És històric veure com les mares es van convertint en còmplices de les mobilitzacions a tot Catalunya. Aquests dies he vist com la maternitat, com a concepte no només biològic, ha començat a aparèixer als carrers per legitimar les manifestacions que en moltes ocasions lideren les filles i els fills. La implicació de les mares, i aquesta expressió pública de la familiaritat que converteix la lluita en un afer quotidià, ha anat creixent al llarg de la setmana. Primer van ser les filles, en molts casos universitàries, les que demanaven permís a les mares per no anar a classe a través de les pancartes que ensenyaven a les càmeres. Després de les primeres càrregues, les joves van començar a enviar missatges a la policia. A elles només els feien callar les mares.

Quan van veure les agressions i la repressió per la televisió, les qui s’han vist obligades a sortir al carrer, en qualitat ja no només de ciutadanes, han estat elles, potser reivindicant la condició més instintiva que tenen. Han sortit per protegir-les, per defensar-les, però també, i sobretot, per encoratjar-les a continuar. Elles que potser alguna vegada, o potser no, s’havien sumat a la cantarella que els joves d’avui no aixequen el cul del sofà, que no tenen ideals, o que es passen el dia amb el mòbil, ara fan pancartes per declarar públicament que se senten orgulloses d’ells.

Aquests dies la maternitat es va socialitzant. I això vol dir moltes coses. Les mares, precisament perquè han parit noves vides, són les que han deixat de pensar en el present immediat per concebre el món com un llegat. Com a peces d’aquesta cadena generacional, i potser a través d’un coneixement profund que altres encara no tenim, saben que el que està en joc mai és només el que els tocarà viure a elles mateixes, sinó l’herència que deixaran als altres. Són les més desinteressades.

Les mares que he vist aquests dies donen suport a la independència, però fan molt més que això. Surten per posar un altaveu que amplifiqui el crit dels seus fills. Un crit que no només és polític, sinó vital. És un crit pel futur, pels drets, per les oportunitats. Les mares han entès perfectament que els fills són al carrer perquè volen dir que aquesta manera de fer ja no els representa. Elles millor que ningú els han vist passar d’infants a adolescents, han hagut de respondre a les seves preguntes, i com a mares, també han hagut d’acceptar la incertesa i la frustració de no poder-los donar solucions. En algun moment els van prometre que les coses canviarien, però ara han vist que si volien canviar-les, també havien de deixar-los fer a ells.

Diumenge a la tarda, la Sara i la Concepció, dues desconegudes, es van trobar al mig d’un passeig de Gràcia tallat per una marxa pacífica. La Sara va veure una dona sostenint un trosset de cartró –a la fotografia– mentre els periodistes captaven la imatge i s’hi va acostar. Van començar un diàleg, que jo, que passava per allà, vaig poder sentir.

Sara: —Jo també sóc mare. Estic orgullosa de les meves filles.
Concepció: —Jo, dilluns, vaig dir a les meves filles: em decebríeu si no sortíssiu al carrer. Elles són al carrer des del primer dia. I m’ho diuen: mama, he estat a Urquinaona, he estat a Fabra i Puig, o on sigui. Les meves filles saben que a mi, dilluns, em van picar les porres. Em van picar amb dos cops de porra. Per tant, els dic: noies, si a la vostra mare, que mira la figura que tinc, que sóc petiteta i tinc 61 anys, em pega dos cops de porra un armari que fa metre vuitanta, heu de sortir al carrer. Heu de sortir al carrer, noies.
Sara: —Les meves filles van a l’institut, una fa ESO i l’altra Batxillerat.
Concepció: —Ah no, la meva filla ja treballa. I divendres va fer vaga i va anar a Urquinaona. Després, quan la seva parella va plegar, s’hi va afegir.
Sara: —Les meves ho tenen claríssim. La de Batxillerat, que té 17 anys, és la que està més organitzada. Ho ha viscut tot a casa. Ha crescut amb el procés, perquè ella era petita quan tot això va començar.
Concepció: —És això, és això.
Sara: —Han crescut amb tota la il·lusió que hem tingut nosaltres dels clavells, dels càntics. Sempre il·lusionats. Ha viscut la il·lusió de l’1 d’octubre i també ha viscut els plors de l’1 d’octubre. Ha viscut la repressió de com pegaven les àvies, el veí, la tieta. Tot això ho han viscut! Estan molt frustrades!
Concepció: —És això, és això.
Sara: —La meva filla em va dir: mama, quants anys fa que estem igual? A mi això em va deixar glaçada.
Concepció: —Jo els dic: mireu, noies, vosaltres creieu que la vostra mare, si no cregués fermament en això, sortiria al carrer? Doncs no. Jo hi crec fermament. Vaig ser-hi l’1 d’octubre, he estat a totes les manifestacions de l’Onze de Setembre. Anem a totes, noies. Jo crec fermament en el projecte. Crec fermament en Catalunya. Jo sortiré cada dia que pugui. I elles sortiran cada dia que puguin.
Sara: —Jo, com deia una pancarta, ‘no sé on anem, però sé segur d’on fugim’. Aquest és el meu lema per a fer un món millor i un país nou. Sense feixisme, perquè som una família antifeixista. Això sí que és un dels valors imprescindibles.

Les mares es converteixen aquests dies a Catalunya en agents polítics, en defensores dels drets humans que apunten també a protegir tot allò que és col·lectiu. Elles són la resistència última. Les que han vist néixer els anhels, les que han suportat el desgast, molts cops, en la intimitat. La sortida de les mares al carrer és un símptoma clar de la impotència, però també de la força transversal d’aquesta lluita. Sortir en qualitat de mare és el crit últim, el crit desesperat contra la violència, però també el suport que ve de l’arrel, la força generadora de vida nova. Les mares de la plaça d’Urquinaona encara no tenen nom, però ja han començat a organitzar-se.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb