On encara es ven amb el cor: la Mantequería Lasierra, la memòria viva de les adrogueries

Baixar a comprar i, a la botiga de la cantonada, trobar-ho tot. Així era la vida en la majoria dels barris de Barcelona, en temps dels colmados, la botiga de queviures que va precedir els supermercats. Generalment, eren negocis familiars on venien articles d’alimentació, frescs i envasats, fruita, verdura, llegums, llaunes de conserva i begudes, però també productes de neteja o més menesters casolans com ara espelmes, llumins o piles, perquè la llum se n’anava sovint.

A Barcelona encara en queden alguns, d’aquests establiments. Dels més autèntics i històrics, pocs; i encara menys dels que han continuat portant diverses generacions d’una mateixa família. Però sí que és el cas de Mantequería Lasierra, al xamfrà dels carrers de Rosselló i Aribau, regentat avui per la tercera generació de Lasierra, el cognom que identifica la botiga d’ençà de l’any 1953, quan la va agafar Ramon Lasierra Jariod.

Però, de l’establiment pròpiament, ja se’n té constància l’any 1895, aproximadament. Havia estat la botiga Aceites y Conservas Selectas J. Bussó, una planta baixa i un pis en el mateix emplaçament d’ara, que aleshores era territori de Gràcia, just a la frontera entre la ciutat i el poble. Dos anys més tard, el 1897, la vila de Gràcia es va integrar com a districte de Barcelona i als terrenys d’aquest antic límit es va aixecar l’actual edifici de pisos del número 160 del carrer de Rosselló. Va ser inaugurat l’any 1900, i als baixos dos socis, Ramon Canela i un senyor de cognom Tarradellas –sense cap connexió amb l’ex-president–, van obrir la botiga de queviures La Nueva Maravilla.

Qui més tard acabà essent-ne el propietari, en Ramon, ja s’anava familiaritzant amb els comerços d’aquesta mena. Amb aquesta història, fem un tomb per la Barcelona de començament del XX i les botigues d’aquella època. L’any 30, quan encara no havia fet catorze anys, va entrar de dependent en una botiga a Calàbria amb Provença. En una família amb cinc fills, com la d’ell, aviat s’havien de posar a treballar. En esclatar la guerra de 1936-1939, se n’hi va haver d’anar i el van agafar presoner. En tornant, l’any 1940, un conegut del seu pare li va llogar una botiga d’alimentació a la carretera de Sants. Però feia poc que havia començat i ja el varen enviar a fer dos anys i nou mesos de servei militar al Ferrol del Caudillo. I va perdre el negoci.

I va tornar a començar, en un comerç. Aquesta vegada, com a primer dependent en una xarcuteria d’anomenada, Can Batalla, a la rambla de Catalunya, davant l’església de Sant Raimon de Penyafort. Hi va estar tres anys, treballant de dilluns a diumenge. I fins el 1953 va ser treballador de la Riojana, també xarcuteria, als Jardinets de Gràcia. Hi va acabar essent gerent, d’aquesta botiga i de més, dels mateixos inversors que n’eren propietaris. Li van posar un cotxe i un dia que tornava ben capficat cap a casa, passant pel xamfrà de Rosselló amb Aribau, va veure un cartell de traspàs de La Nueva Maravilla. S’hi va aturar, va fer els tractes per llogar-la i la va rebatejar amb el nom de Mantequería Lasierra.

Allà comença la història d’aquest petit gran imperi d’un avi, un pare i un fill. Tots tres de nom Ramon i cognom Lasierra. Tots al capdavant d’aquesta adrogueria –colmado, en deien–, la botiga farcida de gènere, el petit supermercat d’abans de les grans superfícies i avui una relíquia plena de vida que destaca per la selecció de formatges, embotits, vins i caves, conserves i galetes, i per la mateixa atenció de sempre, atenció de quilòmetre zero. Li van posar mantequería perquè molts dels productes que venien, i encara ara, com el formatge i el pernil, anaven sempre ben coberts de llard de porc, la manteca en llengua castellana, que els conservava i els protegia de les mosques.

Tot ple i en ordre

De l’avi al pare i del pare al nét, ha anat passant una manera de tractar el públic, de triar els productes i de tenir-los sempre ben exposats. “Jo això ho vaig aprendre del meu pare, que venia de treballar en xarcuteries on eren molt estrictes amb l’ordre i la neteja”, explica Ramon Lasierra Peña. A catorze anys, ja rondava per la botiga, sobretot per Nadal. “Aleshores teníem una bestiesa de feina. Preparàvem lots de Nadal, d’aquelles cistelles en podíem arribar a fer un centenar. Encara guardo la comanda d’un senyor que va comprar seixanta o setanta caixes de cava de dotze ampolles cadascuna i vint-i-cinc o trenta de vi.” Nadal –recorda– “era la festa grossa, quan treies el ventre de pena. El cabrit, per exemple, la gent només el tastava un cop a l’any, per Nadal”. També ajudava a repartir la compra per les cases, carregant el cistell sobre les espatlles. Va estudiar peritatge mercantil, però quan va veure que totes les feines que li oferien eren de representant, va pensar que estaria millor a la botiga dels pares. I, acabat el servei militar, l’any 1973, hi va començar a treballar oficialment.

Ara, ja jubilat, ha vingut a explicar aquella part dels records viscuts en aquesta botiga, per ell i pel seu pare. D’anècdotes en té per a omplir un llibre i, de fet, ja han servit per a escriure un bocí de la història del comerç a Barcelona i dels costums en barris per als quals les botigues de queviures eren com el rebost de casa.

Els records viscuts en aquesta botiga també parlen de política. “El govern franquista havia creat la fiscalia de taxes, una mena d’hisenda enfocada al comerç, per lluitar contra l’estraperlo. Un estraperlo que, en realitat practicaven militars i secretaris del Movimiento”, precisa Ramon Lasierra, pare. Recorda que el seu pare li ho explicava així: “Eren com una Gestapo, que anaven de dos en dos i entraven a les botigues. Duien una insígnia que els identificava i, un cop a dins, demanaven les factures i fixaven el preu de les coses. El meu pare, quan els veia arribar pel carrer, atansant-se a la nostra botiga, li deia a la meva mare: ‘Quan entrin aquests dos homes que són a fora, m’avises, que jo vaig a dins.’ I què hi feia a la rebotiga? Resar.” Però les oracions no ajudaven sempre. “Un dia, la parella d’inspectors es va fixar en unes peres tacades que havien separat per dur-les a casa, perquè eren lletges i ja no les podien vendre fàcilment. Però els dos homes van demanar-ne la factura. Justament, com que ja havien venut la resta, el meu pare l’havia estripada. Si no la trobava, tindria una sanció. El gestor li va dir que aquella nit buidés el cubell d’escombraries i ho regirés tot fins a trobar el paper estripat. I, bocí a bocí, amb cel·lo, van recompondre la factura i la van poder entregar.”

Un altre episodi incòmode els va haver de fer trucar al director general d’una firma de llet en pols, a Santander, perquè els inspectors es van fixar en un pot d’aquesta llet que no duia etiqueta. Ramon Lasierra, avi, “hi va trucar per veure si el podien ajudar, justificant per què havia arribat sense etiquetar aquell pot. Un dels inspectors es va posar al telèfon i, en penjar, va descartar la sanció. Va resultar que el director de l’empresa de llet era un coronel de l’estat major que, en aquest cas, va imposar ordres sobre l’inspector”, relata el fill.

Una missió de servei

No són històries per a entretenir. Parlen de lluita, sacrifici i superació, constància, paciència i perseverança per a continuar, fins avui, essent encara referent per al veïnat i per a tots aquells clients que vénen de lluny. Uns i altres entren a la Mantequería Lasierra a cercar un formatge, un vi o una llonganissa concrets, o a deixar-se aconsellar pel Ramon, perquè saben que allò que s’emportin, a taula, els farà quedar molt bé. Hi veiem les galetes Birba de tota la vida, paquets de pasta Santmartí de Caldes de Montbui, torrades de la panificadora catalana Espiga Blanca, conserves de peix gallegues, i també alguns productes de fora, com la pasta italiana Rummo.

En realitat –diuen– els agrada més aviat optar per petits o mitjans productors i empreses, marques que no van tant a les grans superfícies. “Sempre hem triat com a productes per a vendre, i encara avui, allò que ens agrada a nosaltres, tot i que ni bevem tequila ni whisky i d’això també en tenim”, precisa Ramon Lasierra Valen.

Ara és ell qui està sempre darrere el taulell. Va agafar el relleu del seu pare, igual que aquest havia fet amb l’avi, quan es va jubilar. I això que els seus estudis, dret i investigació privada, durant una desena d’anys el varen dur per un camí ben diferent, perseguint la justícia. Sí, aquí on el veiem amb la bata blanca i despatxant els millors productes de gastronomia especialitzada, en Ramon és detectiu privat. Treballar a la botiga –diu– sempre li havia fet la sensació que significava deixar-se ajudar pels seus pares, i ell s’estimava més obrir-se camí tot sol. Però, en un moment d’empitjorament de les condicions de treball en el ram de la investigació privada, es va deixar un marge de temps per trobar una bona feina i, si no –va pensar–, agafaria les regnes del negoci familiar. I el gener del 2017 hi va començar a treballar.

Reconeix que al principi els horaris li van costar bastant. “Però el tracte amb el públic m’agrada i gaudeixo reconeixent el que crec que els agradarà, fent-los recomanacions a partir del que em diuen. He après a llegir-ho amb les quatre coses que em diuen”, diu. Entre prestatges amb tanta història plens de bons productes, llonganisses, fuets i xistorres que pengen de ganxos com en els millors assecadors, cartells modernistes i fotografies antigues, en Ramon practica cada dia una altra mena d’investigació. S’interessa per les preferències dels clients i així pot oferir a cadascú els articles més adients. Darrere una vitrina que fa goig de tantíssima varietat de formatges i embotits fets en obradors catalans i de fora, en Ramon ha passat de sentir que treballar a la botiga era deixar-se ajudar pels de casa a ser ell qui, optant per aquesta dedicació diària, ajuda a sostenir un pilar de la història del barri, de la ciutat, i a completar a l’Eixample una saga de tres homes i un destí.

Saben que va ser un gran encert que l’avi Ramon, l’any 64, acceptés l’oferta de l’amo de la finca i, amb molt d’esforç i avalat per dos amics comercials, adquirís el local en propietat. Aquesta fecunda història li ha fet formar part de la Ruta dels Emblemàtics de la ciutat. Aparadors, rètol i portes a l’exterior es conserven fidels a allò que sempre van ser, del 1900 ençà. A dins, terra hidràulic i prestatgeria de fusta pintada guarden l’essència del temps, de la mateixa manera que en aquesta botiga roman el compromís amb els productes selectes. Tota compra, en aquest bell comerç, té un valor afegit per la bona estona que s’hi passa, tan sols observant l’espai, que ens parla per si sol. Tan sols la vitrina que mostra els formatges i embotits és més moderna, però en la resta retrobem un passat que ara, amb en Ramon, fa cada dia un pas de futur.

Encabit enmig de les prestatgeries, un petit armari guarda, enganxat al darrere d’una portella, un poema. És la poesia d’un fill que honora i defensa la casa del pare. A en Ramon li agrada, de tant en tant, obrir la portella i llegir-lo, en aquesta Mantequería Lasierra, que és la casa del pare que ell serva i defensa. I així fa bategar un comerç i una manera d’atendre els clients que, amb ell, de moment, no es perdrà.