26.12.2017 - 22:00
|
Actualització: 27.12.2017 - 15:59
Aigua amb sal:
si aquest cinquanta per cent és el sostre que tenim ara mateix, vol dir que en tots aquests anys d’adoctrinar s’han convertit al catalanisme al voltant del trenta per cent dels fills de la segona emigració espanyola (incloent-hi, per simplificar, les generacions prèvies al gran esclat dels seixanta, és a dir, els que en som néts i besnéts). Arrodoneixo, és clar, perquè també cal restar els percentatges d’autòctons convertits a altres causes (més detalls i més ben explicat, aquí). Per superar el cinquanta per cent, doncs, ens falta ben bé una generació d’adoctrinament.
Patata, ceba i col:
em sap greu que el senyor dels sobres no hagi volgut destituir en Xavier Albiol, perquè ara m’hauré de menjar l’article que pensava dedicar-li. Era una hagiografia, una laudatio que se sol adreçar als finats (ni que sigui políticament). He dedicat unes quantes setmanes a estudiar les seves peculiaritats (tant les fonètiques com les conceptuals) i m’ha donat enormes satisfaccions: lo seu és l’absurd en estat pur, que riu-te’n d’en Ionesco. Ara ja el trobo tan tendre com un osset d’aquells que amanyaga l’Iceta. Només espero que la soledat que l’espera al Parlament no li faci perdre la creativitat.
Api, porro i pastanaga:
no estic segur, per cert, que sigui mala notícia que el PP guanyi un diputat a costa de Ciutadanos. Sempre és rebaixar una micona la ignomínia dels trenta-set. Ara, el que sí que és una notícia pèssima és que aquest quart escó sigui per a Alejandro Fernández. El 27O, el dia de la proclamació, va perbocar un dels exercicis retòrics més biliosos i immorals que s’han sentit mai al Parlament. Un aporellos cuartelero en tota regla. No us l’enllaço perquè no us vull cap mal, però, si l’escolteu, alerta que dispara la tensió.
Carcanada de pollastre (o pedrer):
parlant de Ciutadanos. El dia que celebrin alguna cosa corejant “Jo sóc catalààà, catalààà, catalààà…” potser sí que em creuré que són gent del país. De moment, l’adscripció identitària (“Yo soy eppañóóó…”) és transparent. Ben mirat, per coherència programàtica el càntic hauria de ser “Yo soy catalááán…”, igual que els TL dels amables lectors que m’insulten a cada article que en parlo. Rigorosament en castellà, tret d’una piulada aïllada on, entre ‘paleto‘ i ‘acomplejado‘ (aquest seria jo), m’asseguren ser catalans “i parlar català millor que tu”. Amb les corresponents faltes d’ortografia.
Nap, xirivia i cigrons:
ens continuen enredant com a ciutadans orientals. Si sabem que la Junta Electoral és a la democràcia allò que el Tribunal Constitucional a la justícia, com és que hi continuem confiant? Se’ns pixen a la cara amb els herois de Blanquerna anant a provocar davant de la presó on haurien d’estar tancats, i nosaltres vinga queixar-nos en va. I ells? Doncs encardant-se’n, com de costum.
Pilota i cansalada:
no sé què espera en Jordi Amat a fer un estudi del concepte ‘tieta’, aquest nou paradigma d’heroïna sobiranista. Estan sortint àvies i tietes de sota les pedres (Mataró, Reus, col·legis diversos de Barcelona), i ves que un dia, quan tot això ja s’estudiarà com a història passada, la tietona de cap lacat i inamovible resiliència no sigui la versió segle XXI del timbaler del Bruc.
Os de vedella i espinada (o de pernil):
I, per coherència, el meu granet de sorra d’adoctrinament per a generacions futures i presents. Com hem de felicitar les festes en català sense acoltellar l’esperit del pobre Pompeu? La moda l’anglicisme ‘Feliç any’ està fent estralls. Les protectores d’autors SGAE i CEDRO m’envien sengles postals felicíssimes: “Feliç 2018” i “Feliç 2018 / Feliz 2018 / Urte barri on / Feliz 2018 / Happy 2018″ (això és creativitat, Albiol!) I a partir d’aquesta moda, tot ha estat felicitat: ‘Feliç aniversari’, ‘Feliç dia de la lectura’… fins i tot he vist en una gasolinera augurar, en comptes del ‘Bon viatge’ pertinent, un ‘Feliç viatge’, que també són ganes. En català ens augurem Bon Nadal, Bones festes i Bon any. (igual que al juliol diem ‘bon estiu’ i a l’agost ‘bones vacances’). I si realment li vols un bé tan superlatiu al teu interlocutor, afegeix-hi un adverbi: Bona entrada d’any i molt bon 2018.
