Mari Chordà, la contracultura, les edicions laSal

Arriba per fi el reconeixement de la pintora, poeta, editora i promotora feminista

Mercè Ibarz
15.01.2022 - 21:51
Actualització: 15.01.2022 - 22:51
VilaWeb
'Vulva', 1968, de la pintora ampostina. Cera sobre cartró.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Res no em fa més goig que tornar a la cita setmanal d’aquesta columna amb Mari Chordà (Amposta, 1942), pintora, poeta, editora i promotora del món feminista des dels anys seixanta de generoses i variades iniciatives, una de les nostres personalitats contraculturals més ardides i emblemàtiques d’aquells anys fèrtils. I menystingudes, fins ara mateix que la crítica i els historiadors de l’art (amb significades excepcions) li fan finalment reverències. Una guerrilla girl, doncs, reconeguda amplament quan arriba a vuitanta anys, com ja van advertir fa tres dècades les activistes nord-americanes: aquesta és la norma demostrada de la historiografia, els museus i el mercat per a les artistes. Som encara a temps de visitar l’exposició que aquesta setmana vinent tanca, divendres 21, a la galeria barcelonina Mayoral,  una mostra de l’etapa més pop i pionera de la Chordà, la dècada de 1962 a 1972,  “Una artista feminista pionera”. A fe que ho és.

Quan la vaig conèixer era per a mi sobretot editora i ànima de laSal. Edicions de les Dones, la primera editorial feminista catalana i de tot l’estat. M’he cansat en els últims temps de veure exposicions sobre la contracultura als museus i espais públics (Reina Sofía, MNAC, Palau Robert) que passen per alt, o com a molt els deixen un petit racó, les publicacions i iniciatives feministes d’aquells anys. Com si el feminisme no fos una contracultura! Com si no propugnés precisament una forma altra de viure, de pensar, de tot. Així  ho ha demostrat i demostra la seva pervivència en augment, més que d’altres expressions contraculturals que avui no són gairebé res més que arqueologia cultural. Una prova fefaent de capacitat de copsar els canvis que els temps van demanant a mesura que transcorren. Si això mateix –la pervivència– no bastés, afegim-hi la versatilitat de les artistes en tots els dominis i, a poc a poc, el seu reconeixement –encara no prou clar ni en temps present, cert– i la pluralitat de les procedències al llarg i ample del planeta, d’identitats de gènere i de condició socials. Si això no és una contracultura, ja em direu què és.

LaSal va publicar, a la col·lecció Clàssiques Catalanes, autores com Víctor Català i la seva primera i decisiva obra, La infanticida, llavors descatalogada, com ho eren La fabricanta de Dolors Monserdà i Les algues roges de M. Teresa Vernet, i la inèdita novel·la Aquest serà el principi d’Anna Murià, entre altres títols que no se me n’han anat mai del cap ni de la biblioteca de casa, per la importància que van tenir per a un ample seguit de lectores sobretot. Obres i autores que ara estan revifant a cor què vols, sobretot la Víctor, com aviat ho faran la Murià i la Monserdà, que tornen a escena. La Chordà era una de les principals editores de l’equip que hi havia darrere. Si això no és avançar-se als temps…, que és una de les característiques més senyores de la contracultura.

I les llamineres Cartes a l’Anna Murià de Mercè Rodoreda. Des de l’any passat en tenim una altra edició, que sens dubte faltava; ha aconseguit ressò, però que la primera edició va ser de 1985 (trenta-sis anys abans,  trenta de la reedició de 1991 a les Edicions de l’Eixample) s’ha dit i escrit en veu baixa (o gens) als papers. Tot i la faramalla que aquesta última edició va aixecar a les xarxes socials, ara que els mateixos papers parlen de Mari Chordà no la relaciona ningú amb aquest llibre i aquella col·lecció literàriament fonamentals. La crítica d’art no llegeix literatura, els clàssics catalans? I quan es refereix a l’oblit de tantes artistes no sap res de les clàssiques catalanes? Que dispensin els col·legues l’anotació d’aquesta cronista si m’erro, pagaré gustosa un beure a qui em faci saber que estic equivocada.

La pintora Chordà no es va aturar el 1972, encara que ho hagi semblat, sinó que l’etapa pop inicial és la que més interessa avui a galeristes, museus i col·leccionistes. Va tenir el coratge artístic –en això fa pensar en Caterina Albert i doncs en Víctor Català– de representar el cos femení, en particular el sexe, quan l’art contemporani no ho feia gaire per no dir que gens, encara; després ho faria, i molt. La sèrie “Vaginals” va anar conduint a poc a poc a l’obra Vulva (que tenim a la capçalera d’aquest article) el 1968. La trobareu a l’expo, com si donés la volta i potser una bufetada al quadre de Courbet d’un sexe femení en primer pla i ho fes amb els colors i les formes de les flors i paisatges de Georgia O’Keeffe. No m’allargo més, que podria, deixo per a un altre article la seva poesia, autopublicada des de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, que ja és dir.

Mari Chordà va parar de pintar una llarga temporada de gairebé tres dècades, certament, però ho ha reprès en engegar aquest segle. Gràcies a una expo al museu lleonès que més dones té a la col·lecció, el MUSAC, d’una seixantena llarga d’artistes de totes les terres hispàniques, va enlairar-se. Comença després a ser més reconeguda quan la poderosa Tate Modern londinenca la inclou en la gran retrospectiva analítica de l’art pop al llarg del planeta en els seus anys seminals, The world goes pop (‘El món s’ha tornat pop’) del 2015. Des de llavors ha entrat al Reina Sofía i al MNAC, sempre amb les obres pioneres. Ha exposat entretant a les terres de l’Ebre en diverses ocasions, on ha pogut mostrar la pintura actual, que hem de veure més. Mari Chordà mereix tot el reconeixement del món i és una alegria enorme poder-ho presenciar. Aneu a l’expo si no l’heu vista, s’ho val. En acabat la mateixa galeria la portarà a París.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes