‘Tot això és molt confús, però com deia una professora, espero d’haver contribuït a augmentar la teva confusió’. Així se’ns acomiada de l’entrevista l’antropòleg Manuel Delgado, que fa uns quants dies va anunciar que aniria en un lloc simbòlic de la llista de la CUP – Crida Constituent. Hi parlem per saber els seus motius, ell que milita en un partit integrat a EUiA, que al seu torn forma part de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot. Un cas de promiscuïtat política, diu. ‘Confusió és creativitat!’. Doncs, som-hi: mirem d’endreçar una mica aquesta confusió. Delgado insisteix en l’obligació històrica de l’esquerra de ser protagonista del moment que viu Catalunya i no faltar en aquesta cita, i critica que el procés ha estat ‘segrestat’ per una burgesia de la qual desconfia. Retreu l’ambigüitat de Catalunya Sí que es Pot sobre la qüestió nacional (‘Quedar-se’n al marge és estar-hi en contra’), però carrega contra els qui situen la coalició al bloc del no.

—De manera que un promiscu polític…
—La CUP es va adreçar als militants de Comunistes de Catalunya, del qual formo part, i ens va convidar a incorporar algú de nosaltres a la llista en un lloc simbòlic. Ho vam discutir, hi vam estar d’acord i vam concloure que jo seria aquesta persona. Sí, un exemple de promiscuïtat política, que és allò que he fet sempre, de fet. M’agrada la gent que lluita i tinc aquesta mena d’infidelitat. Una infidelitat relativa, perquè sempre penso a tornar a casa, que és el partit.

—’Em sembla que m’he complicat la vida’, heu dit sobre la vostra incorporació a la llista de la CUP – Crida Constituent. És tan complicat?
—Comunistes de Catalunya es considera hereu històric del PSUC, tot i que no serem mai allò que vam ser. Però és clar que si avui algú fa el paper de centralitat política que va tenir el PSUC, és la CUP. Què passa? S’ha engegat un procés d’ampli espectre i d’una força formidable. Fins ara el protagonisme el tenia la gent del carrer, però ara hi ha el perill de restar a les mans d’aquells que el parasitarien en favor dels seus interessos i que, un cop més, seria la burgesia i la dreta, que a Catalunya ha tingut un vessant fortament corrupte.

Si avui algú fa el paper de centralitat política que va tenir el PSUC, és la CUP

—…
—Parlem d’una força històrica tremenda capaç de qualsevol cosa i que, d’alguna manera, ha quedat segrestada pels qui menys s’ho mereixen, que són aquells que tota la vida han estat pusil·lànimes i han demostrat la seva covardia crònica. Ni tan sols tenim la garantia que portin aquest procés fins al final. És allò de l’hegemonia: qui orienta tot allò que passa? La societat civil no existeix, és com l’esperit sant. No hi ha cap entitat abstracta que sigui per damunt de les classes i les opcions polítiques. És cert que hi ha una força social, però darrere de les etapes d’aquest procés hi ha sectors, classes i interessos. La pregunta és: quin paper fan aquí l’esquerra i la classe obrera? Hi ha el paper de la CUP, que encarna la voluntat d’encaminar el procés en un sentit transformador, i el paper dels del sí-no, que és d’absoluta ambigüitat. No hi ha manera de saber quin és el compromís de Catalunya Sí que es Pot per a convertir això en canvi social. Crec que ells tampoc no ho saben. La majoria és bona gent compromesa amb una causa que també és la meva, perquè també són els meus. Però miren de mantenir-se al marge d’aquest procés. I ara mateix quedar-se’n al marge és fer-ho en contra, encara que no ho vulguin.

—Catalunya Sí que es Pot és un adversari polític per a l’independentisme?
—No, no ho és. Però entre no ser-ho i no semblar-ho hi ha una diferència important. Aquesta és la qüestió. La nit electoral hi haurà qui comptarà els vots de Catalunya Sí que es Pot al bloc del no. És veritat que no és independentista, però tampoc no és antiindependentista; és més, és una opció obertament sobiranista, que defensa les urnes i el dret de decidir. El problema és que el PP, Convergència i la premsa s’entesten a dir que votar Sí que es Pot és votar no.

No és honest de comptar al bloc del no els vots de Catalunya Sí que es Pot

—Potser perquè juguen amb l’ambigüitat i perquè Podem ha deixat força clara la seva posició, que és que s’ha de fer en el marc d’un procés espanyol.
—Podem fa el paper que feia el PSC-PSOE, però dins de Podem hi ha independentistes. Es fan un fart de repetir-ho. Com creus, si no, que ha estat possible l’entesa entre CUP i Podem a Badalona, on ara preparen plegats l’Onze de Setembre? La situació és confosa però aquesta confusió podria ser una font d’energia. Des que l’esquerra és confosa i fragmentada, anem guanyant. Val la pena de no espantar-nos pel vertigen que origina aquesta turbulència en què vivim. Catalunya Sí que es Pot vol fugir d’estudi. El meu candidat a president de la Generalitat​ és Antonio Baños, però estic segur que Lluís Rabell també seria un bon president. Ell va votar sí-sí. Ara, no oblidem que no sabem què passarà el 27-S. Si Junts pel Sí no treu majoria absoluta, ja en parlarem. Perquè caldrà pensar què passa amb un parlament on potser l’esquerra té un pes determinant. I parlo de tota l’esquerra.

—Si Junts pel Sí necessita els vots de la CUP, què farà la vostra candidatura?
—La qüestió és què passaria si la CUP necessités uns determinats vots de Junts pel Sí (del sector que encarna ERC i independents com Romeva o Llach) i fins a quin punt podria necessitar els vots de Sí que es Pot. Ep, que potser guanya el no, eh? Aleshores serà divertit de veure com es compten els vots de Catalunya Sí que es Pot. Per cert, que seria desitjable que el primer acte formal que fes Rabell just després de les eleccions, al marge el resultat, fos de desautoritzar els qui comptin els seus vots al bloc del no, perquè això no és honest.

Hem de rescatar el procés dels qui l'han usurpat

—Creieu que es pot comptar amb els vots de Catalunya Sí que es Pot per a declarar la independència?
—Tinc claríssim que donaria llibertat de vot, no en tinc cap dubte. En el supòsit de votar sobre la independència, una part s’abstindria i una altra votaria que sí. Ara, no repetiria mai de la vida aquell brindis de Pere Navarro amb el PP i Ciutadans.

—Joan Josep Nuet ha dit que era ‘absolutament impossible’ que Catalunya Sí que es Pot votés a favor d’una DUI.
—Jo crec que ni en Nuet, el secretari general del meu partit, ni ningú no pot preveure què farà o deixarà de fer. Vés a saber. Cal recordar que a l’actual grup parlamentari d’EUiA hi ha independentistes. Entre els diputats que surtin elegits per Catalunya Sí que es Pot també n’hi haurà. En una situació extrema del tot possible, la coalició preferirà de donar llibertat de vot abans de trencar-se. O s’abstindran. És a dir, és possible que no votin a favor d’una DUI, però de cap manera no hi votaran en contra, al costat del PP i Ciutadans.

No podem faltar a aquesta cita: si deixem de banda la història, la història ens deixarà de banda a nosaltres

—Fetes les eleccions, s’haurà d’investir un president.
—El més raonable serà que la CUP es negarà a investir Artur Mas president. I en aquest cas segurament caldrà negociar alguna cosa. Podria passar que la suma de l’esquerra de Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i CUP pugui ser determinant.

—I en aquest cas, què?
—Jo, en alta política, no hi entenc, però en la baixa, de veure la cara a la gent, sí. I el problema és que tant en una banda com en una altra hi ha gent amb la qual és molt complicat de parlar. Aquesta és la dificultat principal per a un ‘friqui’ de la unitat popular com jo, que Badalona sigui una mena de paradís i somni daurat de la unitat popular i que en canvi en uns altres llocs no puguin ni parlar-ne. Caldrà que la gent que representa els sectors més intel·ligents i atrevits de totes dues bandes sigui en condicions de mantenir a ratlla els sectors més dogmàtics. Vaja, és el problema històric de l’esquerra.

—Com reaccioneu quan alguns d’aquests sectors personifiquen en Artur Mas un procés tan multitudinari com aquest amb la pretensió de desvirtuar-lo?
—Potser és que podrien tenir raó. Crec que la conversió de Convergència i sectors que històricament han estat còmplices del centralisme espanyolista pot despertar sospites. Des del punt de vista social, Mas i Rajoy són iguals. Mas és més democràtic, sí, i és clar que no són iguals, però el model de societat que els dos encarnen sí que ho és. Un procés a les mans de Mas seria un procés amb la mateixa praxi política que hem conegut: retallades, insensibilitat social i lladronici generalitzat. Si aquests han d’encapçalar el procés i ens n’hem de refiar, jo no en voldria saber res. És amb això que té raó Catalunya Sí que es Pot. És més, ni tan sols podem refiar-nos que arribat el moment donin la cara. Si les coses es compliquessin i tendissin a una situació indesitjable, ja veuríem qui donaria la cara. Jo posaria la mà al foc que aquests ‘pusil·lànimes’, ‘ambigus’ i ‘antiindependentistes’ de Catalunya Sí que es Pot donaran molt més la cara que segons qui de Junts pel Sí, alguns dels quals acabaran amagant-se sota les pedres, com han fet tota la vida.

El model de societat que encarnen Mas i Rajoy és igual

—Si mirem tot allò que ha passat aquests darrers anys, no creieu que Mas donaria la cara?
—Ara no parlem de Mas com a persona. Potser l’home té prou valentia. Parlem de la burgesia catalana. Hi ha unes classes populars: la qüestió és quin paper fan i quin és el seu interès. Aquest procés no el dirigeix l’esperit sant.

—Llavors què en penseu que Raül Romeva, ex-ICV com vós, vagi de cap de llista de Junts pel Sí?
—Em fa pensar en una frase del maig del 68: ‘La imaginació al poder’. No hi ha cosa més imaginativa que el poder. Els qui, d’una manera o una altra, controlen ara per ara el procés i miren de reportar-lo als seus interessos saben bé què es fan i com cal fer-ho. No sé com han aconseguit de convèncer Romeva i companyia, i ell i qui sigui sabrà per què hi és i què vol fer. Tot és un enigma ara mateix! Si jo he pres la decisió de posar-me al costat de la CUP és per dues raons. La primera, per una raó sentimental: crec que això que la CUP representa i encarna mereix la presència d’algú que vingui de la tradició del PSUC perquè la CUP també encarna l’herència d’allò que va ser el gran partit de la classe treballadora a Catalunya. I segona, perquè trobo que és important que algú del meu partit entengui que aquesta presència és pertinent. Havíem de ser-hi, com una salutació fraternal dels comunistes a la CUP.

—Recapitulant, sou a la llista de la CUP perquè creieu que s’hi ha de ser i garantir que el procés no sigui a les mans de la burgesia. Dieu això?
—Parlem de rescatar el procés d’aquells que l’usurpen. No podem quedar-ne al marge. És el ‘Què fer’ de Lenin. Què fem? Ens mantenim al marge dient que el nostre regne no és d’aquest món o entenem que no podem faltar a aquesta cita? Aquesta és la qüestió. No hi podem faltar. Perquè aquesta cita implica l’obertura d’unes oportunitats que exigeixen la nostra audàcia. No podem deixar de banda la història, perquè si ho fem, la història ens deixarà de banda a nosaltres.

EUiA ha mantingut amb ICV una relació de servilisme i dependència insultant

—Militant en un partit integrat a EUiA, algú us podria retreure que aneu a la llista de la CUP i no a la de Catalunya Sí que es Pot.
—No em passa pel cap que això pugui ser cap inconvenient, perquè hi ha militants del meu partit que ara mateix tenen doble militància a Podem. Alguns són al consell ciutadà i uns altres han rebut invitacions per a formar part de les llistes de Podem a les eleccions espanyoles.

—Fa temps que sou crític amb la relació d’EUiA i ICV, oi?
—EUiA ha mantingut amb ICV una relació de servilisme, d’una dependència gairebé insultant. Nosaltres som pocs, som un partit gairebé testimonial que no pot ni somiar a ocupar el lloc del PSUC. Però això de ser un lacai d’ICV no és acceptable. D’aquí ve la meva posició sobre la presència d’ICV a Barcelona en Comú. Ens han fet còmplices de les polítiques governatives d’Interior de Joan Saura, de la destrucció de Barcelona. Essent quatre gats ens ho hem hagut d’empassar i fer com si el merder fos nostre. He hagut de veure com, durant la protesta del 15M davant del Parlament, el camarada secretari general del partit apareixia darrere de Joan Herrera explicant que la gent que hi havia a fora, que érem nosaltres, érem uns violents. Això costa molt de pair.

—Això també passa amb Catalunya Sí que es Pot, que té una presència més que destacada de dirigents d’ICV.
—Evidentment. Una de les objeccions que alguns tindríem és que fa l’efecte que ICV vol sobreviure a costa d’allò que sigui. Encara que sigui a costa de vendre, no l’ànima, però sí el seu espai electoral. Ja va passar amb Barcelona en Comú.

—Voldríeu que EUiA se separés d’ICV, doncs?
—Potser trencar no, però fer-nos valer més sí, fer-nos respectar. Una mica de dignitat, home. No pot ser aquest seguidisme servil en relació amb ICV. Som un partit petit, però és clar que quatre càrrecs polítics aquí o allà no es mereixen aquesta indignitat permanent. Mira com ens han emmerdat.

No se m'acut què pot fer el govern espanyol que no impliqui l'ús de la força

—Encara no hem parlat del factor estat espanyol en aquesta fase del procés. Quin paper hi faran les institucions espanyoles?
—Fer pronòstics és agosarat, tot i que en vaig fer un que de moment es va complint de manera rigorosa. Espero que l’última part del pronòstic no es compleixi, perquè deia que únicament podia intervenir. I això no vol dir d’aplicar l’article 155 de la constitució —que vés a saber com es fa—, sinó d’aplicar el 8 (‘les forces armades garantiran la sobirania d’Espanya’).

—En serà capaç?
—El 9-N va ser un experiment no solament per a saber quanta gent podíem mobilitzar, sinó també per a veure què feien els altres. I jo, que sóc un fan de les tertúlies fatxes, t’asseguro que em feien pena i tot les expressions d’impotència que compartien. Se senten impotents, no poden fer res. I què passa quan algú no pot fer res? Que fa qualsevol cosa. Si no hi ha res a fer, només poden entrar en espasmes. Tenen dues opcions i prou: o acceptar d’una manera democràtica la decisió eventual d’un poble d’agafar les regnes del seu futur o trencar la baralla i aixecar la mà. El 155 no saben ni com aplicar-lo, entraran en xoc. L’únic que poden fer és molt bèstia.

—Massa bèstia.
—Amb una DUI, no tenen possibilitat de res. No poden fer un desembarcament de funcionaris. Que algú m’expliqui com es fa això de prendre el control de l’autonomia. No saben com fer-ho. Estan rabiosos i ho estaran encara més. No se m’acut què poden fer que no impliqui l’ús de la força. Un enemic polític impotent fa por.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.