Un memorable toc de flabiol de canya davant la tomba del Mestre

Crònica de Joan Josep Isern de l'acte de renovació de la flama de la Llengua Catalana a Prada de Conflent

VilaWeb
Joan Josep Isern
31.01.2022 - 21:38
Actualització: 31.01.2022 - 22:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa temps que penso que, de tant en tant, és bo recordar tot el que va significar el primer Any Fabra, el 1968, el del seu centenari.

Fundat el 1961, Òmnium Cultural acabava un llarg període de prohibició quan, finalment, l’octubre de 1967, va obtenir el permís governatiu per a reprendre les seves activitats. De seguida algú (conta la llegenda que aquest “algú” es deia Jordi Pujol) va adonar-se que pocs mesos després –el 20 de febrer de 1968– es commemorava el centenari de la naixença de Pompeu Fabra a la vila de Gràcia i que, ben aprofitada, aquesta coincidència podia ser el revulsiu que Òmnium necessitava després dels anys d’obligat ostracisme. Pau Riera, aleshores president de l’entitat, va encarregar a Joan Triadú l’organització de l’aniversari i d’aquí va néixer l’Any Fabra.

No és ara el moment d’entrar en detalls sobre aquell notable desplegament d’iniciatives (en ple franquisme, no ho oblidem), però en el balanç final tenim un munt de projectes portats a terme amb èxit encaminats a popularitzar la figura, l’obra i el pensament de Pompeu Fabra. Un home que amb la seva formació acadèmica i metodològica de químic i la seva formidable vocació/intuïció de filòleg va ser veritablement providencial. Una valoració que ara no discuteix ningú, però que sense tot el que aquell 1968 va representar ara no seria, ni de bon tros, tan evident.

La fidelitat d’una Renovació

De totes les accions sorgides arran del centenari, n’hi ha una que es manté en peu amb una fidelitat absoluta. Em refereixo a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, que any rere any –i ja en van cinquanta-tres– se celebra en els dies propers a l’aniversari del Mestre Fabra. Val a dir, però, que l’èxit d’aquest acte seria impensable sense la implicació directa i total de l’excursionisme català, una disciplina esportiva que com unes quantes més –tennis, natació en mar obert…– practicava amb assiduïtat aquell home rabiosament modern que era Pompeu Fabra.

La mecànica de la renovació d’aquest compromís amb la llengua consta d’unes quantes etapes: la primera és l’encesa de la Flama a la tomba del Mestre en el cementiri de Prada de Conflent, al peu del Canigó; la darrera és la substitució –la renovació pròpiament dita, vaja– de la flama de l’any anterior en la llàntia permanent que s’allotja en l’atri del monestir de Montserrat. Una llàntia de ferro forjat amb una llegenda que diu: “L’encengué la fe, la portà l’esforç i la manté la voluntat d’un poble.”

L’acte d’enguany consta de tres etapes. La primera es va fer diumenge passat i la darrera serà el diumenge 20 de febrer –data exacta, per cert, del 154è aniversari de la naixença de Fabra– a Montserrat. Entremig, el 13 de febrer, la Flama nascuda en la zona més septentrional del país viatjarà fins al Tossal del Rei, al País Valencià, on es produeix la confluència geogràfica dels Països Catalans, per estendre l’ofrena a tot el territori. La implicació de l’excursionisme català es plasma en el fet que cada any es designa una entitat federada per a carregar amb la responsabilitat d’organitzar tots els actes. Aquest 2022, els lidera el Club Excursionista de Gràcia, que, a part de residir en el barri –abans vila independent– on va nàixer Fabra, enguany compleix cent anys de la seva fundació amb un lema inicial que l’entitat ha mantingut fins avui ben viu tant amb els fets com en les essències: “Mai enrera!”. Alerta corrector: aquest enrera –abillat amb una a final ben poc fabriana, per cert– el manté fermament el club gracienc com un tret distintiu al qual no vol renunciar. Mai enrera, doncs.

Després de l’acte de l’any passat, que per culpa de les restriccions derivades de la covid es va fer, sí, però amb un nivell que vorejava els mínims, el programa de l’encesa de la Flama de la Llengua Catalana d’enguany tenia un complement de luxe: la Trobada de Cantadors i Sonadors dels Països Catalans en homenatge a Maties Mazarico, organitzada pel Casal del Conflent amb el suport de gent tan digna de confiança com el Centre Artesà Tradicionàrius, la revista Enderrock i la Federació d’Entitats Excursionistes, entre unes quantes més igualment honorables que no esmento per no fatigar el lector.

La presència de Maties Mazarico –nom fonamental de la música tradicional de casa nostra i injustament poc conegut (vegeu aquesta Història de VilaWeb que ens el presenta)– va tenir un moment inicial sublim: el toc de “El cant dels ocells” interpretat al costat del lloc on reposa Pompeu Fabra interpretat per Mazarico amb un flabiol de canya de cinc forats fabricat per ell mateix. Varen ser cinquanta segons només, però memorables.

Jordi Mir: la memòria viva

Una estona abans, havíem viscut un altre moment àlgid: el parlament de Jordi Mir davant de l’antic Ajuntament de Prada, lloc on es va vetllar amb tots els honors el taüt amb el cos de Fabra el 27 de desembre de 1948, l’any que ve farà tres quarts de segle. Mir, home que ja trobem un dia atziac de juliol de 1959 en una fotografia que ens el mostra carregant damunt l’espatlla el taüt de Carles Riba al costat de Joan Triadú, Macià Alavedra i Joaquim Molas per l’avinguda que hi ha damunt del pont de Vallcarca, és la persona que sap més coses de la vida i l’obra de Pompeu Fabra i és, ras i curt, la memòria viva de les cinquanta-tres renovacions de la flama de la llengua celebrades fins ara i sempre amb la seva presència.

Seguint Jordi Mir, vàrem entrar al carrer dels Marxants on el Mestre va viure els seus últims anys, ens vàrem aturar davant de la casa número 15 –portes i finestres tancades i barrades– que encara és en mans de particulars i ens vàrem encaminar fins al cementiri. Érem quasi dues-centes persones en processó pels carrers de Prada darrere d’una pancarta, però la força simbòlica d’aquell moment es palesava amb un silenci carregat de respecte i d’emoció.

L’homenatge a Maties Mazarico

Havent dinat –és a dir, a les tres de la tarda segons l’horari que segueixen en terres civilitzades– va començar el concert d’homenatge que aplegava per primera vegada en un acte d’aquesta mena tres noms clau de la cançó tradicional dels Països Catalans: Biel Majoral, per les Illes, Vicent Torrent, pel País Valencià, i Jaume Arnella, pel Principat. Una trobada que servia per a honorar els presents, però també va recordar els absents. Per això, al costat de “El cant dels maulets”, del “Ja n’hi ha prou”, del “Què té aquesta terra nostra?” i de l’imprescindible “Tio Canya”, varen sonar “No ens fareu callar”, de Toni Roig, mort el 2007, i “Les rondes del vi”, de Joan Soler i Amigó, traspassat recentment.

La gent de Xeremier Martorell, De Calaix, la banda de professors i alumnes del conservatori de Perpinyà i la interessantíssima proposta de Pau Benítez, Manu Sabaté i Blai Casals, els tres músics que formen el grup la Gravetat de Coulomb i que presentaven el disc del seu debut, E pur si canta, varen acompanyar la pujada a l’escenari d’un doble Maties Mazarico: ell i el seu gegantó. Mazarico ens va dir que cantaria i tocaria poc per raons de forma física i va agrair públicament a la seva muller els anys de batalles compartides. Després, ens va tocar un esplèndid i emocionant “Muntanyes del Canigó” que les veus del públic, nombrosíssim, varen subratllar des dels primers compassos.

Mai enrere (o enrera, si ho voleu)

A tocar de les sis de la tarda, la festa es va acabar i tothom va tornar cap a casa. La gent del Club Excursionista de Gràcia, especialment contenta, perquè havien superat amb un èxit molt notori la primera de les tres etapes que els esperen fins el 20 de febrer. Saben que la flama de la llengua crema des de fa un munt d’anys, però que no sempre ha tingut els corrents d’aire a favor per a activar la seva combustió. Passem mals moments pel que fa a aquest tema, almenys, i jo, que els acompanyo en l’autocar que han preparat per fer el desplaçament cap al país català de nord enllà que va triar el Mestre Fabra per reposar-hi eternament, me’ls miro i m’adono que malgrat la fatiga i les emocions del dia les ganes són intactes. Deu ser, sens dubte, la convicció que emana d’anar pel món brandant una divisa que des de fa cent anys els marca el camí, a ells com a entitat i, per extensió, a tots nosaltres com a poble: “Mai enrere”.

O enrera, si cal.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes