Mercè Pàniker, la feminista que no sabia que ho era

Carla Gracia signa 'Amb ulls de dona', una biografia profunda en què retrata la vida de l'única germana de Salvador i Raimon Pàniker

VilaWeb
Anna Zaera
07.04.2022 - 19:32
Actualització: 12.04.2022 - 09:28

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Falten dones referents. Per això el gènere biogràfic també demanava un reforç extra per a fer visibles les vides que no havien estat prou projectades públicament. És el cas de Mercè Pàniker Alemany. La més desconeguda del clan Pàniker. A la Catalunya dels anys vuitanta i noranta vam conèixer els germans Pàniker: en Raimon, sacerdot i místic retirat a Tavertet, i en Salvador, el filòsof de bigoti retallat, però en sabíem poc, de la Mercè, l’única dona entre quatre germans; era gairebé una desconeguda. L’escriptora Carla Gracia Mercadé, autora també de Set dies de Gràcia, Contem la revolta o Ens recordaran, ha escrit la seva història amb el títol Amb ulls de dona. Una biografia de Mercè Pàniker (Editorial Univers). Potser perquè era cridada a escriure’l, atès que havia conegut Pàniker d’ençà de petita, a causa de l’amistat que tenia amb la seva mare, Anna Mercadé, comissària de l’any Mercè Pàniker i presidenta de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona. Mercadé va tenir una relació professional i personal amb Pàniker, que va veure créixer la Carla. No sabem si en algun moment es devia imaginar que aquella nena, filla de la seva amiga Anna, acabaria essent la seva biògrafa. Gracia diu que Pàniker la va acollir emocionalment quan els seus pares es van separar i sempre l’ha recordada com una dona molt forta: “Com si no hagués tingut mai cap problema.” Amb el temps, a l’adolescència, Pàniker va continuar fent aquest paper de puntal també per als amics de la família. “La recordo prenent un te amb el sari al seu jardí”, explica Gracia. “Va ser la meva mare qui em va animar a escriure sobre la seva vida, i encara que primer se’m feia costa amunt perquè em va coincidir amb la tesi doctoral i la maternitat, vaig treure forces i m’hi vaig posar. Una nit vaig somiar en la Mercè i vaig pensar que ho havia de fer.”

Entre el feminisme i la cosmovisió

Amb ulls de dona no és una biografia lineal, una successió d’esdeveniments ordenats, sinó que és tenyida de bon començament d’una aura màgica, que va d’unes arrels que s’expandeixen en branques i gemmes i dibuixen una història de vida afectada per totes les altres. Però la vida de la Mercè és també ben terrícola i podríem definir-la com una vida d’acció, en què les grans institucions de l’empresa, la família i el matrimoni tindran un pes cabdal, però també el seu caràcter fort, que no encaixava amb certes convencions de l’època. És la dona que es va fer càrrec de l’empresa familiar i que va criar els seus tres fills gairebé sola després de la mort del seu marit. Va trencar els motlles de la normativitat i el clixé femení d’aquella època. Primer, per un físic que no encaixava amb la bellesa blanca i càndida de la burgesia barcelonina, i també perquè mai no va voler renunciar a la seva professió ni a la seva ambició professional, fins i tot quan amb més de cinquanta anys i arruïnada s’ofereix de directiva en una empresa i és descartada per massa vella. Gracia diu que la coneixia com una dona immutable, com si res la pogués alterar o no hagués patit mai. “No era una persona amargada ni amb reticències o pors.” El resultat és una vida que mereixia una biografia que pogués sincronitzar amb elegància la reivindicació feminista amb una vertadera història d’aventures marcada pels viatges i la cerca dels orígens indis. L’engranatge de l’herència familiar i la genealogia anterior al naixement de la Mercè tenen un paper protagonista en el llibre. Tal com diria el seu germà, Raimon Pàniker, i recullen les memòries Pànikkar per Panikkar, editat el 2018 per Fragmenta, l’experiència de vida podria ser la descripció més concisa de la mística. I per això aquesta biografia sap recrear la vida de Mercè Pàniker amb els matisos que requereix i amb un posicionament polític de fer valdre una figura femenina forta, que potser fins ara no s’havia considerat, tot i la fama a Catalunya d’aquesta família.

Carla Gracia dibuixa amb precisió una dona sense complexos però amb complexitat, fruit d’un periple familiar ple de desplaçaments i d’una mixtura cultural interessant. Gracia sembla expressar de bon principi l’engranatge gairebé còsmic que té en la família una cèl·lula universal a petita escala, el compendi de tot el bé i tot el mal, de tota la pau i tota la guerra. Conscient de la riquesa de la família com a sistema, l’autora recrea el naixement del pare de la Mercè, Ramuni Pàniker, en una casa de Kerala auspiciada per les prediccions d’un astròleg, que li diu que crearà riquesa en allò que faci i destacarà entre els altres. Gracia detalla el fort vincle que la Mercè tenia amb el seu pare, no solament del punt de vista del caràcter emprenedor sinó també pel seu compromís amb l’empresa familiar. De fet, la Mercè i en Raimon representaran la part forta dels fills mentre que en Salvador i en Josep Maria, els petits del clan, la més feble. “Vaig identificar aquests blocs, els sentiments de cadascú, perquè per entendre la Mercè i també allò que va fer en Salvador, havia d’entendre el conjunt de la família.” Una radiografia precisa que Gracia sap veure també en una fotografia. Una imatge és prou per a estirar el fil i captar, gairebé com una epifania, quin lloc ocupava cadascú. “Els seus quatre fills junts, grans, gairebé fets. El Raimon sembla un home amb el posat segur i amable del seu pare, però amb els ulls melancòlics d’ella. La Mercè, en canvi, ho té tot del pare, el somriure, l’alegria, els ulls vius, la inquietud. I com si l’alegria del pare s’anés anant perdent amb cada fill el Josep Maria és buit i el Salvador és trist, un nen rebel i trist, potser massa com ella” escriu Gracia. “Quan mires la vida d’una persona amb perspectiva t’adones que hi ha certs paratges que es repeteixen, com si en lloc de fer un camí llarg i recte, passegéssim per la vida en cercles, retrobant les cruïlles i recollint-hi engrunes que havíem deixat, com Hansel i Gretel, per poder-hi tornar”, trobem també en algun moment de la biografia.

La biografia com a gènere creatiu

Gracia, també professora d’escriptura creativa a la Universitat Internacional de Catalunya, ha fet una gran tasca de documentació i entrevistes, que també l’ha obligada a posicionar-se. “La Mercè va tenir un conflicte molt fort amb en Salvador, i jo volia posicionar-me, però també retratar tots els punts de vista i entendre la totalitat per a saber què va fer cadascú”, diu Gracia. D’entrada, la proposta d’una biografia de Mercè Pàniker es presenta amb uns elements interessants en tota narrativa. La complexitat de la barreja cultural, la cerca d’uns orígens desconeguts, la superació d’alguns episodis o accidents de vida durs, la fortalesa femenina i sobretot una resiliència humana que ens revela el misteri mateix de la vida. Carla Gracia juga amb bones cartes, però les administra amb una profunditat capaç de reproduir tant l’atmosfera de l’Índia colonial com la de la Barcelona del segle XX. “Tenia clar que volia que fos un text no solament comprensible des de la raó sinó també que fes sentir”, explica Gracia en referència a l’estil d’escriptura. “Crec que en el fet de sentir hi ha més veritat que en els fets narrats objectivament. El meu objectiu era de fer sentir al lector en cada paràgraf i anar-lo portant d’un costat a l’altre com si ell visqués o revisqués la vida de la Mercè. Que el personatge li resultés en tot moment interessant i profund”, comenta. “És cert que la Mercè tenia un caràcter fort, no acceptava les seves joves, no tot era positiu, perquè tenia aspectes de caràcter molt complexos. I volia que el personatge tingués tota aquesta complexitat.” Així com en tota biografia, Gracia detecta en la vida de la Mercè un seguit de moments crítics que es converteixen en tombs narratius. “La Mercè viu dues grans crisis; l’una, en l’àmbit de l’empresa, i l’altra, en la vida personal. Són dos grans cops que canvien el transcurs de la seva vida i que també tenen importància en la història narrada.”

Gracia reivindica les vides de dones que no encaixen en els estereotips d’heroïnes que tenim més a l’abast. “Tenim un cert estereotip d’heroïnes que hem de començar a trencar. Les dones no solament cuiden malalts a la guerra. Les dones no solament són infermeres. Hem d’omplir aquests forats”, rebla. “De vegades, donem veu a dones que han fet coses grandioses, però hem de saber que hi ha dones que per arribar on han arribat han hagut de fer molt més que no pas els homes.” És el cas de la Mercè: “Els seus germans, per ser on van ser, van haver de fer molt menys que no pas ella. Els fills d’en Salvador els cuidava la seva dona. La Mercè ho feia tot”, diu l’autora, i reconeix que hem de treballar en aquesta direcció per donar referents a les nostres filles.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes