Que Miquel Iceta és un sofista no és cap novetat. Però aquesta setmana ha reincidit en un dels seus sofismes més aparatosos i això mereix un comentari. Ha dit, l’home, en una entrevista a Catalunya Ràdio, i reprodueixo literalment la piulada en què ell mateix va citar-se: ‘Els independentistes diuen que tenim un problema amb la resta d’Espanya i en realitat el problema el tenim dins de Catalunya.’ I doncs, té raó, l’home? Home, doncs en té i no en té.

Que hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és difícil de negar, encara que amb aquesta sentència ell gairebé ho negui. O no és la manifestació d’un problema que, reiteradament, una vegada i una altra –i ho hem vist amb tres estatuts aquests últims cent anys–, a cada proposta d’autogovern de Catalunya, hagi vingut Espanya a aigualir-la amb els seus ribots –o amb els seus dictadors? A aquest problema, el de la necessitat de governar-nos i cercar, per fer-ho, l’encaix amb l’estat que ens tutela de grat o per força, s’hi pot donar diverses respostes i bé cal discutir-les fins a trobar un punt d’acord: Que les debatem nosaltres mateixos, a Catalunya, i amb molts matisos –de les posicions més assimilacionistes, o sigui les unionistes espanyoles, fins a les més emancipades, les que advoquen per la independència–, pot ser descrit com un problema entre catalans, com fa l’Iceta? D’acord, pot ser-ho.

Però fixeu-vos quina perversitat amaga el sofisma: dilueix el problema entre Catalunya i Espanya i amplifica el suposat problema entre catalans. I això situa en dos plans diferents Catalunya i Espanya. Per posar, naturalment, Espanya per damunt de Catalunya. I insinua que els catalans, pobrets, sols solets no se’n surten ni se’n sortiran. Sort que la mare Espanya és aquí per a tutelar-nos, doncs, i evitar que prenguem mal. I ara digueu-me reticent, si voleu. Sí, l’Iceta no ho ha dit ben bé així. Però parla des d’un marc mental en què això és implícit. En podem dir complex d’inferioritat o sucursalisme o autoodi. O potser, simplement, és el marc mental d’un espanyol, per més català que pugui ser.

Perquè hi ha una altra manera d’interpretar aquest sofisma. A Catalunya tenim un problema, i tant. I no és tan sols el de l’encaix amb Espanya, que es concreta en la negativa persistent de l’estat espanyol a deixar que ens governem lliurement. Sinó que és també que Espanya és dins de Catalunya. Que hi és incrustada. Que entre nosaltres hi ha molts ciutadans, i alguns fins i tot són catalans, que actuen partint d’un marc mental espanyol. I n’hi ha que també se senten espanyols. I n’hi ha que són espanyols i prou, amb domicili, ai las, a Catalunya. Potser és aquest el problema que hi ha entre els ciutadans de Catalunya. Però aquest problema té solució: una manera de mirar de superar-lo deu ser contrastar les posicions i els projectes de cadascú. I fer-ho, finalment, a les urnes. Amb un referèndum. Com ho vam intentar el Primer d’Octubre. Se’n diu democràcia. O no?

Quan els socialistes repeteixen una sonsònia com la que ara ha reiterat l’Iceta menyspreen els conciutadans que hem manifestat i manifestem el malestar amb el statu quo a Catalunya, a Espanya, a Europa. Ras i curt, menyspreen el nostre malestar i a nosaltres mateixos. Deu ser que són massa conservadors per a admetre la necessitat de canvi, massa interessats per a les discussions en què temen que hi poden perdre, massa demòcrates per a respectar la voluntat política de les minories i encara menys la d’una majoria. I llavors es volen fer passar per dialogants.

Sap greu de constatar-ho, però ja es veu que la hispanitat produeix monstres. I massa sovint, quan li toques Espanya, l’espanyol s’oblida de si mateix i, si ho era, deixa de ser progressista, demòcrata, dialogant. Per més que es faci dir socialista. Fins i tot pot ser que es trobi una porra a les mans i que la faci servir. Ja em direu, amb aquesta gent, com s’hi pot conviure.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb