Marta Rosique: “Dels socialistes no n’espero res”

Entrevista a la diputada de les joventuts d'ERC, que pot acabar jutjada pels talls de la Jonquera

VilaWeb
Marta Rosique en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)
Andreu Barnils
20.05.2022 - 21:40
Actualització: 21.05.2022 - 10:13

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Marta Rosique (1996), la diputada més jove del congrés espanyol, ha vist com el jutge ha obert la porta a enviar-la al Tribunal Suprem pels talls de la Jonquera durant les protestes convocades per Tsunami Democràtic. Rosique, diputada per les joventuts d’ERC, reclama en aquesta entrevista el seu dret de manifestació, valora el possible judici i defensa que la mobilització i la via institucional es retroalimenten i són necessàries. Rosique creu que l’independentisme no fa prou evident que, tot i haver-hi un govern progressista a Madrid, la repressió contra l’independentisme continua.

Marta Rosique

El jutge obre la porta a portar-vos al Suprem pels talls de la Jonquera. Quina valoració en feu?
—Ho preveiem tot, d’aquest estat. I sabem que el dret de manifestació no està del tot garantit en aquest estat. Com ho valoro? Amb indignació, i sense cap mena de sorpresa, malauradament. Però amb ganes d’utilitzar aquest cas per visibilitzar tots els casos que hi ha darrere, que no són tan visibles, de gent que la criden per anar a judici.

Quina importància doneu que en el vostre cas hi hagi hagut un canvi de jutge? Antonio Coscia relleva l’anterior.
—En el meu cas, acabarà tenint rellevància si m’obren el suplicatori o no. I quin jutge hi hauria al Tribunal Suprem.

Us acusarien del delicte de desordres públics. Quina pena comporta?
—Si fos desordres públics i prou, podria ser una multa. Però ho fan “amb agreujants”, i això pot anar per via penal. M’explicaven, no ho tinc del tot comprovat, que hi pot haver una pena de presó entre un any i sis. Si volen anar per aquí, tenen les opcions de reprimir.

Si es pot saber, hi éreu, al tall de la Jonquera?
—Sí que hi era. Hi era manifestant-me en contra de la sentència de més de cent anys de presó pels nostres companys presos polítics. Hi era amb molta gent, perquè vam aconseguir mostrar de manera col·lectiva una resposta contrària a aquesta sentència. No tinc problema a dir-ho, també va sortir a TV3, que hi era. La pregunta que ens hem de fer és fins a quin punt hem de plantejar-nos de no anunciar que som en una manifestació. El dret de manifestació hauria d’estar preservat. La inhabilitació, si al final m’inhabiliten, no s’entendria a fòrums internacionals. Sóc responsable d’afers exteriors del grup parlamentari. Sóc membre de l’assemblea parlamentària de l’OSCE. I substituta de l’assemblea de la Unió Interparlamentària. I no s’entendria.

Hi ha hagut reaccions empàtiques a Madrid?
—N’he rebut d’Unides Podem. De diputats del PSOE, no.

Es pot fer pressió política?
—Per molt que tinguem un govern que vol posar fi a la persecució de tot un moviment, fins i tot els tribunals mateixos poden actuar en contra d’aquest govern per continuar reprimint. Ho sabem, però no veiem pas que el govern espanyol respongui al repte d’una manera diferent de la que fan els tribunals. I no s’entén que en aquest estat no hi pugui haver negociació política per posar fi a la persecució de la gent que pensa diferent.

Teniu vint-i-sis anys. La diputada més jove del congrés espanyol. Us voleu dedicar tota la vida a la política?
—No crec que hagi d’existir la professió de polític, que t’hi dediques tota la vida. Jo sóc periodista, i crec que em decanto més per l’àmbit internacional. Veurem on hi ha feina. No em plantejo acabar fent vida de política institucional.

No teniu por d’aburgesar-vos amb aquest sou, i aquest despatx i aquesta vida de moqueta al congrés?
—Por, no. Sí que he de dir que he estat molt conscient que hi ha gent que canvia quan entra. Quan vaig entrar, em vaig fer una llista dels meus valors, amb els quals creia i volia mantenir-me. I cada dos per tres penso si encara sóc tal com era quan vaig arribar. Crec que ho sóc. És important mantenir el punt d’humilitat. Jo encara comparteixo pis tant a Madrid com a Barcelona. Ho faig per tocar de peus a terra, perquè quan tot això acabi, i pot acabar en qualsevol moment, continuar fent la mateixa vida. I no viure amb uns privilegis que després no podré assumir. També crec que la nostra circumstància és diferent. Venim a un lloc que sabem que és hostil, i, per tant, tampoc ens hi acabem de sentir còmodes. Puc dir que còmode, no m’hi sento pas. I això és una reacció bona, tenint en compte què hi vinc a fer. Sóc independentista al congrés dels diputats. Sé que la gent que m’envolta votarà a favor d’enviar-me al tribunal. D’això no me’n puc oblidar.

PSOE i Podem votaran per enviar-vos a judici?
—Em sorprendria de Podem. Però dels socialistes no n’espero res.

ERC i JERC no són la mateixa cosa. Sou diputada per les JERC. Quin seria el matís, la diferència?
—Un àmbit crucial és, precisament, l’àmbit de les mobilitzacions al carrer. Jo, com a diputada, tinc molt clar que ha d’anar tot molt lligat entre les institucions i la feina del carrer. I d’aquí que m’identifiquessin aquell dia. Crec que és important recordar que els grans avenços passen per la mobilització popular. I això, unes joventuts ho poden fer possible.

—Joan Puigcercós, ex-conseller d’ERC, deia que la mobilització popular no s’havia de deixar únicament a les entitats civils, com l’ANC. Els partits, que tenen temps, estructura i diners, també haurien de ser-hi.
—Absolutament d’acord. Un partit polític no s’ha d’encarregar només de tenir representants polítics. I entendre que les mobilitzacions no passen de manera aleatòria: hi ha gent que les organitza i es fan amb objectius i ritmes determinats. Afegiria al que diu Puigcercós que no poden fer-ho els partits polítics sols. Els partits tenen la voluntat de guanyar vots, i això de vegades pot arribar a pervertir la mobilització. No pot quedar només en mobilització. Hem de traslladar les reivindicacions dins les institucions. I a la vegada necessitem un vessant al carrer per a transmetre el missatge i per a rebre crítiques.

Mirava enquestes sobre el suport a la independència i va baixant. Per què baixa? Que no havíem d’ampliar la base?
—Tenim una complicació de la qual no es parla prou: la pandèmia ens ha afectat com a moviment independentista. Ara teníem una oportunitat clau per a demostrar que, malgrat tenir el govern més progressista que pot tenir l’estat espanyol, la repressió cap a l’independentisme continua. A més, no són capaços de fer reformes estructurals en clau social. I això s’ha demostrat. Però amb la pandèmia, aquesta demostració ha quedat desvirtuada, i no hem estat capaços d’evidenciar-ho prou. Ara tenim una altra oportunitat, amb la crisi energètica, de demostrar-ho. Així i tot, no ho sabem analitzar. Ells tenen tot el poder mediàtic i són capaços de transmetre un relat molt concret (amb nosaltres les coses canvien), nosaltres ara hauríem de saber aprofitar el que queda de legislatura per evidenciar les promeses que havien fet (derogació de la reforma laboral, llei d’estrangeria) i que a l’hora de la veritat ni tan sols han tocat. Crec que obviar aquests dos anys de pandèmia ens fa oblidar per què es rebaixa aquesta prioritat de voler la independència.

Res a afegir?
—No oblidem que la mobilització és crucial per a avançar cap a la independència i posar fi a la repressió. Però també hem d’entendre que aquesta mobilització ha de tenir l’empatia de tots els qui defensen aquestes causes. Aquests dies he rebut el suport de gent molt diversa; així i tot, també hi ha hagut falta de suport de gent que defensa la independència com jo. Això em fa pensar que hem de tornar a sortir al carrer d’una vegada. Si sortim al carrer, les reivindicacions que podem traslladar a les institucions tindran més validesa i legitimitat perquè sabrem que no són dels partits i prou, sinó de molta gent organitzada.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies