Aquest cap de setmana, el darrer de març, els països de la Unió Europea faran la transició a l’anomenat horari d’estiu. Amb aquest ajustament, els rellotges s’avançaran una hora, de manera que el sol es podrà una hora més tard –i s’allargarà artificialment la tarda– i també sortirà una hora més tard, cosa que escurçarà els matins.

Malgrat la tradició, la conveniència d’aquest canvi estacional es troba sota l’escrutini científic a causa de les alteracions que ocasiona en l’organisme.

La prova científica contra el canvi d’hora

Un dels arguments més sòlids per a la unificació horària és la realitat geogràfica del país. Tenint en compte la longitud en què es troba la major part de la superfície de l’estat espanyol, el fus horari que li correspondria de manera natural, per proximitat al meridià de Greenwich (UTC+0), és l’actual horari d’hivern.

Adoptar l’UTC+1 de manera permanent és, doncs, l’opció més equilibrada per a reduir el desfasament actual entre l’hora oficial i l’hora solar, especialment a l’oest peninsular.

Alguns estudis vinculen directament aquesta transició amb riscs per a la salut pública. S’ha documentat un increment entre el 4% i el 5% del risc d’infarts, un augment del 6% del risc d’accidents de trànsit la setmana següent al canvi als Estats Units, i també trastorns mentals associats a l’alteració del son.

Aquests autors sostenen que el canvi d’hora genera una desincronització crònica entre el rellotge biològic (circadiari) i el rellotge social o moment en què han d’ocórrer certs esdeveniments socials normatius, fet que afecta greument el benestar.

La ciència descriu aquest fenomen com a jet lag social, fruit de l’obligació de despertar-nos en condicions de foscor, lluny de la llum solar natural que regula el nostre metabolisme.

L’any 2018, la Unió Europea, mitjançant la proposta de directiva del Parlament Europeu i del Consell, va proposar la supressió d’aquests canvis d’hora estacionals i que cada estat membre decidís el seu fus definitiu. Per a l’estat espanyol, i especialment per a la península ibèrica, on la diferència de la sortida del sol, i de la posta, entre l’extrem est i l’oest voreja l’hora, aquesta decisió és transcendental.

L’escalfament global esdevé ara un nou aspecte a tenir en compte. La ciència demostra que mantenir l’horari d’hivern (UTC+1) durant tot l’any representa una oportunitat clau per a adaptar-se al canvi climàtic i una mesura d’eficiència energètica i econòmica.

El canvi climàtic: un nou paradigma horari

Segons l’informe de l’IPCC (2022), la regió de la Mediterrània occidental és una de les zones més vulnerables d’Europa quant a l’escalfament global, especialment a l’estiu.

Els efectes són evidents: episodis de temperatures extremes i persistents, estius que s’allarguen del maig fins a l’octubre, i un augment de la humitat ambiental fruit de la pujada de la temperatura superficial de l’aigua de la mar i de l’augment de l’evaporació.

Tot plegat genera unes condicions de desconfort tèrmic molt acusat, fins i tot a les nits. En aquest context, mantenir l’horari d’hivern a l’estiu permetria d’alinear millor les activitats humanes amb unes condicions ambientals més favorables.

Optimització del descans i estalvi en climatització

Un dels factors que impedeixen el descans nocturn a les regions litorals i d’interior és el desconfort tèrmic. Les condicions tèrmiques i d’humitat adequades per a agafar el son no s’assoleixen fins passades unes quantes hores de la posta de sol.

Amb l’horari d’estiu actual (UTC+2), el sol es pon passades les 21.30 a l’est de la península, i les 22.30 a l’oest, durant els mesos de l’estiu. Sembla imperatiu, doncs, allunyar la posta de sol de l’hora del descans nocturn.

Amb l’adopció de l’horari d’hivern permanent (passar de l’UTC+2 a UTC+1), el sol es pondria cap a dos quarts de nou a l’est i cap a dos quarts de deu a l’oest peninsular. Això permetria de guanyar una hora crucial per a la refrigeració dels edificis, cosa que els faria més habitables i compatibles amb el son sense necessitat de recórrer a la climatització artificial, amb el consegüent estalvi energètic.

Prevenció d’incendis forestals

Segons dades del 2024 del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, el 95% dels incendis forestals són d’origen humà, i solen començar entre les 15.00 i les 17.00 en l’horari d’estiu, moment que coincideix amb el pic de calor del dia i la mínima humitat relativa.

Si s’apliqués l’horari d’hivern a l’estiu, el pic de calor es desplaçaria a la franja entre les 14.00 i les 16.00. Aquest període coincideix amb el descans del migdia i, per tant, amb una menor presència i activitat humana en zones forestals o agrícoles. Reduir l’activitat en el moment meteorològicament més crític podria comportar una reducció significativa del nombre d’incendis.

Seguretat laboral i salut enfront de la calor

La seguretat laboral en feines a l’aire lliure és un tema de debat urgent. El desplaçament del pic de calor a la franja 14.00-16.00 afavoriria que les jornades intensives acabessin just quan comença el perill extrem. En el cas de les jornades partides, el pic de calor coincidiria amb la pausa per a dinar.

Això reduiria l’exposició directa i, per tant, els casos de cop de calor. A més, amb l’UTC+1 a l’estiu, el sol sortiria una hora abans, cosa que permetria de començar la jornada laboral en unes condicions més segures.

Conclusions

Decidir quin fus horari adoptar no és una qüestió anecdòtica o identitària, sinó una mesura estratègica per a adaptar-se al canvi climàtic i mitigar-ne l’impacte social i ambiental.

Persistir en un fus horari pensat per a un context energètic i climàtic del segle passat no té cap base científica, avui.

Mantenir l’horari d’hivern durant tot l’any no resoldrà el desafiament climàtic per si sol, però seria una de les intervencions més fàcil, econòmiques, transversals i d’alt impacte en la salut pública, la conservació del territori i la despesa energètica, i facilitaria l’adaptació del país a l’escalfament global.

Jordi Mazon Bueso és doctor en ciències, físic de l’atmosfera per la Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech.

David Pino González és professor agregat del Departament de Física, Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.