L’imant i les coses és un llibre que surt de les coses corrents. Col·loca el lector en una cadència que alenteix l’estrès quotidià. Mateu Coll convida el lector a resseguir el món de l’objecte i d’aquell qui el col·lecciona, per mitjà de proses curtes que es van acumulant. Explica: “Quan escrivia, tenia al cap que el llibre fos com un mercat d’encants. Un conjunt de proses que et conviden a deambular, a passejar, a fer de flâneur per dins d’uns encants.”

L’imant i les coses és un calidoscopi de mirades sobre què ens ofereix un objecte d’un altre temps, però sense gota de nostàlgia. La paraula del poeta J.V. Foix, M’exalta el nou, m’enamora el vell, és més viva que mai en aquest llibre, ple de sensibilitat, d’Història i d’històries petites quotidianes, de referències artístiques i referents literaris, de frases brillants i vibrants: “Col·leccionar és un exercici d’entusiasme. I de frustració, també”; “Els objectes no diuen mentides”… Mateu Coll fa literatura de l’objecte, exerceix de cartògraf i de taxidermista. I el relat es fa robust a partir de la vivència personal i també de la literatura del jo. Tal com diu: “No és una novel·la, no és un recull de contes, no és un assaig…, però té una mica de tot.”

Sense que s’expliciti, el llibre conté tres parts. L’última, de fet, és el punt de partida, l’esperó per a posar-se a escriure: la troballa d’un àlbum d’un periodista de primers del segle XX, Enric Vives, que contenia tot de menús de grans banquets de celebració als quals va assistir i que va guardar i va anotar. Mateu Coll també conta la història de com el llegat de les Oliver va arribar a casa seva. Però, d’entrada, ens ofereix aquesta mirada múltiple sobre l’objecte que dèiem, i una cosa porta l’altra: l’objecte trencat, la fotografia antiga, la mort, les cases que es buiden, els mercats de segona mà, el mite de les troballes, el perfil del col·leccionista… La primera part és necessària perquè la segona i la tercera tinguin el context i prenguin el volum que es mereixen.

Mateu Coll (Pollença, 1962) és mestre i filòleg de formació i ha estat professor de secundària durant molts anys. L’imant i les coses és el seu primer llibre publicat, però no és el primer projecte artístic que desenvolupa. S’ha dedicat a l’enquadernació com a expressió artística i, com a artista visual, ha fet algunes exposicions. Tot i que no s’ho diu mai, és un col·leccionista entusiasta i amb rampells obsessius, com tots els grans col·leccionistes. D’aquesta passió per l’objecte, sobretot quotidià (teles i indumentària, objectes de cuina i de menjar, mobiliari, pintura…), i de la seva mirada artística al voltant d’aquest món de l’objecte, de la voluntat de donar una segona vida i, per tant, de reciclar també, neix aquest llibre, que és una història personal, una història de Mallorca i una manera de ser al món.

L’imant i les coses va ben vestit, amb un epíleg de l’escriptor Sebastià Perelló i d’un conjunt de fotografies del fotògraf Jean Marie del Moral.

—Comencem pel final del llibre, que és el principi, quan va caure a les vostres mans l’àlbum de menús de banquets de la primera meitat del segle XX, del periodista Enric Vives, que és la peça que us va fer posar en marxa l’escriptura del llibre. Una prèvia: abans d’aquest moment d’epifania, ja havíeu tingut ganes d’escriure sobre els objectes?
—Quan vaig comprar aquest àlbum, per ventura fa una vintena d’anys, me va hipnotitzar, va actuar com un imant. Perquè el vaig comprar una mica a la impensada, perquè no podia acabar de veure tota la dimensió que tenia. Això ho vaig veure i encara ho veig a través de tots aquests anys de mirar i remirar de moltes maneres l’àlbum. Perquè, és clar, no és una col·lecció de menús impresos, sinó que aquest periodista, que feia la feina a consciència, anotava a cada menú quin acte es feia: un homenatge a no sé qui, una reunió de periodistes, una reunió d’amics… I, a més, feia que els signessin els assistents. Això dóna un valor afegit a l’àlbum. I vaig començar a veure que aquell àlbum, que comença el 1903 amb la inauguració del Gran Hotel de Palma, el primer gran hotel de luxe de l’illa, i s’acaba a la República, el 1931, perquè ell es va morir el 1932, agafa tres dècades de vida de Palma i de l’illa. Aquest periodisme cultural ben fet d’Enric Vives ens retrata tots plegats. Venim d’aquí, de qualque manera. I, quan ho vaig començar a veure, me va entusiasmar. Perquè no eren només els menús, sinó també l’art a la taula, la convivència, la comensalitat, el fet de compartir, què implica seure a taula, què comporta tot això…

—I quan us vau adonar del material que teníeu, què va passar?
—Vaig preparar un projecte expositiu a partir de l’àlbum i el vaig presentar al CaixaForum, que té la seu allà on era el Gran Hotel. Volia fer l’exposició al CaixaForum, perquè era fer-la in situ, però no ho varen voler assumir. Em digueren que Palma no produïa exposicions, que venien de Barcelona, etc. Després d’això, el projecte va quedar en un calaix. Però l’àlbum va sortir a la novel·la La mar rodona de Sebastià Perelló i un periodista del Diario de Mallorca, Maties Vallès, s’hi va entusiasmar i va enviar un reporter a casa perquè li parlés de l’àlbum i va sortir-ne una entrevista. Però jo considerava que se n’havia de fer qualque cosa més. I vaig pensar que si ningú no s’hi posava, ja m’hi posaria jo, a escriure sobre l’àlbum, quan em jubilés. Amb tot això van passar molts anys. Quan va arribar el moment, em vaig fer una pregunta bàsica: com és que un home compra l’àlbum en un mercat de segona mà? D’on surt aquesta acció? L’explicació del perquè de la compra d’aquell àlbum és L’imant i les coses.

—El llibre ens ensenya que sou una persona molt peculiar, que no compreu per comprar, que hi ha una sensibilitat al darrere per a entendre que l’objecte depassa una estètica i una funció. I que es troba als antípodes del mercadeig i el consumisme. Vau començar a col·leccionar coses de ben petit. Què us va portar a convertir-vos en col·leccionista?
—Crec que quan era petit i adolescent actuava molt de nas i em deixava dur per l’interès que tenia. D’adult, no te’n donaré una resposta, perquè la voluntat és que L’imant i les coses expliqui això que demanes. 

—El llibre depassa l’objecte, ens ofereix tot un seguit de referències literàries i artístiques. Sou bon lector.
—Hi ha una citació de Susan Sontag, la darrera, que diu que el gust per les citacions és surrealista. Quan la vaig llegir, m’hi vaig sentir completament identificat. Aquesta abundància de citacions és volguda, perquè L’imant i les coses és excés, també. Perquè és un llibre coral. Sebastià Perelló sempre diu que escrius amb tota la teva biblioteca, no escrius pas tot sol. Les citacions són una reivindicació, no són posades a l’atzar, també tenen una intenció literària. 

—Hi afegeix riquesa, és orfebreria.
—A mesura que escrivia vaig fer moltes lectures, les que em demanava el llibre. Perquè no volia fer un catàleg d’objectes. Això em va dur a fer moltes lectures que parlen del tema. Hi ha molta literatura sobre la qüestió: La casa de la vida de Mario Pratz, El Rastro d’Andrés Trapiello… i Lydia Flem també ha escrit molt sobre el tema. 

—Proust de seguida ve al cap.
—En relació amb això, vaig llegir el llibre L’abric de Proust, de Lorenza Foschini, que és la història del material que Jacques Guérin va comprar a la cunyada de Proust, amb qui es duia a matar, quan l’escriptor es va morir. De fet, és el material que es conserva al museu de la història de París, el Musée Carnavalet, si no vaig equivocat. Al final, Guérin pregunta a la cunyada si li queda res més i ella li diu que té l’abric de l’escriptor. I ell el vol, perquè Proust era Proust i el seu abric. I l’hi va regalar. És aquí on rau allò que m’interessa a mi. Aparentment, un abric és una cosa minúscula, però no és un abric, és l’abric de Proust i te conta una història.

—Dieu: l’objecte és polisèmic.
—Un objecte, si l’escoltes, et xiuxiueja una història. Però l’has d’escoltar. Però en aquesta època que ens toca viure escoltam molt poc, tenim molt poca empatia. Com va dir el filòsof i escriptor Byung-Chul Han, els vincles són molt mal vists actualment, estan desprestigiats, perquè treuen espai a l’experiència. Perquè vivim en una època d’experiència, no de vincle. La gent no vol vincles, se’n desempallega. 

—El valor de la majoria d’objectes de què parleu al llibre no és econòmic.
—És un llibre que no parla de valor econòmic. És un col·leccionisme low cost, jo en dic de marca blanca.

—Dieu que l’objecte posa cara al temps, és un constructor de memòria.
—Vivim en una societat de consum o que ens consumeix. I aquests objectes de què parla el llibre… vade retro total! No interessen gens. En aquest sentit, és un llibre passat de moda i per això el vaig voler escriure.

—Hi encaixa molt la frase de Foix que citeu: ‘M’exalta el nou i m’enamora el vell.’
—És una declaració de principis. El llibre, en aquest sentit, és una apologia foixiana. Perquè no és que vulgui viure ancorat en el passat des de la nostàlgia. Això és un altre tema: no he escrit aquest llibre des de la nostàlgia, no sóc nostàlgic. Parlar del passat, per mi no és nostàlgia. A més, a L’imant i les coses he volgut diluir passat i present per crear un temps nou, que és passat-present, tot entenent que no hi ha present sense passat. Som perquè hi ha un passat, i ho volia evidenciar. I volia tractar de tu el passat, sense reverenciar-lo. En aquest sentit, tampoc no és binari L’imant i les coses. El llibre és un embalum.

—Un embalum com un mercat de segona mà.
—És que el llibre és com un black friday extrem. És un mercat. Són els Encants. És tot aquest embalum el llibre, de paraules també. Perquè és una inundació de paraules, L’imant i les coses. És una d’aquestes fonts ufanes, paraules que ho neguen tot. És una casa de paraules. 

—Dieu que col·leccionar és un exercici d’entusiasme i alhora de frustració.
—Aquesta idea parla de la col·lecció invisible, que són aquells objectes que han quedat als llimbs de la memòria. Perquè l’objecte s’ha trencat, ha desaparegut, no el vas poder comprar en el seu moment, te van prometre que el tindries i després no van complir… Tot això forma part de la col·lecció invisible. I això pot ser un embalum també dins del cap.

—Hi ha una part del llibre on hi ha una acumulació de fotografies explicades, l’una darrere l’altra. És un altre tipus d’embalum.
—Quan escrivia el llibre no sabia si l’arribaria a publicar. I em vaig posar un exercici de fer un àlbum de fotografies per mitjà de la paraula. Després, el llibre permet de veure aquestes fotos amb un codi QR. 

—La segona part conté la història de com arriba a casa vostra el llegat de les Oliver i què representa.
—Varen ser molts de dissabtes que vaig anar comprant les robes i teles de les Oliver. Va ser una follia total. La veritat és que no sé què me va passar. La troballa va ser totalment casual, com sol passar: en un mercat de segona mà vaig veure un home que portava una pintura a l’oli sota el braç, que me va agradar molt, i li vaig preguntar on l’havia comprada. Era un paisatge del segle XIX, amb personatges vestits a la manera d’aquí. L’home em va assenyalar uns al·lots i em va dir que tenien més coses. Vaig fer un primer contacte amb aquells joves. Aquell dia vaig comprar un mantó de mitjan segle XIX, que era un autèntic forat d’arna, també uns estris de cuina de fusta i potser un quadre. Ells me varen dir que tenien més coses i que el dissabte següent tornarien al mercat. El dissabte següent ja els esperava i no vaig deixar ni que muntessin la parada. Portaven sobretot roba en grans bosses industrials negres. Els ho vaig comprar tot quasi sense veure-ho.

—Per què us van semblar interessants les poques coses que hi vau veure?
—Eren sobretot llençols de fil, tot material de mitjan segle XIX, molta roba blanca de casa: llençols, estovalles, torcaboques. També hi havia indumentària: mitges fetes a mà d’una qualitat extraordinària de fil i no de cotó. Era una roba d’una qualitat fantàstica i d’uns dissenys refinadíssims. Això me va corprendre. I encara me van contar que tenien més coses. La setmana següent em vàren dir que anirien a un altre mercat i jo també hi vaig anar. I així no sé quants dissabtes. Parlem que per ventura tinc vint o vint-i-cinc tovalloles de fil de domàs, no sé quants llençols de fil d’ala de papallona, en dic, perquè són com de paper de fumar. Vaig comprar quadres, objectes de vidre, gerres, plats d’època imperi… de les Oliver. Tot d’una exquisidesa total. Les Oliver varen començar a entrar a casa meva. Assumíem una herència sense testament. Jo comprava l’herència. I tot allò va començar a formar part de casa. Entrava i es recol·locava dins de casa.

—Com vau saber que es deien Oliver, les propietàries de tota aquesta roba?
—Hi ha uns quadres brodats, emmarcats amb una factura molt bona, signats: en un posa Maria Oliver i en l’altre Josefa Oliver. I els mocadors, llençols… també portaven les inicials M.O. i J.O. Vaig comprar un llibret de cal·ligrafia, també. Però, de fet, tot és literatura, perquè no tinc documents de res. Ho vaig viure com si fossin unes ties llunyanes. Hi havia un daguerreotip del 1840. Un paper d’una merceria de Palma d’època modernista. Boixets… Al segle XIX era molt ben vist que les senyores, quan rebien visita, fessin feina manual. Allò era comprar una vida viscuda. 

—Vau trobar un tresor. El mite de la troballa fet realitat.
—El mite de la troballa és allò d’anar als Encants i trobar-hi, ara m’ho invento, un quadre de Picasso que no sabien que ho era. Aquí no. Aquí el mite de la troballa és la vida quotidiana de les Oliver. Parlem de comprar la vida quotidiana.

—El llegat de les Oliver també us ha portat del col·leccionisme a l’acció artística.
—Un dels seus brodats es va exposar al Club Matador de Madrid. I això m’agrada molt perquè, en aquella exposició, el cosset brodat de les Oliver era enmig de tot de peces d’artistes contemporànies. És diluir aquest passat-present en un sol temps verbal.

—L’interès pels objectes us deu haver portat a formar-vos en estils, èpoques, etc.
—Tot aquest món dels objectes, a mi m’ha ensenyat moltíssimes coses. Però no en tinc una formació acadèmica. Ho he après arran de l’interès i la curiositat que m’ha generat. És un imant.

—I us ha fet fer el pas cap a les arts visuals.
—De fet, és del món de l’enquadernació que salto al món de l’art. La primera exposició que vaig fer va ser el 2006, a la Fundació Martí Vicens de Pollença. Em van proposar de fer uns llibres d’artista en blanc, amb roba seva. I vaig saltar de les guardes dels llibres blancs a la paret de la sala d’exposicions, en forma de quadres i d’escultures. Després vaig exposar els llibres blancs al celler Mesquida Mora de Porreres i més tard aquests llibres en blanc van arribar a Es Baluard, el museu d’art contemporani de Palma. I n’estic content, perquè encara trobo que es mantenen molt vius i actuals. M’agradaria que es poguessin veure en més llocs.