A voltes la història gira sobre si mateixa i pren un rumb inesperat. Són moments rars, certament, però que quan arriben tenen la virtut de demostrar que allò que semblava impossible –la pedra inamovible, el destí inexorable– no ho era tant. La setmana passada, a Hèlsinki, hi hagué un moment d’aquests.

Això que ha passat –traduït a la gran política– es pot definir dient que un estat modern –membre de la Unió Europea i de l’OTAN– ha reconegut de manera solemne que es va fundar injustament sobre les terres d’un poble anterior. I que avui Finlàndia no és sols dels finlandesos –siguen finesos o suecs– sinó també dels samis, que ja hi eren abans que ells, que hi són ara i que hi tenen tot el dret de continuar essent-hi en el futur, amb una llengua pròpia, amb uns costums i hàbits propis i amb una manera particular d’entendre el món. I la cosa més important és que el govern de Finlàndia no ha fet un reconeixement retòric –que també tindria mèrit–, sinó que ha proposat seixanta-vuit mesures concretes i immediates per a reparar el mal fet.

Vivim temps certament contradictoris. Així com en alguns llocs del planeta sembla que la història reculi –tornen les guerres, s’estiren els imperis, es tanquen fronteres–, en alguns altres passa una cosa diferent, subtil, però que comença a ser poderosa, vista en conjunt. Passa que pobles que semblaven condemnats a desaparèixer, a fondre’s en el gran magma de la modernitat homogeneïtzadora, diuen que no. I el fet més sorprenent és que alguns estats els escolten, els donen la raó i renuncien clarament a continuar exercint l’opressió històrica que han sostingut contra ells durant segles.

Nova Zelanda va ser la pionera. Els maoris, que fa cinquanta anys semblaven destinats a ser una nota a peu de pàgina en els llibres d’antropologia, avui tenen parlamentaris, escoles, televisió. I el riu Whanganui té personalitat jurídica –sí, el riu és una persona a efectes legals–, perquè així ho entenen de sempre els maoris. I encara més: els no maoris entenen i assumeixen que ser-ho és allò que els fa singulars al món. Quan l’ex-primera ministra Jacinda Ardern va començar a parlar en maori en públic, va nomenar una dona maori ministra d’Afers Estrangers i es va presentar davant la reina Isabel vestint el tradicional korowai, allà hi havia alguna cosa més que una simple declaració d’intencions. Era l’assumpció que aquell poble oprimit durant segles per la corona és l’essència de la nació moderna i que els descendents dels colonitzadors ho reconeixen i ho honoren.

Però el cas és que Finlàndia ara ha anat més lluny i tot. Perquè no solament reconeix que ha oprimit durant segles el poble que ja hi era abans que ells, no solament li reconeix el dret d’autodeterminació, sense condicions, sinó que ha decidit de posar en pràctica i amb la màxima urgència un pla ambiciós de reparació i de justícia històrica. I de les seixanta-vuit mesures que el govern haurà d’aplicar, n’hi ha que són, francament, imponents. No pas per extravagants, sinó a l’inrevés: de tan senzilles i òbvies que semblen.

Per exemple, hi ha la proposta de crear un càrrec al més alt nivell del govern –directament sota el primer ministre– que serà ocupat per un sami i nomenat conjuntament pel govern i les institucions samis. Serà la veu del seu poble al màxim nivell institucional de Finlàndia i també com a referència internacional.

O la qüestió dels boscs. La comissió proposa que tots els boscs antics que hi ha dins el territori sami siguen protegits immediatament de la tala. Tots. Sense cap excepció. I que es compense econòmicament els samis pels danys que la indústria forestal ja els ha causat. És a dir: no únicament aturem el mal que fem, ans paguem pel mal que hem fet. És la lògica de la justícia restaurativa portada al territori.

Més revolucionari encara serà el reconeixement dels drets de pesca al riu Teno. Aquest riu, que marca la frontera entre Finlàndia i Noruega, ha estat el cor de la cultura sami –estesa de la península de Kola a Noruega– durant mil·lennis. Els samis no pescaven al Teno: vivien amb el Teno, del Teno, pel Teno. La prohibició recent de la pesca del salmó, imposada per raons de conservació però sense tenir en compte els mètodes tradicionals samis, va ser viscuda com una punyalada al cor d’aquesta cultura. I ara la comissió diu que els samis tenen el dret de pescar al seu riu i que aquest dret s’ha de reconèixer a la llei. Si ets finlandès no hi podràs pescar, però si ets sami, sí.

Les mesures sobre la llengua, en fi, són d’una ambició que talla la respiració. Actualment, un 70% dels samis finlandesos viuen fora del territori tradicional, principalment a Hèlsinki, Oulu i més ciutats del sud. Els seus fills creixen, per tant, sense sentir la llengua, sense poder-la aprendre a l’escola. Tanmateix, el govern finlandès reconeix el dret dels samis de tenir escolarització en la seua llengua, tant si viuen en territori sami com si no, i proposa, entre més mesures, de crear una gran escola electrònica sami que arribe a tots aquests xiquets. En l’era de la globalització digital, doncs, la tecnologia serà la gran aliada dels pobles tradicionals.

I, com no podia ser altrament, d’ara endavant, també, qualsevol sami es podrà declarar com a tal en el registre civil i constar com allò que és. És un detall petit, burocràtic, però que revela una comprensió profunda de què significa ser un poble minoritzat: haver de negar constantment una part de la teua identitat per existir en el món oficial. Els samis ja no ho hauran de fer mai més.

I, més enllà dels fets concrets, allò que em sembla més interessant és que això que passa a Finlàndia no és pas aïllat. Forma part d’un moviment més ampli, d’una mena –no sé si és massa grandiloqüent l’expressió– de gran rectificació històrica que es va fent a càmera lenta però de manera molt sòlida. Els pobles que l’imperialisme europeu –i després els estats nació moderns– van provar d’esborrar tornen. I el fet més extraordinari, la cosa més increïble, és que alguns estats –després de ser els opressors durant segles– ara comencen a escoltar i a rectificar. De sobte.

Per tant, més enllà del dubte raonable sobre si aquests exemples són aplicables per a nosaltres, la gran lliçó finlandesa és que l’opressió no és un destí inevitable dels opressors. I que l’estat modern, tan monolític i tan segur de si mateix, pot rectificar els seus errors.

Els samis finlandesos han hagut d’esperar tres-cents anys perquè arribàs aquest moment. Han hagut de sobreviure a les tràgiques escoles-internat, a la prohibició de la seua llengua, a la confiscació salvatge de les seues terres, a la negació brutal de la seua existència, a totes les humiliacions imaginables. Però ara, finalment, l’estat que va intentar esborrar-los del mapa reconeix que tenen raó, que existeixen, i que són necessaris. Evidentment, això no és el final de la història ni tot canviarà d’avui per a demà. Les seixanta-vuit mesures s’hauran d’aplicar i segur que hi haurà resistències, retrocessos, moments de dubte, conflictes. Però el fet que cal saludar és que s’ha trencat el gel allà al nord. I quan el gel es trenca al nord, és senyal que la primavera és a les portes.

PS1. El Paraulògic, el joc que ha aconseguit de convertir la llengua en un ritual quotidià per a milers de jugadors, publica avui el rusc número 1.500. Una xifra rodona que arriba després de més de quatre anys en què no tan sols ha captivat tota mena de gent, sinó que s’ha guanyat un espai propi en el paisatge digital del català. Per celebrar aquesta fita, sortegem tres lots de productes que inclouen la bossa, la cantimplora i l’estoig del Paraulògic. Podeu participar-hi omplint aquest formulari.

PS2. La minorització del català a l’Hospitalet de Llobregat toca fons, car, segons les darreres enquestes, tan sols el fa servir un 10% de la població. Clara Ardèvol ha parlat amb tot de referents locals per entendre el perquè d’aquesta situació tan excepcional i què s’hi pot fer per capgirar-la: “Quan la llengua deixa de ser útil: la minorització alarmant del català a l’Hospitalet de Llobregat”.

PS3. Els enviaments de diners amb l’aplicació Bizum s’han convertit en una pràctica habitual aquests darrers anys i la hisenda espanyola ha decidit de posar-s’hi. En aquest article us expliquem els canvis que vénen i les grans preguntes que tothom es fa. Per exemple: podrem continuar pagant el lloguer del pis amb Bizum?

PS4. Alemanya debat la possibilitat d’il·legalitzar l’extrema dreta, en clar creixement i que podria, fins i tot, guanyar les eleccions vinents. Invocant la constitució, el president Frank-Walter Steinmeier ha proposat de prohibir l’AfD i això ha desfermat una gran polèmica, que, de Berlín estant, ens expliquen Aaron Wiener i Emma Talkoff.