Maria Barbal: “Tots som complexos. Per què hi hem de renunciar?”

Entrevista a l'escriptora, que acaba de publicar 'Al llac' (Columna)

VilaWeb
Anna Zaera
10.09.2022 - 21:40
Actualització: 11.09.2022 - 11:27

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ens trobem en un bar del carrer d’Urgell que no ha claudicat a la fal·lera del disseny nòrdic i els eslògans. A terra, rajoles hidràuliques esquerdades, i a les parets, fotografies en blanc i negre que recorden la història d’aquest establiment obert els anys trenta. Un bar de cuina casolana, bon ambient i futbol, tal com diu la propietària. Maria Barbal (Tremp, 1949) em cita ací perquè li agrada i arriba quan els clients habituals ja han acabat d’esmorzar. En una petita taula de marbre, a tocar de les màquines escurabutxaques, comencem la conversa. Acaba de publicar Al llac (Columna, 2022) un novel·la que recrea el pas de la infantesa a l’edat adulta d’una noia de dotze anys a partir d’una imatge molt definida: un llac del Pallars. Al voltant d’aquest espai natural, en ple estiu, es desenvolupa l’acció i els vincles entre dues famílies amigues. Hi ha qui vol ubicar la novel·la en l’aclamat cicle del Pallars, però l’autora de Pedra de tartera (1985) diu que aquestes interpretacions són més cosa de les editorials que no pas d’ella mateixa. Després d’una època de reconeixements importants, l’any passat amb el premi Josep Pla 2021 per la novel·la Tàndem, ambientada al barri de Sants de Barcelona, i també l’any passat, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Barbal no creu haver fet el cim. Continua escrivint amb la discreció i fermesa que la caracteritza. La mateixa que desplega en un matí de conversa en un bar de l’Eixample.

Parlàvem, abans de començar, dels nostres accents. Els de l’Ebre, els de Ponent. Manteniu l’accent de Tremp?
—L’he perdut molt, l’accent de Tremp. Perquè vaig baixar a quinze anys i tot i que durant uns anys vaig passar part de l’any a Tremp i part de l’any a Barcelona, després ja vaig fer la carrera aquí, em vaig casar aquí i he fet tota la vida aquí. Hi continuo tenint un vincle estret, però sempre d’estades més curtes. Hi passo els dies d’estiu.

Despoblament, èxodes rurals, migracions. Hem parlat tradicionalment de dos mons: el rural i l’urbà. Un fet que ha inspirat, en part, la vostra obra. Han canviat les nostres percepcions sobre aquests dos entorns? Podríem dir que ara no estan tan separats?
—Sí, hi estic totalment d’acord. Penso que ara no hi ha aquesta divisòria tan gran. Si em remunto als anys seixanta, quan baixo de Tremp i passo de l’escola d’allà a un institut de Barcelona, el salt és impressionant. Gairebé com si anés a un altre país. Potser és un pèl exagerat, però hi havia molta diferència. Ara hi ha molts lligams més. De fet, molta gent de Barcelona ha anat a viure al Pallars i treballa des de casa. A part d’això, hi ha molta més permeabilitat. La gent viatja molt més, hi ha elements socials i econòmics que fan que tots estiguem més barrejats. A més, estem més atents i oberts a qüestions que abans eren una mica incòmodes. Quan vaig publicar Pedra de tartera i Jesús Montcada publica els seus grans llibres, hi ha una sorpresa molt gran en el panorama literari català. Quins pobles són, aquests? Es pregunten des de la capital.

Semblen entorns imaginaris?
—Més que imaginaris, semblava una literatura passada de moda, en aquell moment. En el meu cas, com que parlava del rerefons de la guerra civil, a aquesta sorpresa, s’hi afegeix el silenci que hi havia hagut durant anys i anys sobre aquest tema. Un silenci a causa de la repressió de la dictadura franquista, però també de la psicologia dels humans a parlar d’un trauma molt fort que va commocionar la població del país. Crec que tot plegat s’ajunta. Parlar des d’un lloc xic, des d’una vall pirinenca, i d’un tema tan poc tractat. Crec que els va sonar com una cosa molt estranya que no lligava amb la capitalitat de Barcelona o amb aquestes ganes de mirar endavant. I ara crec que gairebé som a l’altre extrem. Ara és moda parlar dels pobles.

Dieu que ara és moda aquesta mirada als orígens, a les arrels, als pobles?
—En un món tan incert, potser ens conforta. Quan les coses van mal dades, busquem aquell raconet de protecció.

Al llac és aquest raconet de protecció? És un llibre nostàlgic, potser escrit després de la pandèmia?
—El llibre és escrit des del 2018, no pas després de la pandèmia. Per descomptat que hi ha nostàlgia. És un llibre escrit des de la nostàlgia. I suposo que aquests temes et vénen en un moment determinat de la vida. Normalment, quan ets jove, la nostàlgia no té gaire presència. M’ha vingut a la vellesa, l’impuls d’escriure aquest argument. En part, ve de l’edat i d’un record que té bellesa.

La novel·la es gesta a partir d’aquest record?
—Tota novel·la té un recorregut. Primer, la penses simple, i a mesura que vas escrivint, hi ha complicacions. Perquè el joc de paraules provoca el pensament i a l’inrevés, el pensament provoca les paraules. A partir d’aquí, s’entra en una certa complexitat. I aquesta novel·la no en té gaire, de complexitat, però va molt més enllà d’un impuls.

El llac és el punt neuràlgic a partir del qual s’estructura l’acció, els vincles entre els membres de dues famílies del mateix poble, en què cadascú té un rol.
—Sí, hi ha dos protagonistes principals. El llac i l’estiu. I també són dies de festes. Aquest és el punt de partida. Un punt de partida esplendorós. I a partir d’aquí, es busca com s’interrelacionen aquests personatges i quin és el seu món interior. Podríem dir que es va de fora, o d’un paisatge que podria ser una postal, cap endins. I es comencen a crear arrels o branques, a partir del món interior de cada personatge.

Hi ha imatges vegetals o de la terra que envolta el llac que són molt simbòliques. Elements com ara el fang; en parleu com una carícia o com un lloc on no tornaríeu a posar els peus.
—Sí, efectivament. Molt ben vist. Hi havia la idea que aquesta jove de dotze anys encara té el fang una mica tou i a partir dels incidents d’aquell estiu el fang agafa consistència i li dóna un estat més compacte. Un estat més madur, més fix, més sòlid.

Aquestes imatges us fan estirar el fil del pensament per mitjà de l’escriptura? O més aviat és el contrari?
—Hi pot haver tots dos camins, però, en general, a mi l’escriptura em porta a aprofundir en el pensament, perquè treballes amb personatges, amb relacions, amb intimitats i amb gestos externs. De fet, intentes de captar la vida en totes les dimensions possibles, sense lligams i sense barreres. Normalment, l’escriptura em porta al símbol, a la interiorització, a un pensament que no era l’inicial. Per exemple, aquesta idea del fang no hi era al començament, però sí al final.

Ara, en termes més generals. Quin lloc ocupa l’escriptura a la vostra vida? Com us ho heu fet per compaginar docència, maternitat i literatura?
—Per mi, l’escriptura sempre ha ocupat un lloc molt espontani. No m’he programat unes hores per escriure. Tampoc no he dit, des de la primera novel·la: “Vull dedicar-me a escriure.” No he tingut un projecte per endavant. No m’he sentit escriptora per endavant. I, per tant, ha estat un camí que s’ha anat fent d’una manera espontània i involucrada dins la meva vida. En aquest sentit, crec que ha estat un procés una mica irregular. Això de parlar del cicle del Pallars és una estratègia editorial que amb el temps més aviat ha destorbat més que no pas aclarit. En un moment determinat, estava bé fer tres novel·les i posar-les juntes en un volum i donar-los aquest nom. En el moment que m’ho van proposar, no m’ho vaig plantejar. De fet, després van dir: Paisatge íntim també és del cicle del Pallars, i l’Amic escocès, també. I ara Al llac, també? Això queda com a pregunta. És un exemple de la falta de programació que crec que en general és la normal en qualsevol escriptor.

No podeu predir tan anticipadament el curs de l’obra?
—Bé, hi ha gent que diríem que projecta més bé la seva feina en aquest sentit. Pensen: “Em veig amb cor de fer tot un grup de novel·les que tractin un tema o tinguin una continuïtat.” Però en general no és el cas. La literatura es barreja amb la vida. No hi pot haver una programació estricta.

Parlem d’estratègies editorials. Creieu que hi ha un excés d’estratègia? Com veieu el món editorial?
—No puc respondre. Són sensacions. Aquests darrers anys han sorgit bastants segells editorials nous, de menys projecció, potser amb la idea de ser petites empreses que poden publicar llibres sense entrar en una roda immensa com la dels grans grups. Penso que això ha donat diversitat i vitalitat al món editorial. Evidentment, també han sorgit moltíssims narradors, poetes, assagistes nous joves, i que ho fan molt bé. La sensació sí que és que apareixen molts llibres. T’adones que és inabastable. Vas seguint, vas seguint, i hi ha un moment que t’has perdut i que no veus com et pots recuperar. En el meu cas, com que no treballo en premsa, tampoc no tinc cap obligació d’estar al dia. Estar al dia de tot ho veig bastant complicat.

Sembla que no teniu problemes amb la vanitat. Sempre heu gestionat bé les lloances?
—Suposo que és la sensació que dono. Però tampoc no ho veig com una qualitat perquè és la meva manera de ser. Objectivament, crec que em costaria ser vanitosa. Potser interiorment ho ets, però no ho demostres. Sí que he arribat a aquesta conclusió. Que traspuo la meva manera de ser i no té un valor excepcional des del meu punt de vista. El que costa realment és no ser tu mateix, suposo.

Veniu d’uns anys de molts reconeixements. L’any passat vau rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Josep Pla per Tàndem. No ho heu viscut mai amb vertigen?
—No, no ho he sentit mai així. De fet, m’he presentat a molt pocs premis i quan ho he fet sempre ha estat perquè em trobava amb certes dificultats, no pas per publicar, però sí per a donar una mica d’embranzida a la meva obra. I en aquests pocs casos m’ha semblat positiu. I en el cas dels premis de més pes com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, és clar, et deixa una mica descol·locada. Et fa sentir una mica al final de la teva trajectòria. Vulguis o no, és així, i també és normal que no li donin a algú molt brillant a cinquanta anys perquè normalment sempre hi ha una cua d’escriptors que tenen més obra. Per mi és efectivament un gran honor que me l’hagin donat i m’ha fet sentir molt bé, però crec que ha canviat poquíssim la meva vida. Més aviat pot provocar en els altres una atenció que no tenien. Potser pensen: “A aquesta persona potser que ens la mirem amb un cert interès!” Fins i tot a tu et pot donar la idea que ja has fet el cim i que has de baixar a la base si vols continuar caminant.

Alguna vegada heu sentit que heu fet el cim? Teniu la idea de tornar a començar o de continuïtat?
—De continuïtat. Mentre pugui escriure i em vegi capaç de tirar endavant les meves idees i fer-les efectives amb paraules i pugui publicar, això és tot el que espero. No dic: “Ara seguiré una altra línia perquè crec que em toca.” No ho sabria fer.

No pareu d’escriure. Teniu una obra regular i sostinguda al llarg de molts anys. Ara en quin moment del procés d’escriptura sou? Observeu o construïu?
—És complicat, perquè no sempre passa de la mateixa manera. Hi ha interessos personals que et van portant cap allà, però molts cops són superficials, i te n’adones perquè pots començar a escriure una idea i pensar que seria interessant d’escriure’n una novel·la, i després t’adones que et fuig. Moltes vegades aquestes idees bones se’t fonen amb l’activitat diària i això vol dir que alguna cosa ha fallat i que no aniràs per aquell camí. Potser perquè no tenen consistència o tu no estàs en el moment de tirar-ho endavant. Amb els anys, tinc més perspectiva. M’he adonat que potser ara duré a terme idees que vaig tenir fa deu anys. Són idees, i fins i tot algun començament o documentació que queda arraconada, però després arriba un dia en què sents que ha arribat el moment de desenvolupar-les.

Creieu que les idees també tenen vida pròpia i fan el seu camí subterrani?
—És bonica aquesta idea que has expressat i hi estic força d’acord. Crec que les coses van agafant forma en el seu moment. D’alguna manera, et porten a acabar, revisar, reescriure i dir: mira, ara ho dono a publicar. De fet, en les dues darreres novel·les, m’ha passat exactament això. Eren novel·les escrites, deixades de banda, perquè hi havia un projecte molt més intens que m’absorbia absolutament. Després de publicar el projecte, vaig pensar: si tinc escrit això i això altre, doncs ho revisaré. La gent diu: “Has escrit una cosa que situes al barri de Sants, i ara una cosa que situes a Tremp!” Mira, són coses que passen. Una és complexa. Tots som complexos! I per què hem de renunciar a aquesta complexitat, perquè certs lectors estiguin contents i et tinguin atrapada en unes línies concretes? Aquesta persona sempre parla del Pallars. Per què no? Podria haver parlat sempre del Pallars, però no ha anat així. I, per tant, hi ha alguna cosa que vas situant. Hem de donar la veu a la vida. La vida, com que ens porta als pensaments i a les accions, també ens porta als llibres.

Aquesta idea de ser un canal.
—Sí, un corrent.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes