25.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.12.2025 - 21:41
Com una ironia del destí, la primera càmera de vigilància que es va instal·lar als carrers de Barcelona va ser a la plaça George Orwell. Era el 2001 i la distopia de la novel·la 1984 s’encarnava en els nous artefactes que havien arribat als carrers per a sempre. Gairebé un quart de segle més tard, les càmeres formen part de la normalitat de moltes viles i ciutats i hi ha una tendència política creixent a anunciar-ne la instal·lació perquè, més enllà de les estatístiques i de l’estudi de l’eficàcia, poden contribuir a estendre una percepció ciutadana de seguretat.
Els sondatges indiquen que la preocupació per la seguretat ciutadana ha anat creixent aquests darrers temps. Ho recollia, per exemple, el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, en què la preocupació per la seguretat va acompanyada de l’habitatge i la immigració. A Catalunya, la instal·lació de càmeres de seguretat i de trànsit no ha cessat de créixer. Segons càlculs de VilaWeb elaborats a partir de dades del Departament d’Interior, corresponents al registre d’autoritzacions de la Direcció General d’Administració de Seguretat, al Principat hi ha instal·lades 7.299 càmeres de trànsit i de seguretat. D’aquestes, 6.418 són aprovades i amb un funcionament normal i 881 resten pendents del vist-i-plau per a renovar-ne la vigència. Són situades en 165 municipis diferents, tal com es pot veure al mapa adjunt, i vuit municipis més que no en tenien han sol·licitat recentment a la Generalitat de poder-ne tenir. En total, a tot Catalunya, s’han sol·licitat 343 càmeres noves que encara no han obtingut autorització. Són dades corresponents als tràmits fets durant el 2024 i fins al novembre d’enguany.
[NOTA AL MAPA. Les càmeres se sol·liciten i autoritzen agrupades per expedients i pot ser que un municipi n’hagi tramitat més d’un. En aquests casos, hem optat per sumar el total de càmeres. Per una altra banda, no hi ha una geolocalització de la situació exacta de les càmeres, però són dins el municipi en qüestió.]
L’abril de l’any passat el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, va prometre que licitaria la instal·lació de 150 càmeres i fins i tot va dir que algunes podrien reconèixer les matrícules de vehicles robats i que, amb intel·ligència artificial, identificarien persones en situació de crida i cerca. “Jo seria la persona més feliç del món si tinguéssim les escoles en condicions, un agent a cada cantonada de la ciutat i una càmera”, va dir a Televisió de Badalona. El maig passat va apujar l’aposta: en va prometre 500 a tots els barris de la ciutat, amb l’objectiu que fossin operatives a final de l’any vinent.
Els tràmits necessaris
Però una cosa són els anuncis polítics i una altra el procediment. Els ajuntaments no poden tirar pel dret i posar càmeres allà on vulguin. Hi ha un recorregut legal establert que requereix que siguin autoritzades per la Direcció General d’Administració de Seguretat. Donen el vist-i-plau sempre que hi hagi un informe previ favorable de la Comissió de Control dels Dispositius de Videovigilància de Catalunya, que té una vigència d’un any. Cada any, per tant, n’han de demanar la renovació. Aquesta renovació és possible si les càmeres que es volen conservar tenen els mateixos paràmetres d’instal·lació i requisits tècnics que tenien quan es van autoritzar per primera vegada.
Quan un ajuntament no demana la renovació a temps o es modifica la càmera d’alguna manera (es trasllada o se substitueix per una de nova) s’ha de demanar una altra autorització. Per això, el total de sol·licituds de càmeres noves registrat pot ser que no sigui complet, segons que precisen fonts del Departament d’Interior. En canvi, les càmeres de gestió i regulació del trànsit que instal·len els ajuntaments s’autoritzen amb un decret de batllia, es comuniquen al govern i tenen vigència indefinida. Tornant a Badalona, segons les dades d’Interior, actualment hi ha 100 càmeres gestionades pels Mossos d’Esquadra situades al Pavelló Olímpic.
Per demanar la instal·lació de càmeres, els ajuntaments han de tenir un cos de policia local, que serà qui les explotarà. Altrament, poden signar un conveni de col·laboració amb el Departament d’Interior. En aquests casos, l’ajuntament, com a propietari de les càmeres, n’ha de pagar la instal·lació i el manteniment, i són els Mossos d’Esquadra que en fan ús. Se n’encarrega la Comissaria General de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Això passa sobretot en pobles i viles, com ara Sant Llorenç de la Muga, l’Espluga de Francolí i Fornells de la Selva, entre molts més. “Els municipis petits on normalment instal·lem càmeres no tenen servei de vigilància o seguretat privada. Sí que hi ha el desplegament de Mossos o policies locals de la vora, però potser aquell municipi, pels habitants i per la capacitat econòmica que té, no pot contractar un servei propi, i vol externalitzar la seguretat”, diu Joan Carles Escobar, sots-cap de la Comissaria General de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, en declaracions a VilaWeb.
Els municipis que tinguin solament vigilants municipals sí que poden instal·lar càmeres fixes al carrer quan es destinin a protegir les instal·lacions i les dependències municipals. I què passa amb les càmeres mòbils? Tan sols les poden fer servir els cossos de seguretat: la policia local o els Mossos. A més, s’han de justificar pel fet que hi hagi un perill per als agents o per a terceres persones en el marc d’una actuació policíaca o per a la vigilància d’un esdeveniment. La direcció general en limita teòricament l’ús al temps que requereix el dispositiu de policia. Quan la urgència de la intervenció no permet de fer el tràmit prèviament, la policia ha de demanar l’autorització amb un marge màxim de 24 hores.
Realment són efectives, les càmeres?
La seguretat del carrer millora realment, si hi ha càmeres? És la gran pregunta, però no té pas una resposta senzilla. Escobar avisa que la seguretat es deu a molts factors i que no depèn tan sols de la videovigilància. Remarca que la suma de més mesures urbanes, com podria ser la millora de la il·luminació en una zona o una reforma urbanística, poden ser determinants a l’hora de reduir la criminalitat en un lloc concret. Agafant deu municipis aleatoris, ho exemplifica així: “En cinc baixen els fets delictius en general, delictes i faltes; en tres, curiosament, es mantenen i en dos pugen una mica. Però aquesta anàlisi és incorrecta perquè de segur que no hi influeix tan sols la instal·lació de càmeres. Si s’hi ha posat llum, si s’han fet canvis en un parc on s’aplegava gent, si hi ha hagut un canvi de circulació, o hi han fet una instal·lació que ha canviat els usos de la zona… Hi ha molts més factors que també hi intervenen per poder dir que les dades obeeixen al fet que, quan s’hi posa una càmera, hi ha menys delictes, tot i que es produeix.” Segons Escobar, s’ha d’analitzar, per tant, amb molta més informació. L’intendent defuig una conclusió simplista, i recorda que no s’han de vincular les càmeres tan sols als fets delictius, sinó que serveixen per a investigacions, per a la gestió del risc al medi natural i per al trànsit, entre més usos.
No obstant això, en general els ajuntaments consideren que els sistemes de videovigilància són útils. Ho fan constar d’aquesta manera en els informes amb què sol·liciten cada any la renovació dels dispositius. El Departament d’Interior destaca que sovint els informes de la policia esmenten tant l’efecte dissuasiu que tenen les càmeres com l’eficàcia que aporten a les investigacions policíaques quan s’ha comès un delicte.
500 noves càmeres anunciades a Barcelona
L’Ajuntament de Barcelona també pretén instal·lar cinc-centes càmeres noves a la ciutat. El tinent de Seguretat, Albert Batlle, insisteix que en falten i que cal que entrin en funcionament abans no s’acabi el mandat, d’aquí a un any i mig. Tanmateix, experts en seguretat no veuen clar que les càmeres siguin realment útils, tal com va explicar VilaWeb en aquest reportatge. “La literatura acadèmica, sobretot amb evidències empíriques, no és concloent”, deia Marta Murrià, cap de l’àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’Institut Metròpoli. Judith Membrives, responsable d’intel·ligència artificial i drets humans de Lafede, alertava que també poden ser contraproduents perquè poden fer pensar als ciutadans que si hi ha càmeres són en un lloc potencialment perillós i es pot afavorir que l’espai públic es converteixi en un espai de sospita continuada.
500 càmeres és un nombre considerable si es té en compte quantes n’hi ha d’instal·lades actualment a la ciutat. Ara mateix, segons les dades d’Interior, n’hi ha 216 d’aprovades funcionant amb normalitat. Aquest nombre no inclou les que gestionen els Mossos d’Esquadra, sobretot per a la vigilància d’edificis, que són 266. Se’n van instal·lar 9 més per a la Copa Amèrica, n’hi ha 97 a l’Estadi Olímpic i una quantitat ingent al port. El Port de Barcelona en té 725. En total, són 1.313 càmeres en funcionament. A més, n’hi ha 20 de pendents de renovació i una sol·licitud no aprovada encara de 58 de noves. No obstant això, Escobar precisa que, de totes les càmeres que hi ha, només 170 són realment de seguretat pública i elaboren un conveni de cessió per a incorporar-les a l’autopista de dades amb què treballen els Mossos d’Esquadra.
“Una ciutat com Barcelona requereix una informació i dades que actualment és millorable”, assenyala, en línia amb el parer que defensa l’ajuntament. “El nostre objectiu no és muntar càmeres, ni que els municipis en muntin”, aclareix. Escobar diu que treballen perquè hi hagi les mínimes indispensables per a un bon servei de seguretat pública i alerta que moltes de les càmeres que veiem als carrers hi són per qüestions de mobilitat o ambientals, o bé responen a una investigació concreta. D’una altra banda, els Mossos tenen el sistema LECTIO, pensat per a connectar tots els municipis i generar una xarxa de lectors de plaques de matrícula per a detectar vehicles d’interès policíac, reconstruir-ne els moviments i obtenir dades essencials per a la policia.
Demanda diversa
Hi ha molts municipis que tenen cada vegada més càmeres. Es destaquen Lleida (121, 9 en renovació i 8 de noves demanades), Tarragona (106, i 20 pendents de ser renovades) Sabadell (108, i 4 més en renovació), Castellar del Vallès (95), Reus (91), Matadepera (88), Sant Cugat del Vallès (65, 204 pendents de renovar-se i 5 demanades noves), Viladecavalls (79), Salt (77, i 64 més pendents de renovació), Palafrugell (74), Castell-Platja d’Aro (70), Banyoles (65), Tortosa (61) i Esparreguera (55). A Cornellà de Llobregat, n’hi ha 278, però la majoria vinculades al RCDE Stadium. Castelló d’Empúries ha de renovar les 71 de què disposa. Terrassa en té 53 i n’ha demanat una quarantena de noves. Ripollet també aspira gairebé a doblar les que té actualment i hi ha dues ciutats que no en tenen de vigents i que han optat decididament per instal·lar-ne i ja han fet la sol·licitud però encara no els ha estat concedida. Són Pineda de Mar, que en vol 63, i Castelldefels, que n’ha demanades 34.
L’Associació Catalana de Municipis, que també forma part de la comissió de control, ha notat un augment de l’interès dels ajuntaments en la instal·lació de càmeres, que fa temps que han deixat de ser una opció limitada a les grans ciutats. L’ACM vol licitar un acord marc de subministrament d’elements de videovigilància, alarmes, extintors i serveis associats. Fonts de l’entitat asseguren que fan les consultes preliminars i que pretenen que funcioni el 2026.
Drets en risc?
Sobre el paper, la Comissió de Control dels Dispositius de Videovigilància de Catalunya ha de vetllar perquè es garanteixin els drets a la privadesa, a la intimitat i a la imatge dels ciutadans que en resulti afectada. Qui la integra la comissió? La presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el fiscal en cap del TSJC, dos representants de la Generalitat, dos del govern espanyol i dues de les entitats associatives municipals de Catalunya. La comissió ha de ponderar els arguments que exposa l’ajuntament que sol·licita les càmeres per justificar-ne la instal·lació, les circumstàncies concretes amb què es farà i els drets ciutadans que se’n poden ressentir, tot segons un principi de proporcionalitat.
Fonts d’Interior subratllen que les càmeres de videovigilància no incorporen tecnologies de reconeixement facial. Aquesta funcionalitat es pot aconseguir amb l’aplicació posterior d’un programari específic basat en intel·ligència artificial. L’ús d’aquesta tecnologia va vinculat a una regulació en matèria de protecció de dades i drets fonamentals. El tractament de dades biomètriques és especialment protegit per la normativa de protecció de dades.
Què se’n fa, de les imatges?
Escobar remarca que les imatges no són mai en mans de les empreses que proveeixen els dispositius als municipis, seguint procediments de contractació pública. “Al final garantim que el sistema obeeix a un sistema públic i a interessos públics, allò a què legalment la llei ens obliga. No són així el model xinès i l’americà. En l’americà, manen les empreses. En el xinès, el govern. Aquí mana la llei”, diu. “A una imatge del teu cotxe i tu circulant en un poble de Catalunya no hi té accés ningú. Si no és que hi ha una causa interposada –una investigació, una crisi, un incident ambiental– i s’hagi d’aplegar informació d’aquestes càmeres. En aquests casos s’hi ha d’accedir i s’hi pot accedir, però són una minoria”, diu. El sots-cap de la Comissaria General de les TIC assegura que les càmeres no emmagatzemen dades, sinó que les remeten a un sistema que arriba als Mossos d’Esquadra, al qual només s’accedirà si hi ha un incident que ho justifiqui d’acord amb el marc normatiu. A més, no totes les càmeres enregistren. No ho fan les de mobilitat, que s’activen quan passa alguna cosa, i no tenen tampoc un sistema de dipòsit, llevatque hi hagi un interès particular. Funcionen en bucle amb un marge d’hores i es van reescrivint. La policia també té accés a les càmeres privades quan hi ha un interès públic per una investigació en marxa.
Un camí sense retorn?
Hi haurà més càmeres en el futur? El creixement sembla indeturable, sobretot si es manté en ascens el suport electoral dels partits d’extrema dreta, que han convertit la seguretat un dels temes clau per mirar d’esgarrapar vots, i n’han fet un binomi xenòfob vinculant-la amb la immigració. Passi què passi, Escobar assenyala que no dependrà dels Mossos d’Esquadra: “Ho decidirà la societat. Si en tenim n’utilitzarem. Si no en tenim, no n’utilitzarem.” De fet, recorda que les càmeres s’han estès en la nostra quotidianitat, en tenim als cotxes i a casa, i les que s’usen per a la seguretat pública són una minoria del total. Sigui com sigui, una ullada al mapa de la instal·lació de càmeres de seguretat i de trànsit a Catalunya indica que difícilment desfarem aquest camí.
