Marina Vilalta, la pastora més vella del país: “Catalunya s’ha espatllat molt”

Entrevista a la pastora més vella de Catalunya, de noranta-cinc anys, guardonada amb la Creu de Sant Jordi

VilaWeb
Marina Vilalta, la setmana passada a Bruguera (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
16.07.2022 - 21:40
Actualització: 17.07.2022 - 20:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Marina Vilalta Fajula (1927) és la pastora més vella de Catalunya. Nascuda a Ogassa (el Ripollès) ara fa noranta-cinc anys, viu a Bruguera, a la Vall de Ribes, i ha rebut la Creu de Sant Jordi, que no va baixar a recollir dilluns passat per motius de salut. La pastora Marina fa mesos que es va fer famosa gràcies a la conversa que va tenir amb el diputat Salvador Vergés i que es va fer viral a les xarxes socials, amb milers de visites. Convertida en símbol d’una Catalunya arrelada a la terra, Vilalta explica la seva vida en aquesta entrevista: va néixer pobra en una casa de dotze germans, no sap llegir ni escriure, té una memòria que li permet de cantar cançons apreses de petita, ara fa gairebé cent anys, i viu en una casa que, segons el seu fill Jesús, data del 1700, o d’abans. Aquesta entrevista també és d’en Jesús, que va acompanyar VilaWeb als peus del Taga, al Ripollès, mentre Marina guardava les ovelles i ens explicava la seva vida.

Heu explicat que no sabeu llegir ni escriure.
—Marina Vilalta [M.V.]: No vaig poder anar a escola. Tenia vuit anys quan va començar la guerra, en una casa de dotze germans. Amb prou feines menjàvem. Era una casa molt pobra d’Ogassa. En deien can Grata. No teníem calçat ni roba per a vestir-nos. I amb la guerra ningú no pensava a anar a col·legi. Només anaven a cuidar vaques i ovelles, en aquelles cases. Llavors no hi podia anar, perquè havia d’anar a aconseguir menjar. M’entens? No tenia res de bo per a anar-hi.

De petita, una cabra us va donar la llet.
—M.V.: Ma mare, pobreta, no tenia llet. Munyien una cabra, i ens la bevíem. I aquella cabra, quan sentia que plorava, corria cap allà perquè la munyissin i me’n donessin la llet.

Dotze germans, de dos pares diferents.
—M.V.: El primer home es deia Joan Vilalta Boixassa, l’hereu. I l’altre, el seu germà, Jaume. A ma mare, Isabel Fajula Vila, se li va morir el marit. I el meu pare, en pau descansi, com a germà, l’ajudava a casa. I la gent ja començava a enraonar i dir: “Jaume, t’has de casar amb la Isabel.” Els criticaven. I es van casar. El meu pare era pastor. Tenia tres ovelles o quatre, si feia la feina, en una casa molt petita i molt rònega. No donava res, aquella terra. Jo ara tinc quaranta ovelles. No en trec gaire cosa. De quaranta ovelles, en traiem deu xais. I del menjar que els donem, ara n’hi ha. Les veus? Jo vaig allà al mig. Un dia em faran caure, i em mataran.

Dotze germans, sou?
M.V.: La meva mare, amb un marit van tenir sis fills. Quatre nois i dues noies. I amb el meu pare, cinc mosses i un home, que es va morir d’accident. Ell mateix es va matar. Donava la volta a casa meva, en un pla que hi havia anant cap a Vallfogona, i se’n va anar daltabaix del cingle ell mateix. I ja va estar. No tenia ni cinquanta anys. Ara tots són morts. Quedem jo, la més vella, i una germana a Vallfogona. No entenc que jo hagi viscut tant i els meus germans s’hagin mort abans. Tinc dos fills, i dos néts, cap de casat.

I qui era el vostre marit?
—M.V.: Sebastià Torroella. Es va morir el 1993. A setanta anys. Treballava d’allò que podia, de fer algun jornalet per aquí. A casa seva també eren pobres. I ell va estar fora set anys, entre la guerra i la mili. Era de la quinta del biberó, i el van enxampar. I després de la guerra, a fer la mili, i després, per desafecte al règim, el van fotre en un camp dos o tres anys més. I quan va tornar, ens vam conèixer a Campdevànol. Era la festa, l’últim diumenge de setembre. Ens vam conèixer anant a ballar. Les coses, quan han de ser, són, i quan no han de ser, no són. Vam festejar dos anys. Jo anava amb el ramat i ell em venia a veure. Estava una mica empipat perquè deia que no podíem sortir. En compte d’anar amb el ramat d’ovelles, li hauria agradat sortir. No vam sortit mai.

Vau tenir un matrimoni feliç?
—M.V.: Jo me l’estimava i ell també m’estimava a mi.

Com recordeu la guerra?
—M.V.: Molt dura. No hi havia res per a menjar. Van cremar totes les fàbriques, van volar els ponts, i venien vuit avions cada dia a bombardejar. A Ripoll, a Campdevànol, aquí a Ribes, a tot arreu. La vaig passar dura, perquè, en plena guerra, venien a casa meva a amenaçar la mare i el pare, perquè teníem germans camuflats a casa. “Si no dieu on teniu el vostre fill, us matem aquí mateix.” Amb aquelles capotes. I l’apuntaven amb una pistola. Els van enxampar, i cap a la Model, a Barcelona. No sé pas quant de temps els hi van tenir. Surten de la Model i un va poder passar a França. Se’n va anar i no n’hem sabut mai més res. L’oncle Pepet, germà del meu pare.

Quan us arriba la llum elèctrica a casa, ho recordeu?
—M.V.: Ui, no hi havia pas ningú amb llum. Fèiem llum amb una teia de pi, que crema, o amb llum de petroli. No en vam tenir mai, de llum. I quan vaig venir a Bruguera, aquí ja en tenien un.
—Jesús Boixassa (fill) [J.B.]: Nosaltres vivim a la casa vella, amb fustes fumades. Encara tinc el foc a terra, d’aquests que hi caps dins la campana. Tinc uns papers molt vells, de la casa, que parlen d’una dona que es deia Sibina. Vaig donar uns papers escrits amb ploma de gallina a Joan Gené, i a baix hi ha un escut, fet pels capellans. En Joan em va dir que era una dona que es deia Sibina, i que parla d’un dot, i d’un pollastre, i posa 1700 i 1600. Coses així. Fa tres o quatre anys vaig fer el teulat nou. I vaig trobar una teula en què deia: “Pere Colomer, 1703.” Era el teuler, el que feia les teules. La casa deu ser d’abans.

El bastó, de què és?
—M.V.: De cartellatge. No pesa gens. En tenia un d’avellaner, i el meu nét el va trencar. L’avellaner és molt fals.

Com es diu, el gos?
—M.V.: Pinxo. En teníem un d’atura, Rindi. Un burro: Bayo. Hi ha una ovella que li dic Xiringuito; una altra, Mostela; i una altra, Vista. Però, d’ovelles, en tenia moltes, i no en tinc tants, de noms.

Teniu noranta-cinc anys. Durant quants heu fet de pastora?
—M.V.: Em vaig posar a fer de pastora a sis anys o set.
—J.B.: Va estar-se uns anys en una fabricota, i en acabat va conèixer el meu pare, quan tenia vint anys. Els primers anys, quan em va tenir a mi, no feia de pastora. Després, sí.

Quins canvis heu vist, fent de pastora?
—M.V.: No n’hi ha hagut cap. Al contrari. Veig que van plegant, els pastors. En compte d’haver-n’hi més, pleguen.
—J.B.: No volem vaques perquè, com que és una casa petita, no tenim prou extensió. Sortíem amb les ovelles a la muntanya, perquè era de tothom.
—M.V.: Mare de Déu, si és solitari, fer de pastora. T’ha d’agradar i has de tenir humor. No cal que ho provin. He passat moltes peripècies, amb el ramat.

Per exemple?
—M.V.: Jo sempre he estimat molt el ramat. Les ovelles, les he apreciades molt. I aleshores en guardava cinc-centes. No eren pas meves. Eren de tot el poble. Ajudàvem els tres mesos d’estiu. I un pastor es va posar malalt. “Que et veus amb cor d’anar-hi?” I tant que m’hi veig amb cor. “Hi ha un xaiet petit, mira si l’agafes i el poses a la barraca.” Càgum déu, al mig de les ovelles, i aquell xaiet de quatre o cinc dies marxava com una llebre. A fer punyetes. El vaig deixar. I ve un animal d’aquells tan grossos. Una àliga. Que no la podria matar encara ara. I el xaiet al costat de la mare. Ve aquella bèstia, i me l’enganxa. I se me l’emporta, i anava enlaire. I “bee, beee”. I no podia fer res per prendre-li. Vaig passar-ho malament.

Heu dormit mai a la muntanya, fent de pastora?
—M.V.: Una vegada. I quan em va caure un llamp, era allà. Un llamp va caure damunt una barraca que era a can Carbó. Aquí dalt, al repetidor.

Què en penseu, de la muntanya?
—M.V.: De muntanya no me n’agrada gaire cap. La veritat. Hi he anat massa. Ja no em fa gràcia. La muntanya s’ha embrutit, abans tot eren conreus, ara ho han deixat tot.

I la neu? On és?
—M.V.: Fa anys que no neva, gairebé. Aquest és el mal, que no neva gaire. Abans hi havia unes nevades, que de canalla fèiem mines sota la neu. De neu, ja no n’hi ha.

A Barcelona, hi heu anat?
—M.V.: Quan ens vam casar sí que hi vaig anar. I a Terrassa. I prou. De seguida cap aquí, perquè el seu germà guardava el ramat i havíem de plantar blat de moro. Només hi vam ser set dies. I després, a Barcelona, un altre cop per malalta. Pixava sang, sang pura. Quan vaig tenir en Jesús, ara fa setanta anys. I mai més. Un cop vaig anar a Mallorca.

A Mallorca, vau anar?
—M.V.: Per poder anar amb l’avió. M’hauria agradat agafar més avions. Una veïna, l’Estrella, em va dir: “Escolta, si em pagues el viatge, jo t’hi porto. I a les cinc del matí ens n’anem a l’aeroport. Pugem a l’avió i cap a Mallorca. Deu fer disset anys, o divuit.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Marina Vilalta. Al fons, Bruguera
Àlbum familiar. Marina agfant l'avió per anar a Mallorca
Mans de pastora.
Marina i el gos pinxo
Àlbum familiars. Els dotze germans no cabien a una sola fotografia.

Quins llocs us hauria agradat de visitar?
—M.V.: M’hauria agradat de volar més. Ara ja no puc pas fer-ho.
—J.B.: Digues la veritat. Fem una festa, i què fas? “Marxo, que vaig amb les ovelles.” El dia de Nadal. “Marxo, vaig amb les ovelles.” Tot el dia igual. Viu per a això.

I per què?
—M.V.: Perquè m’agraden. M’havien criat amb una cabra, i dec tenir el mateix d’allò.

Això de Catalunya, com ho veieu?
—M.V.: Catalunya s’ha espatllat molt. Em fa por que s’hagi espatllat massa. Estan ben cofois, ells mateixos. Ja s’apanyaran. Que s’espavilin.

Sempre heu anat a votar?
—M.V.: Últimament, sempre. No recordo els partits que havia votat.
—J.B.: Sí, Marina, últimament vam anar a votar tots. Una persona que no és a Catalunya
—M.V.: Devia ser en Rajoy.
—J.B.: No, home, no. Qui hi ha, que no pot ser aquí, que sempre dius que vindrà?
—M.V.: En Puigdemont, vaig votar! És en Puigdemont, qui vull, qui volia.

Així, a Catalunya, anem malament?
—M.V.: Si Déu vol, s’arreglarà. Jo vaig anar a votar en Puigdemont. Vull en Puigdemont.

Aneu a veure’l. I així agafareu el segon avió.
—M.V.: Sí que m’agradaria. Fins i tot diu que l’Aragonès em vol venir a veure aquí. Vejam si vindrà. Ell deu ser molt senyor, i jo sóc molt ximpleta.

No, res. Potser no teniu estudis, però sou llesta.
— J.B.: I canta cançons d’aquell temps. Cantes les cançons que cantàveu a la vora del foc quan éreu aquell pilot de germans i germanes que no podíeu menjar. Però vivíeu molt. Allà aprenies aquestes cançons.
—M.V.: El que tinc és memòria, gràcies a Déu.

Canteu-me una cançó.
—M.V.: I dues.

Dieu que no parleu castellà?
—M.V.: L’entenc, però parlar-lo, no. Dic un enxampurrat. Jo, al gendre, en català. I ja m’entenia.

Teniu noranta-cinc anys. Què és la cosa més bonica que heu viscut?
—M.V.: Poder caminar. I guaitar el bestiar, la millor del món.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes