De Menorca només en quedarà el Crist del Toro

Menorca a principi de juny és cada dia un raig, com si fos el mes de maig, i olor de terra mullada, de romaní i de camamil·la, i caragols feliços de no viure a Lleida, i tots els colors del verd però no tant com al País Basc i menys que els altres anys, i un xoriguer que sobrevola fent cercles en cerca d’algun conill o ratolí, i dues tortugues que travessen el camí que baixa a Cala Pilar, sabent que són més molestos els turistes que es poden trobar i la seva dèria de retratar-ho tot que no pas els rapinyaires alats que les observen des del cel.

Menorca a principi de juny és un premi per a qui va creure que era bona idea fer senyals de trànsit amb la indicació de “platges verges”, sense pensar que automàticament deixarien de ser-ho, i un altre premi, aquest de debò, per a qui va idear el sistema de senyalització de l’estat dels pàrquings de les platges de Ciutadella des de molt abans d’arribar-hi per evitar desplaçaments inútils, i un premi a tots els qui s’han llevat abans que nosaltres i ja omplen els de Turqueta i Son Saura a les onze del matí.

Menorca a principi de juny són aigües cristal·lines i fresques, no aquell brou de l’agost que amb prou feines et fa baixar la temperatura del cos, és el sol que ja colra la pell i si bades la crema, és ballar de puntes damunt d’aquesta roca i aplegar ninetes entre la sorra com qui troba tresors, és esquivar meduses i saludar els peixos que els motors de les llanxes i els iots encara no han foragitat, és el camí de cavall que et porta a la platja –aquesta sí, encara verge– on amb prou feines coincidiràs amb ningú durant tot el dia.

Menorca a principi de juny són els apartaments i els hotels que acaben de treure la pols acumulada durant l’hivern, els restaurants i els bars desesperats per contractar cambrers, els cambrers desesperats per trobar un lloc assequible on viure mentre es guanyen el jornal servint cerveses i sangries, els turistes italians que fins i tot de vacances es vesteixen com per anar d’estrena, els britànics que no tant, els francesos que han comprat mitja illa que van a fer uns dies a les seves propietats, és la carretera que va de Ciutadella a Maó ben plena de cotxes i el debat sobre si cal posar límits a la massificació a punt per a la nova temporada.

Menorca a principi de juny és la llibreria vaDllibres plena a vessar per a la presentació del poemari Regalims de Toni Moll, és l’emoció d’uns versos dedicats a la festa de Sant Joan, la gran festa de l’illa, la que d’aquí a un parell de setmanes portarà ramats de gent i 10 vaixells i 8.000 passatgers en un sol dia a Ciutadella, que arribaran a pagar 1.700 euros per un apartament, que gaudiran dels cavalls i els seus bots o simplement s’engataran, aquest verb tan bonic que també utilitzen a l’Empordà i a les terres de l’Ebre quan la ingesta d’alcohol supera els límits recomanables.

Menorca a principi de juny són els mosquits de sempre i més paparres de les habituals, conseqüència inesperada i molesta de la sequera i el canvi climàtic, és la pomada que té un altre gust que a Barcelona, és una safata de musclos i peixets a S’aguait, les croquetes de calamar del Bar Peri i el gelat de pinyons de Sa Gelateria, és Cris Juanico cantant “Si véns” en l’homenatge a Núria Feliu que li han fet els seus amics de Sa Farola, on havia passat moltes temporades i ara reposen una part de les seves cendres, són els cartells que anuncien els concerts d’aquest estiu, Antònia Font al Freginal i Avishai Cohen a Líthica i Anna Ferrer i Marco Mezquida a Es Claustre.

Menorca a principi de juny és patir pels resultats electorals del 28 de maig i per si els nous capitostos faran marxa enrere en la fràgil protecció d’aquests 700 quilòmetres quadrats de terra que són Reserva de la Biosfera i els seus 100.000 habitants, que a l’estiu gairebé es dupliquen i amenacen d’enfonsar l’illa algun dia, amb les seves tortugues i xoriguers, alzines i plantes de camamil·la, hotels i cases de marès, cavalls i cavallers, platges verges i no tan verges, cotxes de lloguer i carruatges, camps de golf i cotxeries on canten glosat quan es pon el sol, i que un cop s’enfonsi només sobresurti el Crist de bronze que presideix el Toro, la muntanyeta de 358 metres que hi ha al bell mig de l’illa, i s’organitzin excursions amb barca per fer la foto i la gent la pengi a Instagram explicant que aquí hi havia hagut una illa.