Marcel Proust (1871-1922) ha tornat a casa nostra i sembla que aquesta vegada posa els fonaments per quedar-se ben arrelat a la nostra cultura. L’editorial Proa acaba de publicar els tres primers volums de la seva obra magna, A la recerca del temps perdut, en traducció de Valèria Gaillard. Noves cobertes, tapa dura, il·lustracions pensades per a l’ocasió i la recuperació dels dos primers volums (Pel cantó de Swan i A l’ombra de les noies en flor) juntament amb la publicació del tercer, El costat de Guermantes, fan preveure que aquesta vegada el repte és seriós i la intenció de dotar els lectors catalans d’aquesta obra mestra de la literatura universal, ferma. De fet, el quart volum dels set que va escriure Proust és previst per a la tardor del 2021, i això implica que Gaillard s’hagi de posar tot seguit a treballar per tenir-lo llest. La intenció de la traductora i periodista cultural és fer tots set volums, perquè per a ella la traducció de Proust dóna sentit a tota la seva vida.

‘Vaig començar la traducció després d’haver llegit la novel·la, que em va deixar totalment fascinada. Recordo que va ser en un viatge a Londres, ja podia ser a qualsevol lloc que jo era dins la novel·la, va ser com un forat negre que em va xuclar i vaig trobar-me identificada en molts aspectes, és una novel·la molt rica i que obre tot un món i quan vaig acabar volia ensenyar-ne un fragment a una amiga.’ Aquest va ser el detonant per a començar la traducció, perquè no en trobava cap en català. La versió de Jaume Vidal Alcover estava ja fora del mercat i Gaillard va haver de recórrer a la castellana de Salinas per mostrar-la a la seva amiga.

Proust va escriure la seva obra magna entre 1908 i 1922. Els tres darrers volums es varen publicar de manera pòstuma. I és clar, com passa a l’obra dels genis –la denominació com a tal prové de Gaillard–, ha esdevingut un clàssic de la literatura contemporània. ‘En realitat l’obra tracta de molts temes, de l’amor, del temps, de la memòria, de la mort, de l’amistat i és un fresc, una comèdia humana. Proust és un geni i tenia una visió molt fina de les relacions humanes i en aquest sentit no ha caducat res. A Pel Costat de Guermantes descriu una part d’una aristocràcia en decadència que avui ha desaparegut, però en realitat parla de personatges que trobem avui dia, d’enveges i rancors, de gelosia i amor. En realitat, és una obra que parla del sentit de la vida’, assegura la traductora.

Però una cosa és el tema profund de la novel·la i una altra el seu argument, i en el cas de Proust ens trobem, sobretot, un narrador que vol ser escriptor i no sap sobre què escriure ‘i aleshores va creixent i va coneixent diferents tipus d’artistes, un pintor, un escriptor, un compositor, i ell va aprenent i va veient i es pensa que mai no podrà escriure perquè creu que no té talent i al final s’adona, en una mena de revelació epifànica, que ha de recrear la seva vida, i no tant recordar-la com crear-la a partir de la imaginació’.

Aquesta invocació a crear i a treure de cadascun de nosaltres la nostra mirada única del món, Proust la va aconseguir a còpia de crear una obra magmàtica que s’escampa com un torrent de lava amb múltiples bifurcacions i que canvia per sempre el territori que trepitja, amb una modernitat fora de tot dubte.

‘Fa un segle, Proust ja va fer això que fan moltes sèries de televisió contemporànies amb molts personatges i moltes ramificacions, mostrar tot un seguit de personatges que van desenvolupant-se al llarg de set volums. Vas veient com creixen, com viuen i com van perdent el temps i veus moltes opcions, des dels qui es mantenen de manera diletant i no acaben de fer res amb la seva vida fins als artistes que fan de la seva vida una obra d’art, que també és una manera de transcendir el temps i de ser immortals.’

Gaillard va començar la traducció després d’haver parlat amb Josep Maria Todó, qui li va explicar que A la recerca del temps perdut només la podia traduir algú que l’emprengués com un projecte personal. I així va ser, amb un primer fragment sota el braç, la traductora va contactar amb Bernat Puigtobella, que aleshores era l’editor de Proa, i va aconseguir el seu interès. ‘Al final ho vam treure a la Butxaca perquè coincidia amb la traducció de Viena i vam pensar de fer una cosa diferent, més per al gran públic. Jo creia que estava molt bé, perquè l’objectiu sempre ha estat donar a conèixer l’obra. Quan t’agrada molt una cosa, vols compartir-la, i vaig pensar que era fantàstic publicar en una edició assequible, per als estudiants. En aquell moment estudiava literatura comparada i la traducció de Proust també era una manera d’aprofundir-hi més, de passar-lo per la meva veu, de desarticular-lo i veure realment com era feta la seva prosa.’

En aquest sentit, la traductora explica: ‘En principi, vull acabar els set volums, m’agrada acabar les coses i sóc molt perseverant. La traducció de Proust me la prenc com un acompanyament vital, perquè cada vegada em fascina aquesta finor psicològica, no me’n canso mai.’

Una edició complicada que val un Goncourt

El procés d’edició de l’obra de Proust no va ser fàcil. L’escriptor va haver de finançar el pagament del primer volum, que es va publicar a les Éditions Grasset després d’haver estat rebutjat per l’editorial Gallimard. Aquest primer volum va assolir un gran èxit i Gallimard es va haver de disculpar amb l’autor per a publicar el segon volum, que va guanyar el premi Goncourt de 1919.

El premi no va estar exempt de polèmica, com ha demostrat l’escriptor Thierry Laget, que acaba de publicar en castellà el llibre Proust, premio Goncourt, amb el subtítol de Un motín literario, que precisament aquesta tardor també s’ha presentat a Barcelona i que demostra fins a quin punt els estudis sobre l’autor continuen publicant-se constantment a França.

Com passa amb tots aquests clàssics, un dels objectius principals és el de trobar-los lectors. Gaillard diu: ‘Cal treure els prejudicis al voltant de l’obra. Molt sovint se la redueix a aquesta imatge de la magdalena que és la memòria involuntària que es desperta a través dels sentits, però aquesta manera de narrar ni tan sols és una cosa que s’inventés ell. Chautebriand, a les seves Memòries d’ultratomba, ja parlava d’aquests records. Es tracta de treure reverència i por d’enfrontar-se a una obra tan llarga, ja he dit que moltes vegades hi ha sèries llarguíssimes amb les quals perdem molt més temps que no pas llegint Proust. Aquí saps que trobaràs bon material perquè per això és un clàssic. S’hi ha d’anar sense por, perquè realment s’entén, el problema és que té un principi i has d’entrar-hi, has de donar marge, confiar-hi i pensar que et portarà per un camí meravellós. La veu del narrador és molt sinuosa, molt ramificada, però en aquest sentit és com una escriptura oral, t’has de deixar anar, escoltar-lo i jo crec que és una experiència molt gratificant. És el que passa amb els genis, que pots mirar a través dels seus ulls i et fan sentir que t’eleves i veus el món d’una altra manera, et dóna una mirada més profunda i al mateix temps hi ha aquesta invocació a crear. Al capdavall, és una obra que té molt d’humor i això de vegades s’oblida. Hi ha molt humor i moltes escenes hilarants, i això és un esquer. Hi ha humor i, sobretot, molt de talent.’

Proust no desapareixerà i això també ho demostra el fet que acaba de publicar-se el primer volum de ponències de la Societat Catalana d’amics de Marcel Proust, que inclou, entre altres textos, un article de Rafa Burgos sobre la Barcelona de Proust. És el que tenen els clàssics, que són capaços de fascinar a tot arreu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb