Marc Suarez

Ara fa deu dies, la Fundació Pasqual Maragall va publicar que havien identificat un biomarcador a la sang que permetia de detectar amb molta precisió les primeres fases de l‘Alzheimer. Un pas molt important en la investigació d’aquesta malaltia que com més va més famílies afecta. La notícia va despertar l’interès de molta gent, que va veure en la investigació una oportunitat per als seus éssers estimats. Però, alhora, va originar molts dubtes. Amb la intenció de resoldre’ls tots, entrevistem Marc Suárez, el cap del Grup de Recerca de Biomarcadors en Fluids i Neurologia Translacional de Barcelonaßeta Brain Research Center, el centre d’investigació de la Fundació Pasqual Maragall.

Suárez ens explica les novetats principals que implica aquest biomarcador de la sang. Reconeix que encara són en una fase de recerca i que encara falta una mica perquè es pugui aplicar als malalts. A més, explica que sense un medicament modificador, hi haurà poca variació en els pacients. Tot i que es mostra convençut que els anys vinents veurem un canvi de paradigma important en el camp de l’Alzheimer. “D’aquí a poc temps, començarem a poder fer servir mètodes diagnòstics més bons. Els anys vinents podrem oferir medicaments que no curaran la malaltia, però podran frenar-la una mica i modificar-la.”

Per què és tan important, aquest descobriment?
—Probablement un dels avenços més significatius en la malaltia de l’Alzheimer d’aquest darrer any ha estat el desenvolupament de biomarcadors de la sang. Amb una anàlisi de sang, ara podem detectar la malaltia de l’Alzheimer. Fins ara, aquesta malaltia la diagnosticàvem, primer de tot i la part més fonamental, amb una bona observació d’un neuròleg i les proves cognitives dels neuropsicòlegs. També hi ha dues proves que són molt útils per a diagnosticar-lo: una és la punció lumbar, amb què analitzem el líquid cefalorraquidi, que envolta el cervell. Allà trobem uns biomarcadors molt fiables. També hi ha alguns escàners especials. Però aquestes proves no són accessibles a la major part d’hospitals. Són especialment cares. I la punció lumbar, tot i que és més senzilla, és una mica invasiva. S’ha de punxar l’esquena, i malgrat que és segura, no és tan fàcil com una anàlisi de sang, amb què seria molt més senzill de detectar malalts d’Alzheimer i tenir un diagnòstic real. Ara, cal ser conscients que som en la fase de recerca.

Aquesta anàlisi, quina informació aporta?
—S’han descobert diversos biomarcadors aquest darrer any. El que vam presentar fa unes setmanes aporta dues novetats importants. Per una banda, el biomarcador es mesura per una proteïna relacionada amb la reacció inflamatòria del cervell que passa en fases molt primerenques de la malaltia. Aquesta proteïna que mesurem, que és la GFAP, calcula l’activitat de les cèl·lules que hi ha el cervell i que tenen la funció d’alimentar i cuidar les neurones. Quan hi ha algun dany al cervell, com ara la malaltia de l’Alzheimer, responen. La segona novetat és que podem detectar la malaltia en fase pre-clínica. A Barcelona Beta, la nostra especialitat és estudiar aquesta primera fase. Pensa que l’Alzheimer no comença d’un dia per l’altre, pot durar dècades. I hi ha un llarg període que anomenem pre-clínic o asimptomàtic. Durant aquest temps, les persones no tenen símptomes, però en el cervell hi comença a haver canvis. Aquesta fase és molt difícil d’estudiar, perquè evidentment els pacients no van a l’hospital. No en són conscients. Amb aquestes anàlisis de sang, podem detectar l’Alzheimer abans no comencin els símptomes.

Ara fa un mes, a VilaWeb vam publicar una entrevista a la Cristina Maragall. Ens deia que poder diagnosticar la malaltia en aquesta fase pre-clínica seria crucial els anys vinents.
—Sí, i això és aplicable a totes les malalties. Com abans aconseguim un diagnòstic, millor. Hi ha més marge per a actuar. Si la malaltia avança, hi haurà més danys. En el cas de l’Alzheimer, la malaltia haurà fet més mal al cervell. Quan ha passat, difícilment es pot revertir. Hem de matisar que encara no tenim cap tractament modificador de la malaltia.

Què voleu dir?
—La detecció de la fase prèvia a l’Alzheimer encara és en l’àmbit de la recerca. A més, quan s’hagi acabat aquesta fase, probablement encara no podrem fer diagnòstic de l’Alzheimer pre-clínic als hospitals, perquè encara no tindrem aquests tractaments modificadors. Però sóc bastant optimista i crec que els anys vinents veurem avenços molt remarcables. Ho veiem amb els biomarcadors, però estic convençut que pròximament hi haurà tractaments que, malgrat que no seran curatius, modificaran l’evolució de la malaltia. Potser la poden frenar una mica. Si més no, farem assaigs clínics per provar aquests medicaments i en aquell moment, que jo crec que serà aviat, necessitarem tenir bons mètodes diagnòstics per a detectar la malaltia de manera primerenca. Disposar d’aquests biomarcadors és un pas previ al terapèutic.

Tenir aquesta informació obre una nova línia d’investigació per a poder trobar un medicament que aturi la malaltia abans no s’arribi a desenvolupar?
—Exacte.

Encara no s’aplicarà, s’investiga.
—Això ho hem de deixar clar, ara per ara aquestes anàlisis són en l’àmbit de la recerca. No són anàlisis de sang que s’ofereixin als hospitals rutinàriament. Per tant, actualment la cosa més important és una bona valoració del neuròleg i el neuropsicòleg. Això sempre és més determinant que qualsevol prova complexa.

Quins són els passos següents abans no es puguin fer aquestes anàlisis als pacients?
—El pas següent és aplicar-les en la clínica. Hem de veure com funcionen aquests resultats que hem obtingut en l’àmbit de recerca en el món real, als hospitals. De fet, comencem a fer estudis en aquest sentit. Sóc neuròleg de la Barcelona Beta, però també exerceixo a l’Hospital del Mar de Barcelona. Allà, dins l’àmbit de la recerca, mesurem aquests biomarcadors en sang als pacients que participen en els estudis per veure si funcionen igual de bé. I si ho confirmem, serem en disposició de fer el pas següent, que és incloure aquestes anàlisis en la rutina habitual d’evolució d’un pacient amb demència o problemes cognitius.

Un entrebanc que sovint tenen els malalts d’Alzheimer i els seus familiars és que els costa de trobar un metge que els confirmi el diagnòstic. Per tant, aquestes anàlisis també podrien ser un gran avenç perquè se sabria clarament si és aquesta malaltia o no.
—És molt important de tenir un diagnòstic clar. Els neuròlegs de vegades veiem que hi ha gent amb problemes cognitius que ha anat passant per diversos metges sense aconseguir una resposta clara. No saben si és Alzheimer o no. Es fa servir aquest nom molt genèric de “demències”. Però això tan sols és descriptiu. La demència vol dir que la persona té problemes cognitius que afecten la seva activitat diària. S’ha d’afegir un cognom a aquest terme. Moltes demències són Alzheimer, però també poden ser més malalties neurodegeneratives. Hem de mirar d’afinar tant com puguem el diagnòstic per poder donar la informació més adequada al pacient i la seva família. Saber què tenen és molt important. De vegades, tan sols el fet de dir-ne el nom ja és terapèutic. Tot i que pot ser un xoc al començament, és millor que no la incertesa de no saber què té aquella persona que estimes. A partir del diagnòstic, es poden proposar què fer. Tenim alguns tractaments simptomàtics. En el futur, probablement hi haurà modificadors de la malaltia.

Som en un altre punt, però una de les preguntes freqüents entre la gent que llegia la notícia del descobriment d’aquests biomarcadors era: “Em podré fer aquesta anàlisi?” En un futur, tothom se la podrà fer? Es farà com amb el càncer de mama, que a una certa edat les dones s’han de fer mamografies periòdicament?
—Això és molt interessant, però encara que no som en aquest punt. Hi ha la pregunta: si confirmem que aquestes proves funcionen, què hem de fer, en el futur? Al final, aquestes anàlisis de sang han d’haver estat demanades per un metge. I en aquest cas, diria un metge especialista, un neuròleg, perquè la interpretació d’aquesta prova sempre s’ha de fer en el context clínic adequat i no aïlladament. S’haurà de continuar fent una bona evolució neurològica. L’anàlisi serà un element més que ens ajudarà en aquest diagnòstic, però no l’únic.

Entenc que si és una anàlisi clínica, és normal que ho demani un neuròleg per extreure’n conclusions. Però si és pre-clínica, com es decideix a qui es fa i a qui no?
—Perquè es facin anàlisis pre-clíniques, abans hi haurà d’haver medicaments modificadors de la malaltia. És com el colesterol, que tampoc no mostra símptomes fins que no es complica. Però si tenim el colesterol alt, ho podem saber a través d’una anàlisi, i llavors prendre’ns medicaments per baixar-lo. Això, en definitiva, ens serveix de prevenció de malalties cardiovasculars. Si amb l’Alzheimer tinguéssim un tractament com el del colesterol, que és efectiu i fàcil de donar, potser ens podríem proposar proves per a tothom. Però no crec que sigui així a mitjà termini. Perquè els tractaments que es desenvolupen són força complexos. Alguns tenen efectes secundaris. I si aquests medicaments acaben funcionant, s’hauran de seleccionar els pacients a qui es donin. Potser estaria justificat de fer aquestes proves a persones que saben que tenen un risc elevat de desenvolupar la malaltia. Però m’avanço molt.

Dieu que se sap que hi ha gent que té més risc. Qui?
—L’edat és un potencial factor de risc, atès que augmenta exponencialment la probabilitat de tenir Alzheimer. Això passa amb la majoria de les malalties neurodegeneratives. També hi ha una certa influència genètica. No dic que l’Alzheimer sigui hereditari directament. Però sí que hi ha una mena d’Alzheimer, que és molt infreqüent, que ho és. En aquests casos, hi ha una mutació, i si hom l’hereta, acaba tenint la malaltia. De manera que hi ha famílies en què la meitat dels seus membres tenen Alzheimer. Però són casos extremadament estranys. En l’Alzheimer que coneixem, hi ha molts factors que entren en joc. Sí que hi ha certa influència genètica. Ens assemblem als nostres pares físicament i en la manera de ser, però també en la d’emmalaltir. I si a la família hi ha diversos casos d’Alzheimer, tenim una mica més de risc. Ara, això no vol dir que n’hàgim de tenir. I viceversa, si a la família no hi ha hagut cap cas, no implica que estiguis salvat i no ho tinguis.

Creieu que ens deixem alguna cosa important sobre els biomarcadors?
—La cosa més fonamental és continuar amb la recerca. Els neuròlegs experts en demències molt sovint tenim la sensació que no podem fer prou per als pacients. Però sempre dic que vaig escollir de dedicar-me a l’Alzheimer i les demències perquè esperava que arribés un moment, com aquest que ara comencem a viure, en què tot canviaria bastant. D’aquí a poc temps, començarem a poder brindar mètodes diagnòstics més bons. Els anys vinents podrem oferir medicaments que no curaran la malaltia, però podran frenar-la una mica i modificar-la. En el camp de l’Alzheimer, en els anys vinents veurem un canvi de paradigma important. La pregunta és si els hospitals estaran preparats quan això passi.

No ho estaran?
—Requerirà neuròlegs molt experts. Caldrà especialitzar-se en els diagnòstics dels biomarcadors o en donar medicaments que no seran senzills. Serà un repte crucial per al sistema sanitari.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.