09.11.2021 - 20:50
|
Actualització: 09.11.2021 - 20:54
Maite Salord (Ciutadella, 1965) ha guanyat el tercer premi Proa de Novel·la, que convoca el Grup 62, amb l’obra El país de l’altra riba. El títol fa referència a Algèria i, en concret, a un poble, Fort de l’Eau, fundat per menorquins el 1852, que s’alçava dins la badia d’Alger, a tocar de la mar. En una primera onada migratòria, hi van arribar 10.000 menorquins, dels quals hi van romandre 6.000 i abans d’acabar el segle XIX ja arribaven als 20.000. 45 famílies es van assentar en aquells terrenys pantanosos i van prendre el nom d’un antic fort otomà. Fugien d’una crisi cruenta abans de la industrialització de l’illa. A Fort de l’Eau van preservar la llengua i moltes tradicions, es van dedicar a la pagesia i van ser una comunitat molt tancada, amb fama de treballadora, fins que la guerra d’independència els va expulsar.
A Menorca, aquesta qüestió és molt viva, diu l’autora, i cada família recorda un parent llunyà que havia emigrat a Algèria. A més, l’estudiosa Marta Marfany ha fet un treball de documentació imprescindible recollit al llibre Els menorquins a Algèria.
Tal com ha explicat Maite Salord, la novel·la se situa en aquest context, i sobretot en aquest enclavament, perquè té com a punt de partida la història de l’emigració dels menorquins a Alger. Arrenca una matinada de febrer del 1943, quan a la costa menorquina s’enfonsa un avió nazi, un Junker 88, que venia de bombardar la costa del nord de l’Àfrica. L’autora explica: “Quan vaig veure les imatges de l’avió, em vaig adonar que probablement venia de bombardar els menorquins d’Alger, popularment coneguts com a ‘maonesos’, i hi vaig incorporar aquest episodi.”
Els protagonistes
La novel·la no supera les dues-centes planes i és protagonitzada per Daniel Gold, un jueu que ha fugit dels nazis fins a Algèria amb l’avi Alfred, que és sastre. Daniel es farà molt amic de Michel Bisset, propietari del restaurant Cafè de París, a Alger. En aquest establiment, hi treballa l’Omar, originari de la regió muntanyenca de Cabília i ex-combatent amb les tropes franceses, i la Isabel Vidal Sintes, filla d’immigrants menorquins, que ha crescut a Fort de l’Eau.
En paral·lel, la novel·la obre un segon argument, i se situa a la Barcelona del 2003, durant les manifestacions contra la guerra de l’Irac, en què dues joves estudiants, la Marta, menorquina que estudia filosofia, i la Hanna, una alemanya que fa un Erasmus, començaran una amistat. Maite Salord ha obert aquesta segona línia argumental perquè, tot i que el llibre se centra en el tema de la identitat, també parla de la memòria, del passat lligat al present.
El país de l’altra riba ressegueix alguns dels episodis més cruents del segle XX: la Segona Guerra Mundial i l’holocaust nazi, la guerra de la independència d’Algèria, la guerra de l’Irac… I, tal com diu Xavier Pla, portaveu dels membres del jurat: “Els protagonistes d’aquesta gran novel·la de la identitat i de la memòria estan descentrats, però no són desarrelats, i sobreviuen gràcies a valors intangibles com l’amor, l’amistat i la solidaritat, en temps de bombes, terror i violència. I, per sobre de tot, domina la fletxa esperançadora del temps, la d’un futur més just, digne i reparador: sempre hi ha una altra riba on anar.”
Sota l’ombra de Camus
Una cita de l’escriptor Albert Camus obre el llibre. Nascut a Alger i d’ascendència menorquina per part de mare, Camus també apareix citat a la part final de la novel·la. De fet, la seva ombra plana per tota l’obra. Xavier Pla considera que, a El país de l’altra riba, Salord posa la imaginació literària sota l’ombra austera i lírica d’Albert Camus, el menorquí d’Algèria. I Salord reconeix que les cròniques algerianes li van servir per a situar-se en l’ambient. Alhora, el llibre també respira el sentit de la concòrdia que tenia Camus. “La mare de Camus era d’ascendència algeriana i menorquina i la seva àvia materna, Caterina Sintes, era de Sant Lluís. Camus tenia arrels menorquines, tot i que mai no va visitar l’illa.” En aquest sentit, Xavier Pla també recorda que Camus explicava que quan era jove anava amb l’àvia al cinema i passava molta vergonya, perquè ella no entenia el francès. Això dóna una idea de com de tancada era la comunitat dels maonesos encara als anys trenta del segle XX.
Una carrera literària frenada per la política
“Fa set anys que vaig publicar la darrera novel·la, L’alè de les cendres. D’aleshores ençà, he viscut allunyada de les lletres catalanes i no se m’haguera acudit més bon retorn que amb aquest premi.” Maite Salord s’ha dedicat a la política activa durant setze anys, afiliada a Més per Mallorca, i el mes de juny passat la va deixar. A més, del 2011 al 2021 ha estat consellera del Consell Insular de Menorca, institució que va presidir del 2015 al 2017, i després s’hi va mantenir en la vice-presidència. Reconeix que la dedicació política ha fet que sacrifiqués durant anys la literària, però no li sap greu, perquè troba que en totes dues vocacions hi ha la voluntat i el compromís de servir la terra i la llengua. “Ara els compromisos els mantindré amb la literatura”, diu.
Turisme i defensa del paisatge de l’illa
El llibre també conté una visió crítica de l’arribada del turisme als anys seixanta, apunta l’editor i membre del jurat Josep Lluch. En aquest sentit, Maite Salord diu: “Als anys setanta, hi va haver un gran moviment social de preservació del territori. Però aleshores s’havien fet algunes actuacions desastroses i algunes destrosses. Sortosament, la societat menorquina sempre ha tingut un fort compromís amb el territori i es va poder posar fre a alguns plans que ens haurien portat al desastre. Aquest posar límits al creixement també es veu en la novel·la.”
La setmana vinent, a les llibreries
El país de l’altra riba arribarà el 17 de novembre a les llibreries. Els membres del jurat del premi, a més de Xavier Pla i l’editor Josep Lluch, són Marina Porras, Clara Queraltó i Vicenç Villatoro. Té una dotació de 40.000 euros. En aquest tercer any, s’hi han presentat 24 obres. Les obres guanyadores anteriors han estat La teva ombra, de Jordi Nopca, i La casa de foc, de Francesc Serés.
