Màscares sostenibles: menys infeccions, menys residus

Científics valencians expliquen per què és necessari de desenvolupar màscares sostenibles

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les infeccions microbianes per bacteris, fongs, virus i més patògens han estat sempre presents en el transcurs de la humanitat. Arran d’aquesta situació, d’ençà de fa aproximadament cent anys s’ha desenvolupat una gran varietat de medicaments –com ara antibiòtics i més productes químics. Però encara hi ha dificultats importants sense solució que amenacen la salut humana. Per exemple, la resistència als medicaments i nous patògens emergents.

La pandèmia actual, causada pel virus SARS-CoV-2, ha causat un col·lapse dels sistemes de salut, un impacte socioeconòmic sense precedents i canvis significatius en tots els aspectes de la vida humana. A més, ha mort gairebé sis milions de persones arreu del món.

Els aerosols de SARS-CoV-2

Així com en unes altres malalties respiratòries, la principal font d’infecció per SARS-CoV-2 i les seves variants és la transmissió de microgotes, que s’alliberen quan un infectat tus, esternuda, parla, canta o respira.

D’aquesta manera, els virus poden transmetre’s de persona a persona per microgotes respiratòries disperses a l’aire (aerosol) o per vies de contacte directe i indirecte (fòmits). Els virus de les gotes poden mantenir-se viables a l’aire i a les superfícies durant períodes de temps prolongats. D’hores a dies, segons la superfície.

A més, segons la mida de les gotes de l’aerosol, el rang de transport pot ser més gran i menys ampli. Per exemple, les partícules més grans (de més de vint micres) tenen un abast més curt (de menys d’1,5 metres). Això passa perquè són massa pesants per a flotar a l’aire i cauen de seguida sobre les superfícies. Ara, quan són molt fines (menys de deu micres), poden transportar-se a distàncies molt més grans (més d’1,5 metres, fins i tot més de 6) en forma d’aerosol.

La via de protecció principal: les màscares

Durant la pandèmia s’han recomanat diverses mesures per evitar contagis, com ara rentar-se les mans, respectar el distanciament social, els confinaments, les quarantenes i les restriccions de viatges. Però n’hi ha una que ha demostrat ser molt efectiva en la prevenció i control d’infeccions i que avui dia continua instaurada: l’ús de màscares facials protectores. Protegeixen els sanitaris i els qui poden exposar-se al virus.

En els països on la màscara ha estat obligatòria d’ençà del començament de la pandèmia, com ara la Xina, Singapur i Corea del Sud, la propagació de la covid-19 ha estat controlada d’una manera més eficaç. S’ha demostrat amb dades epidemiològiques.

Hi ha una gran diversitat de màscares: higièniques, quirúrgiques, FFP1, FFP2, KN95, N95, FFP3. Cadascuna té una porositat diferent, és fabricada mitjançant mètodes diferents, té materials i nombre de capes diferents, etc.

Quines limitacions tenen les màscares actuals?

El mecanisme bàsic d’una màscara consisteix a capturar les gotes d’aerosol que contenen virus entre les seves estructures poroses, que fan de barrera física i no permeten que les gotes siguin inhalades pel sistema respiratori.

Així i tot, tenen algunes limitacions. Les màscares convencionals estan fabricades amb materials que no tenen capacitat antimicrobiana. És a dir, no són capaces d’inactivar els microorganismes quan entren en contacte amb el teixit de la màscara.

Per tant, el virus s’hi manté actiu i ens podem infectar si toquem la màscara i després ens toquem els ulls o la boca, per exemple. A més, l’ús en massa de màscares és una font creixent de residus, que constitueixen un dels nous maldecaps ambientals que la societat ha d’afrontar.

Una nova generació de màscares més sostenibles

Després de la irrupció de la variant òmicron hi va haver un creixement exponencial d’infeccions. En aquest context, governs d’arreu del món van fer obligatori l’ús de la màscara en llocs públics, bo i seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

En aquesta situació d’ús generalitzat de la màscara, investigadors d’arreu del món treballen per poder desenvolupar noves màscares antimicrobianes. L’objectiu és que siguin autoesterilitzades, reutilitzables i capaces, a més, de biodegradar-se en un temps adequat. Així proporcionarien una solució sostenible amb el medi.

Els materials o recobriments antimicrobians funcionen com a agents biocides que poden eliminar o inhibir el creixement de microorganismes a les superfícies. D’aquesta manera, podrien prevenir la transmissió de patògens.

Aquests materials i recobriments biocides han de ser segurs i no originar efectes nocius als consumidors. Les tecnologies modernes, juntament amb els avanços de la ciència i l’enginyeria de materials, han aconseguit d’augmentar-ne l’efectivitat.

En resum, les màscares antimicrobianes proporcionen una protecció superior a l’usuari i redueixen la generació de residus infecciosos. En el progrés cap al desenvolupament d’aquestes màscares, hi han contribuït significativament les noves tecnologies de materials biocides, que es fan servir en una àmplia gamma d’aplicacions., inclosa la producció de més equipaments protectors, com ara les pantalles facials, ulleres, guants i roba. Tanmateix, cal fer un esforç més gran per a resoldre els mals ambientals causats per l’ús en massa de màscares facials no reutilitzables.

Juan Andrés Bort és catedràtic de química-física a la Universitat Jaume I. Alba Cano Vicent és estudiant pre-doctoral i tècnica d’investigació a la Universitat Catòlica de València. Alberto Tuñín Molina és estudiant pre-doctoral i tècnic d’investigació a la Universitat Catòlica de València. Amanda Gouvela és investigadora postdoctoral a la Universitat Jaume I. Ángel Serrano Aroca és professor de biotecnologia a la Universitat Catòlica de València. Camila Cristina de Foggi és professora adjunta a la Universidade Federal do Rio Grande do Sul. Ivo Mateus Pinatti és postdoctorat en ciència a la Universitat of Sao Paulo State. Miguel Martí Jiménez és professor de microbiologia a la Universitat Catòlica de València. Aquest article va ser publicat originàriament The Conversation.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €