Com s’ha de reaccionar als mals resultats del PISA?

VilaWeb
Laura Escartí Pol Baraza Curtichs
07.12.2023 - 21:40
Actualització: 08.12.2023 - 14:42
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

L’informe PISA del 2022 indica que hi ha hagut una gran patacada en l’àmbit educatiu a Catalunya, que passa a la cua del conjunt del país en totes les competències analitzades. El nivell més baix és el de la comprensió lectora (462 punts), per sota del de les Illes (472) i del País Valencià (482). La mitjana dels països de l’OCDE és de 476 punts. En matemàtiques, entre els territoris del país que fan les proves PISA i n’ofereixen dades segregades, el País Valencià encapçala la puntuació (473), seguit de prop de les Illes (471) i Catalunya (469). En les proves de nivell sobre coneixement científic, els alumnes de Catalunya obtenen una puntuació de 477, inferior a la de les Illes (480) i del País Valencià (483). En l’informe PISA, no s’hi reflecteix l’estat de l’escola en català a Andorra i a Catalunya Nord.

Són uns mals resultats. Com s’hi ha de reaccionar? A què es deu la degradació de l’escola catalana? Quines són les mesures més urgents que cal adoptar? De tot això, en parlem amb Xavier Díez, doctor en història, diplomat en magisteri i membre del Consell Escolar de Catalunya; Jesús Guanter, mestre a l’escola la Masia de Museros (Horta Nord); Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC; Carme Timoneda, divulgadora científica, professora i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia; Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, i Miquel Àngel Santos, portaveu del sindicat Alternativa Docent. Tots cinc ens ajuden a fer una anàlisi del punt de partida i el camí que s’ha d’emprendre per revertir la situació de l’educació catalana.

“La situació s’ha degradat ràpidament i revertir-ho costarà anys i panys”

Xavier Díez, doctor en història, diplomat en magisteri i membre del Consell Escolar de Catalunya

Xavier Diez
Xavier Díez en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Us han sorprès els resultats?
—No, en absolut. En el Consell Escolar de Catalunya, del qual formo part, en Carles Vega, president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, ens en va fer un avançament i això ens explicitava que la majoria dels resultats havien començat a caure a partir del 2016, molt abans de la pandèmia. I, per tant, no havia sorprès ningú. D’una altra banda, hi havia constatació de la davallada del nivell educatiu, que primer començava primària, després, secundària, i fins i tot a les universitats mateixes. Hi ha una clara constatació que això s’havia produït respecte de la pèrdua d’aptituds en qüestions com ara la lecto-escriptura, però també en unes altres aptituds, com ara la capacitat d’adaptació, de sintetitzar. La manca de concentració habitual. No ens han sorprès.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—La primera i més fonamental i no se’n parla gaire, coincideix en la cronologia respecte de la constatació de la caiguda de nivells que ja teníem registrada el 2016. Hi ha hagut decisions educatives que s’han mostrat funestes, com ara un decret de plantilles i perfils que permet a les direccions de seleccionar a dit el professorat. Quan la teva feina depèn del que digui un director, i aquest aposta per una determinada metodologia, en el passat, molts docents s’expressaven en públic i explicaven que la metodologia en alguns grups no funcionava, i en alguns sí, i hi havia discussió i llibertat pedagògica del docent mateix per a seleccionar la metodologia més adient. Hi ha direccions, algunes competents, i unes altres de molt irrealistes, algunes amb punts hippies i un punt de gurus espirituals, que han aplicat metodologies que no funcionen en absolut, però ningú no s’atreveix a dir la veritat. Els claustres ja no són espais de debat pedagògic, sinó una mena de callar i no remoure gaire. En segon lloc, coincideix en l’any 2016 amb la introducció de l’Escola Nova 21 i tota una mena d’esperit d’innovació pedagògica molt vinculada en fundacions com ara la Caixa, d’empreses multinacionals, que ha impulsat un seguit de metodologies com ara el treball en projectes, que en el passat no funcionaven en absolut i que en el present han acabat originant una reculada molt gran en els resultats educatius. A més, a tot això, s’hi haurien d’afegir certes modes i actituds per part d’alguns centres i direccions, grups de mestres que consideren les innovacions pedagògiques o la falta d’exigència als alumnes, una manera equivocada d’entendre la inclusió, en el sentit que la desaparició de les qualificacions tradicionals, de les metodologies tradicionals de lecto-escriptura i de substitució del paper per pantalla, han acabat tenint repercussions importants. Finalment, entraríem en la dimensió dels docents que després de catorze anys de retallades, són en una situació de desmoralització col·lectiva molt important, en el sentit que no només han perdut salari, sinó també estatus. La seva professió s’ha devaluat. Un col·lectiu més insegur, molt atacat pels pares, que a més registra d’acord amb canvis socials i culturals un qüestionament més constant per part dels seus alumnes, i, en alguns casos, violència. Això fa que el docent s’hagi desdibuixat. Ja no se n’espera que sigui una persona que sàpiga coses, fins i tot que no intervingui a classe. Aquesta mena de metodologies sistèmiques i innovadores propicien que el paper es desdibuixi perquè deixa de tenir protagonisme dins l’aula i es converteix en un acompanyant que pràcticament no hi intervé, que bàsicament fa d’observador. Finalment, les facultats de pedagogia, educació i magisteri han entrat en la dinàmica de formació tipus gurus, espirituals, pedagogia sense cap mena d’evidència, una mena de pensament màgic educatiu, segons el qual treballar les emocions positives permet de millorar l’escola, i cada vegada han desaparegut dels currículums de magisteri tots els elements que impliquen una formació profunda respecte de qüestions culturals, científiques i habilitats bàsiques. Això repercuteix negativament i és difícil de revertir.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Qualsevol mesura que es faci no tindrà resultats immediats. La situació s’ha degradat ràpidament i revertir-ho costarà anys i panys. La primera cosa, al meu entendre, més urgent és canviar radicalment la formació dels nous mestres i rectificar les metodologies que s’han mostrat equivocades perquè no han aportat cap evidència. En segon lloc, fer que el mestre torni a tenir un paper important i rellevant dins l’escola i usar les metodologies que més o menys poden ser avorrides, però que funcionen, perquè són importants. S’han de revisar els currículums competencials, que no funcionen en absolut i ja comencen a ser rectificats en uns quants països. S’ha de tornar a treballar amb rigor.

“Necessitem una educació pública de qualitat amb tots els recursos”

Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC

Us han sorprès els resultats?
—Els resultats no ens han sorprès. Fa temps que denunciem aquesta deriva i no necessitàvem unes proves PISA per a constatar que l’educació és en plena davallada. A més, les proves PISA són d’un model educatiu amb què nosaltres no estem d’acord. Són unes proves amb què no estem d’acord, perquè estan emmarcades en una línia, diguéssim, competencial, que ve d’aquest món neoliberal. Nosaltres ja tenim una llei, que és la LEC, la llei neoliberal, que ha desplegat tot un seguit d’articles que comporten la privatització dels centres educatius, que accentuen la segregació que ja tenim, via xarxa privada, xarxa pública, i això no s’aborda ni s’apliquen mesures de millora. És un model competencial que ve marcat per les grans multinacionals i no pas decidit per les necessitats del nostre alumnat, des de les necessitats socials i, a més, gestionat des dels centres i amb un enfocament pedagògic. Per tant, hem de denunciar que no s’hagi escoltat mai la part social i els treballadors dels centres educatius que feia molt temps que denunciàvem aquesta deriva. Hem fet quinze vagues, és un conflicte que tenim molt a sobre. Fem tocs d’atenció perquè no hi ha ningú millor que nosaltres per a saber la realitat que es viu en els centres educatius. A més, tot això ha implicat una pèrdua de condicions laborals flagrants i estem desgastats, massa estressats, carregats de burocràcia, assumim mil responsabilitats a canvi de res amb unes condicions de sou i de drets cada vegada més retallades i precaritzades. I també denunciem la manca de recursos.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—La falta d’inversió implica això. No es deriven recursos per a l’escola inclusiva, per a una atenció de qualitat de tot l’alumnat. I després també cal destacar molt la manca de democràcia que hi ha en els centres educatius, amb les tries del professorat. I, a més, amb uns projectes educatius que no emanen d’un debat pedagògic i de la decisió del claustre sobre quina línia pedagògica s’ha de seguir en aquell centre, que són projectes educatius imposats per unes direccions que cada vegada esdevenen més uns gerents que no pas uns gestors de l’organització i de la línia pedagògica del centre. Això implica molta pèrdua a escala de la democràcia.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Caldria augmentar la inversió. Com sempre, fem una crida que la inversió camini cap al 6%, i això és molt lluny de ser realitat, perquè tot just és al 2,5%. Per tant, més inversió per a tenir més recursos, retornar la democràcia als centres, per tant, fora aquestes tries a dit, fora aquest poder de les direccions i que tornin a ser els companys i companyes que gestionaven les decisions que es prenien en claustres. Una millora de les condicions laborals. Això reverteix directament en la qualitat de l’educació, i, per tant, tornar a posar un ordre en clau pedagògica, asseure’ns tots a repensar quina és la millor educació i cap on hem de caminar en clau pedagògica, però també en clau d’atenció que posi fi a aquesta segregació. La necessitat és una educació pública de qualitat amb tots els recursos i amb un debat que arribi del consens amb la comunitat educativa.

“Tenim un problema molt greu en comprensió lectora”

Jesús Guanter, mestre a l’escola la Masia

Us han sorprès els resultats?
—La davallada dels resultats no m’ha sorprès, és obvi que la pandèmia ha afectat greument la formació dels alumnes a tot el món, no solament als Països Catalans. El que m’ha sorprès és que la diferència entre els resultats del País Valencià i els de la mitjana de l’OCDE s’ha reduït considerablement. Si fa 4 anys la diferència del resultat en ciències era d’11 punts, ara s’ha reduït a 2. I passa igual en matemàtiques, fa 4 anys la diferència era de 16 punts i ara s’ha reduït a només 1 punt. Això significa que la davallada al nostre país no ha estat tan accentuada com a la resta de territoris. És complicat treure conclusions només amb aquestes dades, però el que sí que és cert és que els darrers vuit anys s’ha fet un esforç considerable per part del govern valencià per millorar el finançament i la dotació de les escoles i instituts.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Jo diferenciaria els problemes que arrossega l’escola des de fa anys (pocs recursos, poc personal, manca de formació, canvis de lleis cada poc de temps…) amb els problemes externs a l’escola i que ens afecten directament (excés de pantalles pertot arreu, baix reconeixement a la tasca docent, models de conducta inadequats per part de youtubers o tiktokers…). I la lectura. Tenim un problema molt greu en comprensió lectora. És transversal, afecta totes les matèries i afectarà el futur de les generacions que ara són en edat escolar.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—La formació i l’estabilitat. Sembla que amb la formació del nou govern a Madrid tindrem quatre anys sense una nova llei educativa, això és una gran notícia. Alguns pensàvem que un govern a Madrid del PP i Vox propiciaria un nou canvi legislatiu que complicaria encara més la nostra tasca. L’estabilitat és important, però ha d’anar acompanyada de formació. Els alumnes del 2023 tenen poc a veure amb els alumnes de fa deu anys. Els mestres necessitem adaptar-nos a les noves realitats que ens trobem a l’aula i al que ens demanen des de les administracions educatives, i això només ho podem fer amb formació. Treballe en una escola cooperativa, una escola concertada, i la formació que fem els mestres de la meua escola és la que organitzem al nostre centre o la que s’implanta des de les organitzacions cooperatives de les quals formem part (UCEV; AKOE…). Si hi ha noves lleis que incorporen noves propostes pedagògiques és imprescindible que des de les administracions públiques es garantisca la formació per a tots els professionals, siguen de l’escola pública o de la concertada.

“S’ha de despolititzar tant com puguem l’educació”

Carme Timoneda, divulgadora científica, professora i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia

Us han sorprès els resultats?
—No especialment. És una evidència més d’una cosa que fa anys que es fa molt palesa. A la universitat cada vegada estava més preocupada per les dificultats d’expressió escrita dels alumnes. Era evident que els costava, no només l’expressió escrita, en què feien moltes faltes i costava d’entendre allò que escrivien, sinó també la comprensió lectora. Era com si fos una cosa acceptada, com si no ho poguessin canviar. Per tant, en el fons, no els era un problema, els era natural. Es convertia en un problema només quan se’ls exigia, i aleshores s’observaven millores.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Va en la línia de la degradació de la societat. Estem en una societat que no som conscients de la desvaloralització que hi ha com a persones amb una tendència exageradíssima al consumisme, a viure de cara enfora, a buscar allò que volem en els capricis, en allò que m’agrada, el que ens és còmode, a viure bé, entès com a gaudir. Però un gaudi que és del moment. No mirem endins, és a dir, no obrim les portes cap endins de la persona i no pensem si allò ens motiva o no, si ens convé. No mirem més enllà. Evidentment, està bé gaudir del moment, només faltaria, estar present és una de les grans virtuts d’una persona. Però el gaudi no podem fonamentar-lo amb coses exteriors. No podem estar pendents d’estar bé pel que passa a fora, sinó que necessitem cultivar-nos, redescobrir la persona que som, la motivació i la necessitat que tenim de formar-nos i d’omplir-nos. I en aquest omplir-nos, hi ha evidentment tot l’aprenentatge. Aquí hi ha la motivació per l’aprenentatge. Té una base d’esforç, de valors, i té una base de gestió emocional. Evidentment, també tenim la problemàtica amb els nouvinguts, és així i cal reconèixer-ho. D’entrada, creiem que són un més. És un error. Cal reorganitzar. Poden arribar a ser un més, però calen canvis en l’organització, acceptar la realitat; no només el nivell que tenen, sinó també el tarannà, l’educació, el context cultural i social amb què es troben i molta exigència per a tothom. Adults, educadors, i, evidentment, les famílies i els alumnes. Exigència sana, ben entesa, però exigència, amb totes les lletres.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—L’exigència. Límits, saber parar els peus. Despolititzar tant com puguem l’educació. Això és un error que arrosseguem de fa molt temps. Ara es veu tot el rebombori que causa aquest resultat de les proves PISA, i hi ha molts factors a tenir en compte. Caldria incidir en l’àmbit social. Qui pugui i ho tingui a l’abast. A les famílies, potenciant els valors, tenint en compte que cal compromís de veritat, una exigència ben entesa, i potser podríem dir que hi ha molt esforç per a la comunitat educativa, molts professors preocupats, cremats per burocràcies, per canvis en protocols que no s’avaluen ni es té en compte si han funcionat o no. Sembla que com més coses fem, més bé anirem. I no és així, ni de bon tros. Crec que implica despolititzar tant com sigui possible l’educació, completament és impossible, que no sigui una arma política llancívola com ha estat de fa molts anys. I també fugir del bonisme per aprendre, educar i convertir-nos tots plegats en bones persones, i persones bones.

“És urgent compensar l’índex de segregació”

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana

Us han sorprès els resultats?
—Sorprèn. Em quedaria que és un senyal que ens interpel·la com a societat. Parlem del present i del futur de la nostra ciutadania. Per tant, ho hem de prendre com una emergència educativa a abordar immediatament i des de diferents àmbits de l’estat espanyol. És cert que s’han obtingut els pitjors resultats, però resisteix en relació amb el seu entorn en general, en relació amb l’estat espanyol i si ho comparem amb territoris del voltant, com ara França, Portugal i Finlàndia, que ha perdut vint-i-tres punts en l’àrea matemàtica. En aquesta edició, en les matemàtiques, el format de la prova ha canviat i és més competencial. Respecte de les altres àrees, els descensos són més generals, en comprensió lectora i ciències. Si ho mires per autonomies, hi ha diferències importants. L’estat espanyol ha quedat dins la mitjana. Tot i que no podem oblidar que aquesta edició ha estat marcada per la pandèmia. És significatiu que l’alumnat sentia en aquest període de tancament dels centres que el professor no estava disponible per a donar-los suport. Hi ha un percentatge alt que ha gaudit aprenent pel seu compte. Són dos aspectes a tenir en compte i que poden ser pistes per a cercar objectius més actuals en el món educatiu.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—Les causes són diverses i complexes i segurament cal buscar-les en la mena de societat i no centrar-ho tant o exclusivament en el món educatiu. Evidentment, hi ha aspectes que hi influeixen, com ara la incertesa legislativa. L’estat espanyol és un estat amb moltíssimes lleis educatives en molt pocs anys. Després hi ha un altre factor a tindre en compte, que és la formació del professorat. Sempre és millorable, però penso que no és determinant. Ara, la crisi en l’àmbit de confiança i de compromís que dóna sentit a l’educació i al valor del rol del docent és molt tocada. Després, hi ha un aspecte importantíssim, que és la inversió educativa. Cal resoldre-la. Les ràtios d’alumnes per grup són altes. Es necessiten més professors, es necessita codocència i també més implicació de les famílies. I treballar aspectes com la lectura, però també habilitats socials i la cura interpersonal de l’alumnat. És cert que respecte dels resultats que s’han obtingut a escala del País Valencià, tot i l’infrafinançament en relació amb la passada edició, la del 2018, es manté més o menys igual en l’àrea matemàtica i, sorprenentment i gratificantment, puja cinc punts en ciències i nou en lectura. Pensem que amb un govern progressista la qualitat de l’ensenyament és una evidència. Entre el 2018 i el 2022 el govern del Botànic ha aconseguit, segons els resultats de l’informe PISA, millorar la qualitat de l’educació valenciana. Però per a la societat valenciana el nou govern de dretes i la seva política demagògica de llibertat perquè les famílies puguen triar centre i llengua vehicular en l’ensenyament implica la tornada al districte únic que implica segregació escolar i manca d’equitat educativa. I afegim-hi polítiques de retrocés en el plurilingüisme, que és una evidència científica que té bons resultats sobre la competència lingüística dels estudiants i que, a més, és una garantia de diversitat cultural i ajuda a l’harmonia entre societats més inclusives.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Són diverses. Una de les quals és l’equitat educativa. L’ensenyament públic necessita més recursos perquè és el que compensa les desigualtats i ofereix oportunitats d’aprenentatge. El nivell socioeconòmic i cultural de les famílies dels alumnes continua sent un hàndicap per al sistema educatiu. Després, un altre factor importantíssim i urgent és compensar l’índex de segregació i fins i tot d’aïllament d’alguns estudiants. Engegar estratègies per reduir l’assetjament escolar. Per exemple, l’informe actual respecte del País Valencià diu que l’assetjament és d’un 6%, és a dir, un de cada disset estudiants valencians en algun moment de l’ensenyament a les aules ha estat assetjat, per tant, és un percentatge alt. Després, que el sistema educatiu sigui inclusiu és un repte social, però implica decisions polítiques importants. A més, no oblidem que també és inclusiu treballar la perspectiva socio-emocional de les àrees més científiques perquè arriben a ser més atractives i rebaixen eixe biaix de gènere que tenen. Després, un altre factor importantíssim és l’abandonament escolar prematur. És un problema social sense resoldre. I, com ja he dit abans, les lleis educatives d’escala estatal han de respectar i protegir la pluralitat lingüística dels diferents territoris i han de crear un marc de seguretat, perquè eixos mateixos territoris que tenen una altra llengua diferent del castellà puguin tindre la seguretat legislativa que els dóna aquesta llei de rang superior. I a partir d’ací, desenvolupar lleis que permetin de treballar la cultura i la llengua pròpia dels territoris.

“Cal un plantejament de la societat envers l’escola”

Miquel Àngel Santos, portaveu del sindicat Alternativa Docent

Us han sorprès els resultats?
—No ha estat una sorpresa. De fet, trobam un miracle que, amb les condicions que arrossegam al sistema educatiu de les Balears i afegint-hi els efectes post-pandèmia, s’arribi a aquests resultats, i diu molt de la bona feina dels docents.

A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—A les Balears ens trobam amb un sistema educatiu sotmès a tota mena de tensions, fruit de l’evolució demogràfica d’aquests darrers vint anys, i un infrafinançament que no permet fer front a les problemàtiques creixents amb mesures ajustades a les necessitats reals del sistema. En aquests darrers vint anys, l’alumnat ha crescut d’un 35% i l’escolarització de nouvingut ha augmentat d’un 131,84%. I els recursos no han tengut la mateixa evolució.

Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Augmentar el pressupost educatiu urgentment per poder construir les infrastructures necessàries per poder assolir unes ràtios per aula baixes que permetin de fer front a la diversitat a les aules. També establir mesures per a una escolarització equilibrada de l’alumnat entre l’escola pública i la concertada que eviti la segregació escolar. A partir d’aquí, retornar el reconeixement social dels docents confiant en la seva professionalitat a l’hora d’introduir canvis, com ara la digitalització de les aules, que s’ha fet de manera acrítica. També s’ha de reduir la burocràcia, que no aporta res a l’aprenentatge. També pensam que cal un plantejament de la societat envers l’escola, perquè no es pot convertir en l’únic lloc que solucioni totes les problemàtiques que la ciutadania no sap gestionar. Des de la integració lingüística fins a la gestió dels telèfons mòbils dels joves.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any