessitats d’uns altres? No seria més sensat que deixéssim polítics, jutges i policies ben lluny de les decisions culturals?

Ja ho veieu, si a les eleccions de demà guanyen els constitucionalistes, Sixena haurà estat només una broma davant l’espoliació que ens espera. Però si guanyem els qui volem transformar-ho tot, seria bo que penséssim a fer un país ben diferent del que hem heretat per part, també, de molts il·lustres avantpassats. El patrimoni no pot ser una cosa entesa de manera antiquada i fruit d’una història sovint desagradable. Que demà tinguem sort!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any