04.12.2025 - 21:40
L’any 1980 Mercè Rodoreda va ser reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era la primera dona de rebre’l, i el guardó va esdevenir la canonització d’una escriptora que, tot i que havia començat a publicar als anys trenta, esclatà amb fúria a l’exili, després de la guerra de 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial, que va viure de França estant. El mateix any 1980 va pronunciar el pregó de la Mercè a l’Ajuntament de Barcelona, justificat “pel fet de ser barcelonina, per dir-me Mercè i per dur Catalunya dintre meu”. Tot i ser considerada una autora que havia convertit Barcelona en el seu escenari literari, l’escriptora passava llargues temporades a Romanyà de la Selva, on l’havien anat a veure periodistes i fotògrafs, que havien contribuït a popularitzar la seva imatge d’àvia de cabells blancs voltada de flors, enyorada del paradís perdut del jardí de la infantesa. Al cap de dos anys, l’estrena de l’adaptació cinematogràfica i televisiva, a càrrec del cineasta Francesc Betriu, de la seva novel·la més coneguda, La plaça del Diamant, va ser un esdeveniment transcendental de la normalització cultura després de la mort del dictador. El film no sols adaptava una obra que havia anat seduint el públic lector en català d’ençà que s’havia publicat, l’any 1962 –en plena represa cultural sota vigilància–, sinó que connectava directament els espectadors amb el món d’abans de la guerra. L’entusiasme republicà d’en Quimet i la fam de la Colometa a la rereguarda, colpien els qui havien sentit allò mateix en la seva joventut i enardien els qui es delien per entroncar amb la memòria ocultada per la llarga nit franquista.
Mercè Rodoreda es va morir poc després, consagrada com a patum nacional. Tres anys més tard, Ramon Barnils, en tantes coses perspicaç i clarivident, va etzibar un article profundament masclista i misogin sobre la vida i l’obra d’aquesta “bleda” i “escalfabraguetes”, de qui no obstant salva Mirall trencat, i encara gràcies. El pòsit del film, el desinterès de les lectures escolars i aquest tuf ranci de considerar-la una lectura per a noies, li han atribuït l’adjectiu de cursi, contrarestat aquests darrers anys per un cert boom digital no pas menys esbiaixat, que l’ha convertit en una mena d’icona pop. Una diva cuqui postliterària, capaç d’aconseguir el preuat retweet de tota una Rosalía. Entremig, la reedició per part de Club Editor de la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera, revalorada i integrada al cànon en un context literari i polític tan diferent del dels vuitanta com el de la tardor del 2017, ha qüestionat les explicacions més mandroses i positivistes que han indissociat vida i obra, en una doble suplantació literària que convertia Mercè en Colometa.
Entre la innocència i la crueltat
Que Rodoreda no era ni l’una cosa ni l’altra, ni moltes de les idees preconcebudes i reduccionistes contra les quals s’han acumulat estudis, investigacions i llibres aclaridors d’una plèiade d’investigadores, ho vol reblar l’exposició “Rodoreda, un bosc”, que acaba d’inaugurar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La mostra segueix les petjades de les dedicades als universos creatius de Pere Calders, Salvador Espriu i Ramon Llull, i proposa un recorregut no pas biogràfic sinó temàtic per a descodificar-ne l’imaginari i la radicalitat literària, plenament contemporània. Innocent i cruel, infantil i macabra, realista i fantàstica, són les parelles d’adjectius sobre els quals descansa l’amplíssima exposició, que s’articula entorn dels grans temes rodoredians: la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarn o la metafísica.
L’assagista i crítica literària Neus Penalba va llegir Mirall trencat a l’institut. Reconeix que li va agradar molt –als seus companys, no gaire–, tot i que no va acabar d’entendre res, i a classe li van explicar la biografia de Mercè Rodoreda, però no les claus per a desxifrar la novel·la. Professora en unes quantes universitats anglosaxones, li ha tocat explicar La plaça del Diamant a estudiants que no sabran mai què és un envelat de festa major i no troben la beneiteria per enlloc. Per a ella, el film de Betriu ha envellit malament, perquè sota els ideals del marit, s’esfuma el maltractament cap a una dona a qui, fins i tot, nega el nom. L’any 2023 va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb Fam als ulls, ciment a la boca, una reflexió sobre el canvi d’estatus de l’obra i de l’autora, a partir de La mort i la primavera. Ara li ha tocat de fer la dissecció de l’obra rodorediana per a pensar una exposició que s’emmarca en la mateixa voluntat d’allunyar l’escriptora catalana més important del segle XX –traduïda a quaranta llengües– de “clixés mandrosos i estereotips acomodaticis”.
Mig any per a rellegir Rodoreda
Partint de la dificultat de traslladar una obra literària als 1.300 metres quadrats de la sala del CCCB, Penalba divideix la mostra en sis grans àmbits, relligats per la metàfora botànica del bosc, tan present en l’obra de Rodoreda: arrels, branques, flors i fruits, que van del més sinistre al més bell. El recorregut té quatre-centes peces, comptant obra plàstica –pintura, dibuix, gravat, escultura i fotografia–, instal·lacions artístiques, documents –molts, provinents de l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda–, que relacionen l’escriptora, que també va expressar-se amb la pintura, amb creadors com Remedios Varo, Pina Bausch, Marc Chagall, Leonora Carrington, Pablo Picasso, Suzanne Valadon, Francisco de Goya, Ramon Casas, Fina Miralles, Joan Ponç, Tura Sanglas, Dora Maar, Toni Catany, Man Rai i Laia Abril. Alhora, l’escriptor Martí Sales, renebot de l’editor de Rodoreda, s’ha encarregat de seleccionar un conjunt de projectes artístics de nova creació encarregats a Cabosanroque, Mar Arza, Carlota Subirós, Èlia Puig i Oriol Vilapuig.
L’exposició, que estarà oberta fins el 25 de maig de 2026, es complementa amb un ampli programa d’activitats que inclou conferències –com la que pronunciarà la setmana vinent Mercè Ibarz, una de les autores que més ha treballat per fer-nos entendre la transcendència europea d’aquesta “bèstia literària misteriosa i refulgent com les espurnes d’un forat negre”–, converses que convocaran escriptors com ara Toni Sala, Raül Garrigasait, Maria Sevilla, Blanca Llum Vidal, David Uclés i Colm Tóibín, el cicle “Quanta, quanta guerra…”, seminaris, tallers per a grans i petits, propostes adreçades als estudiants de secundària, itineraris, clubs de lectura, etc. Mig any per a llegir i rellegir Rodoreda, que al capdavall és allò que cal fer amb un escriptor.
