El dia 4 de setembre de 2006 –avui fa justament quinze anys– era dilluns i totes les emissores inauguraven la temporada després del parèntesi estival. A l’hora en punt, Antoni Bassas saludava els oients amb l’habitual: “Bon dia, són les vuit i això és El Matí de Catalunya Ràdio.” Començava la seva onzena temporada al capdavant del programa estrella de la ràdio matinal i ningú no es podia imaginar que, dos anys després, una maniobra política bastant miserable l’obligaria a deixar-lo amb gran pena i indignació de l’audiència.

Després de setze anys ininterromputs –més concretament, d’ençà del primer de juliol de 1990– fent l’encreuat en català de La Vanguardia, en l’espai que li va cedir l’irrepetible Tísner, la porta radiofònica que aquell matí es va obrir per a Màrius Serra activava una nova via d’expansió del vici dels jocs lingüístics, una modalitat en què aleshores ja era l’indiscutible especialista de referència a casa nostra. Aquell 2006, a més, feia tot just sis anys de la publicació de Verbàlia, la monumental enciclopèdia dedicada als “jocs de paraules i esforços de l’enginy literari”, tal com indicava el subtítol del llibre, i en feia disset que, al suplement setmanal de llibres del diari Avui, havia començat una secció dedicada a l’enigmística, un concepte fortament arrelat en uns altres indrets com, per exemple, Itàlia, però que ací era una novetat, o quasi. L’enigmística, la mística de l’enigma, la demostració de com n’arriba a ser d’atractiva per a l’ésser humà la dèria de definir les coses de la manera més envitricollada possible. La dèria dels jeroglífics, els anagrames o els palíndroms.

Solitud còsmica

Va ser un estiu curiós, aquell del 2006. Un estiu tranquil i sense notícies espectaculars. Molt diferent, vaja, de com solen ser els mesos d’agost d’aquests darrers anys. Potser tot plegat era fruit de la sensació d’estar una mica més sols en l’univers, perquè, els últims dies d’aquell agost, la Unió Astronòmica Internacional va decidir d’excloure Plutó com a planeta i així, de cop i volta, el nostre sistema solar va passar de tenir nou planetes a tenir-ne només vuit. En la mateixa línia de cataclismes siderals, podríem incloure el fet que es va perpetrar quatre dies després del primer “Enigmàrius”: Joan Clos va deixar la batllia de Barcelona per passar a dirigir el Ministeri d’Indústria espanyol. El seu lloc el va ocupar el senyor Jordi Hereu.

L’espai de Màrius Serra, situat d’ençà del principi entre la primera i la segona hora del programa, va començar a aplegar adeptes que es podien comptabilitzar netament, sense trampes ni subterfugis, perquè en el moment de revelar la solució de cada dia es deia el nombre d’oients que hi havien participat i el percentatge de respostes encertades, dos factors que delimitaven la dificultat de l’enigma suggerit i que, per tant, servien per a ponderar la quantitat de punts que cada concursant incorporava al seu sarró.

Temporada rere temporada, l'”Enigmàrius” ha anat superant rècords i, com l’encreuat del mestre Fortuny de cada 28 de desembre, però en aquest cas cinc vegades cada setmana, ha aconseguit una parròquia amplíssima de seguidors i una tria selecta d’especialistes en la resolució dels reptes de cada matí.

Temps era temps

La situació radiofònica del país és avui força diferent de com era aquell setembre de fa quinze anys i tinc la impressió que no sóc pas l’únic que quan, d’un temps ençà, escolto Catalunya Ràdio no acabo de trobar-m’hi de gust, com si m’hi faltessin referents. En aquest sentit, puc dir que els jocs amb què Màrius Serra posa a prova el nostre enginy cada matí són de les poques coses que em fan recordar unes altres èpoques que no dubto a qualificar de diferents. I millors.

La productivitat de Serra ja fa temps que és un fet que ens admira a tots. Si fa no fa, figura que ja ens ho va explicar fa quatre o cinc anys en un llibre que li va editar Empúries i que es titulava D’on trec el temps. Entremig, ha guanyat el premi Sant Jordi amb la novel·la Plans de futur, ha engegat un munt de projectes i ha publicat una extensa llista de llibres entre els quals destaco –ho faig sempre que en tinc ocasió– aquell monument de sensibilitat i talent que es va dir Quiet i que Empúries li va editar el 2008.

L'”Enigmàrius” continua al peu del canó també aquesta temporada, que va començar dilluns passat, i tot fa pensar que l’espai gaudeix de bona salut. Cosa de què tots els seus seguidors ens congratulem mentre fem temps fins al següent enigma. Sobre el desafiament del primer dia, aquell que parlava d’una colla d’afortunats que només treballen quan volen, l’única cosa que en podem dir és que les sis lletres de la solució confegeixen el mot “pilots”. Que, per cert, fa anagrama amb “polits”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.