Madrid, la cultura imperial

A Madrid hi ha una oferta cultural gegantina. Perquè s’hi mouen molts diners, sí, però també perquè la gent respon

Joan Minguet Batllori
15.11.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una vegada l’any, almenys, la Montse i jo anem a Madrid. Bàsicament, per a consumir cultura. Però també per passejar, menjar, conversar: Madrid és una ciutat que m’agrada, també perquè hi he treballat en diversos projectes. De fet, ho hauria d’escriure en forma pretèrita: hi treballava, perquè arran de la revolta catalana sóc d’aquells que han estat apartats de la vida universitària espanyola (havia participat en força tribunals de tesi i en seminaris fins aleshores) i de la vida cultural, en general. O bé em castiguen per haver-me pronunciat a favor, no tant de la independència com del dret d’autodeterminació, de la democràcia en sentit estricte; o, senzillament, han arribat a la conclusió que sóc un frau en el meu ofici, cosa que acceptaria, encara que voldria dir que se n’han adonat molt tardanament.

Madrid m’agrada. Entre altres coses, perquè mai m’hi he trobat quasi ningú (en tot cas, menys que a Catalunya) que ens renyi per parlar en català, i accepto que hi hagi gent que pengi la bandera espanyola als balcons o que la portin a les mascaretes. A mi no m’agraden les banderes, cap bandera, però cadascú que faci el que li convingui. Mai no ens hem trobat ningú que ens parlés de política ni he sentit converses sobre Catalunya. Ja sé que molts ciutadans d’allà voten partits i personalitats estrafolàries i perilloses, però no sé si els catalans podem donar gaires lliçons sobre això de votar polítics perillosos i mentiders, encara que no aparentin extravagància. En tot cas, l’esplèndida exposició que Pepe Ribas ha fet sobre la cultura underground a Catalunya, que es va veure al Palau Robert, ara s’exhibeix al Centro Centro de Madrid i podem testimoniar que era plena de gent, de gent jove, molt interessada pel que s’hi mostra. Tot són anècdotes, ja ho sé.

Per cert, sobre les mascaretes, m’ha sorprès de comprovar que als transports públics madrilenys un 90% de persones la porten posada, no com a Catalunya on turistes i autòctons s’ho passen tot pel folre. I no ho dic perquè sigui una obligació legal, que incomplir les normes es troba en el meu caràcter, sinó perquè incomplir una norma que protegeix la salut dels teus veïns és més reaccionari que criticar els qui protesten en un museu per la crisi climàtica. Oi que m’explico?

Del sistema cultural a Madrid hi ha algunes coses que sempre detecto. La primera i més impactant és la força dels diners: aquella exuberància d’una antiga seu imperial que encara vol vantar-se’n. L’ampul·lositat dels museus nacionals, la vigilància extrema dels uniformats que constantment criden “no fotos”, així, gallinàciament, contents de poder imposar la seva esquifida autoritat en aquelles sales plenes d’obres d’art que ni miren ni volen mirar. I el públic no entén res, perquè mentre que a la majoria de museus del món permeten de fer fotografies, i penjar-les a les xarxes, per a complimentar una publicitat gratuïta, al Prado i al Reina Sofía la policia museística està pendent que l’imperi espanyol, atziac i autoritari, com tots els imperis, perseveri en aquells cementiris policromats.

Aquest capteniment imperial hi ha estat sempre, al museu del Prado. Perquè hi guarden tota la història de la pintura de la cort, tots aquests quadres que admirem sense ser conscients que provenen d’un poder secular i despòtic. Sempre faig fotos (sí, passo per alt les prohibicions imperials) de les munions de gent que es congreguen davant de Las Meninas de Velázquez; em fa gràcia comprovar que la majoria de visitants són d’origen humil, o això aparenten, però miren aquell quadre reial com si els pertanyés d’alguna manera. I és que el sistema ho ha fet molt bé: han originat uns consensos segons els quals l’art nobiliari del passat ens representa a tots, com si els nostres avantpassats (els teus, els meus) es retratessin anant a cavall brandant una espasa amb cara de mala llet.

On aquesta vigilància i aquesta vocació autoritària es torna més absurda és al Museu Reina Sofia. D’entrada, que un museu d’art contemporani porti el nom d’un monarca és revelador: quan entrem allà dins acceptem el simulacre que el museu ensenyi molt d’art crític amb la societat, com un signe de complicitat, com si allò fos un espai de llibertat. Encara que porti el nom d’una monarquia funesta. Mireu la fotografia que acompanya aquest text (és meva, en un moment en què el vigilant uniformat renyava una altra persona): són els cartells de la guerra civil espanyola en favor de la República.

I és que el “Museo Nacional Reina Sofia” té molt a veure amb la decisió que hem de prendre sobre si legitimem els museus en termes absoluts i fem veure que tot el que s’hi fa i tot el que tenen ens pertany a tots o només als qui dirigeixen el museu des de dalt (els patronats) i des de darrere (les companyies que netegen les seves males consciències amb donacions). Al capdavall, el director no és més que un còmplice actiu d’aquesta situació. Mostrar tots aquests cartells de la guerra, sorgits de la lluita en contra del feixisme, és fer veure que aquella lluita ja forma part del passat, fagocitar-la al costat d’altres obres que provenen del franquisme, sense solució de continuïtat. I que no passa res si el Guernica que ensenyen en la capelleta del costat d’aquests cartells (custodiada per uns uniformats, una mena d’escolanets que criden tota l’estona la paraula del Senyor: “no fotos”, “no se acerque tanto”) és visitat pels monarques espanyols i alts dirigents dels grans bancs i de les companyies més indignes del capitalisme espanyol. Igual com el material de l’11-M que impúdicament mostren ara mateix, com si les lluites que van motivar aquell alçament haguessin prescrit.

A Madrid hi ha una oferta cultural gegantina. Perquè s’hi mouen molts diners, sí, però també perquè la gent respon. Hem vist exposicions interessantíssimes (Frida Kahlo a la Casa de Mèxic; una sobre el paper de la dona en la cultura espanyola al Centre Fernán Gómez, de titularitat municipal; una sobre Hergé i el seu Tintín al Círculo de Bellas Artes; una altra sobre Juli González i Picasso a la Fundació Mapfre…) i totes eren plenes a vessar de visitants. Vam anar al Teatro de la Comèdia, per assistir a una representació d’El burlador de Sevilla, i a penes quedaven butaques buides.

A Barcelona, en canvi, els teatres ploren per l’absència d’espectadors; entres en algunes exposicions i hi ha poquíssima gent (la de Pedro Costa a la Virreina és una meravella, i la vam veure amb l’amiga Nora Ancarola pràcticament sols dissabte a la tarda)… Què ens passa? De vegades tinc la sensació que a la capital catalana hi ha un excés d’oferta cultural, però no és veritat, a Madrid n’hi ha molta més i no hi ha aquest absentisme tan habitual aquí.

Voleu dir que no és que, a banda de queixar-nos, ens hem de començar a creure que la cultura ens pot salvar d’alguna de les moltes penúries que ens envolten? És cert que els centres culturals catalans haurien de començar a pensar a rebaixar els preus, alguns dels quals són abusius, propis d’un imperi que no som (ni ganes). Però crec que alhora és necessari i urgent que comencem a ocupar museus, teatres, sales de concert i tot indret on algú ens proposi alguna cosa que vagi més enllà de l’entreteniment vacu. Perquè des de casa segur que no canviarem res. I aquella oferta cultural i aquelles maneres imperials dels museus nacionals espanyols aniran fent via, sense alternativa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes