El món ha claudicat contra el canvi climàtic?

El 8 d’octubre de 2018, després d’anys d’investigació exhaustiva, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) –l’organisme internacional, integrat per experts i impulsat per les Nacions Unides, que investiga les causes i efectes de l’emergència climàtica i s’encarrega de formular-ne propostes– publicà l’Informe Especial sobre l’Escalfament Global d’1,5 graus amb l’objectiu “guiar amb autoritat i científicament els governs” a l’hora de fer front al canvi climàtic.

Les conclusions de l’informe, elaborat per una norantena d’autors a partir de més de sis mil referències tècniques, deixaren poc marge per a la interpretació: limitar l’escalfament planetari a 1,5 graus per sobre dels nivells pre-industrials exigiria “reduccions d’emissions profundes” a curt termini i mitjà i “transformacions ràpides, àmplies i sense precedents en tots els àmbits de la societat”. Fins i tot en cas d’aconseguir limitar l’escalfament a 1,5 graus, l’objectiu de reducció d’emissions més optimista dins el ventall de situacions possibles de l’IPCC implicaria “impactes considerables als ecosistemes, la salut i el benestar humà”, incloent-hi l’augment en la freqüència i intensitat dels fenòmens meteorològics extrems –de sequeres a inundacions, passant per les onades de calor–, la desaparició d’espècies senceres i la reducció de les zones habitables del planeta, i deixaria desenes de milions de persones sense casa. Qualsevol augment per sobre d’aquest llindar en la temperatura planetària tindria efectes encara més dràstics, incloent-hi la mort prematura de centenars de milions de persones a causa de l’estrès tèrmic.

Considerat durant dècades una amenaça distant, i sovint intangible, l’informe de l’IPCC atorgà una definició i materialitat innegable al canvi climàtic i va situar-lo com un risc imminent i únicament adreçable mitjançant accions immediates i contundents: una reducció d’un 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle l’any 2030; neutralitat de carboni l’any 2050. Era un crit a l’acció, i així se’l prengué el món. Mentre els activistes intensificaven la pressió als carrers i les grans multinacionals s’afanyaven a presentar ambiciosos plans de reducció d’emissions, els dirigents mundials sortiren en tromba a fer proclames grandiloqüents sobre el perill existencial de la crisi climàtica i prometeren esforços sense precedents per a fer-hi front.

De la urgència a la complaença

Gairebé set anys després, les conclusions de l’informe de l’IPCC semblen més vigents que mai: els rècords de calor es baten any rere any, i els incendis forestals han esdevingut com més va més intensos i freqüents; inundacions que abans s’haurien considerat històriques se succeeixen cada vegada amb més regularitat. És una situació paradoxal: els mals auguris d’experts i activistes s’han convertit en una realitat soferta en carn pròpia per com més va més milions de persones, però la urgència amb què el món els rebé en un primer moment sembla haver-se dissipat just quan han començat a materialitzar-se amb més força. La crisi climàtica ja és ací, però el món no sembla capaç de respondre-hi amb gran cosa més que complaença o resignació.

El canvi d’actitud és visible al nivell més alt. Aquests darrers mesos, la croada del govern Trump contra tot allò que tingui a veure amb la lluita contra el canvi climàtic –del sabotatge a la producció d’energia renovable a la cancel·lació de milers de milions de dòlars en finançament a la investigació sobre l’escalfament global, passant per la retirada del país de l’Acord de París– ha acaparat molts titulars. Però fins i tot el predecessor de Trump, el demòcrata Joe Biden –un dirigent que s’acostumà a celebrar el “llegat històric” del seu govern en matèria d’acció climàtica– veié com els Estats Units es consagraven com el primer productor mundial de petroli i gas natural durant el seu govern, per més que sovint evités d’esmentar-ho.

La intensitat i velocitat de la reculada climàtica del govern Trump fa dels Estats Units un cas únic al món occidental, però la tendència a renegar dels compromisos de reducció d’emissions –sovint amb la boca petita i rere bastidors– s’observa ben enllà de Washington.

A la Unió Europea, com més va més dirigents de centre i centre-esquerra –incloent-hi Emmanuel Macron, fins fa poc un dels grans abanderats de la lluita contra el canvi climàtic al continent– han secundat les crides de la dreta a “prémer el botó de pausa” en l’aplicació de l’ambiciós Pacte Verd europeu, que persegueix l’objectiu de fer la Unió Europea climàticament neutra d’ací al 2050. La pressió política ha empès els dirigents europeus a relaxar mesures estrella del pacte com ara la llei europea de restauració de la naturalesa, que va ser aprovada per la mínima tot i els canvis. Unes altres, com ara la proposta per a endurir els estàndards d’emissions dels vehicles privats, han estat directament eliminades. Al Regne Unit, un país que fins fa pocs anys volia presentar-se a si mateix com un pioner en matèria de lluita climàtica a Europa, ha endarrerit l’entrada en vigor de les prohibicions a la venda de vehicles de combustió i les calderes de gas, cosa que ha posat en risc l’objectiu d’aconseguir la neutralitat climàtica l’any 2050. Al Canadà, la primera decisió de Mark Carney després de prendre possessió com a primer ministre del país, aquest març, fou eliminar el controvertit impost sobre el carboni impulsat pel seu predecessor i company de partit, Justin Trudeau.

Al sector privat tampoc no li ha mancat temps per a baixar del carro de l’eufòria verda. En el seu càrrec anterior com a enviat especial de l’ONU per a Acció Climàtica i Finances, Carney –també ex-president dels bancs centrals d’Anglaterra i el Canadà– impulsà la creació, l’any 2021, de l’anomenada Aliança Financera de Glasgow per la Neutralitat de Carboni (GFANZ), una “coalició internacional de les institucions financeres de capçalera” concebuda amb l’objectiu “d’accelerar la descarbonització de l’economia”. Durant el primer any, gairebé un centenar de titans de les finances internacionals s’afegiren a l’aliança: del desembre passat ençà, desenes de bancs d’inversió conglomerats financers –de JPMorgan a Citigroup, passant per BlackRock o HSBC– se n’han retirat en un acte de servilitat les exigències del govern Trump i n’han deixat el futur en dubte. Fa pocs anys, els pesos pesants de les finances s’afanyaven a ressaltar les oportunitats de negoci de la transició energètica; avui, molts analistes tendeixen a centrar-se en com invertir en un món que s’aboca a la calor extrema i destaquen el potencial de creixement d’indústries com ara la de l’aire condicionat.

Un preu a pagar

Durant anys, els governs de tot el món havien confiat que la transició energètica, en paraules de l’ex-primer ministre britànic Rishi Sunak, seria “indolora”. Però fins i tot els primers compassos han evidenciat que, després de segles de dependència de l’energia fòssil, l’adaptació a un món d’emissions zero ineludiblement implicaria certs costs i renúncies, més encara en un món marcat per la inestabilitat geopolítica i econòmica.

A Europa, l’esclat de la guerra d’Ucraïna, l’any 2022, deixà al descobert la vulnerabilitat geopolítica dels sistemes energètics de molts països del continent, als quals la disponibilitat d’hidrocarburs barats provinents de Rússia ha permès durant anys d’endarrerir la costosa transició a l’energia renovable. Empesos sobtadament a deixar de dependre de l’energia russa, i equipats amb un parc renovable insuficient per a satisfer les seves necessitats energètiques, l’alça dels preus de l’energia empenyé molts països europeus a renegar dels seus compromisos en matèria d’emissions i lliurar-se a l’energia fòssil: a Alemanya, per exemple, l’escassetat energètica empenyé les autoritats del país a reobrir una dotzena de plantes de carbó –el combustible més contaminant– i estendre’n la vida d’unes quantes més que havien de ser retirades immediatament.

L’encariment de l’energia i, més àmpliament, l’augment de la inflació i la crisi del cost de vida també han adobat el terreny per a les forces populistes, a l’alça arreu d’Occident, que sovint han aconseguit explotar el descontentament dels votants amb les mesures d’adaptació climàtica a còpia d’apel·lar a la llibertat individual i la protecció del poder adquisitiu de les famílies. Sovint, el fet que les exigències de la transició energètica xoquin directament amb els interessos de sectors amb grans cotes de poder social i econòmic també n’ha dificultat la implantació: el lobby automobilístic europeu, per exemple, ha exercit un rol clau a l’hora d’evitar l’enduriment dels estàndards d’emissions del cotxe privat; les protestes dels agricultors del continent, particularment en estats com ara els Països Baixos i Alemanya, també han obligat l’executiu comunitari a redefinir els paràmetres de la llei europea de restauració de la naturalesa. En aquesta línia, protestes com les dels jupetins grocs a l’estat francès –que, entre moltes demandes més, aconseguiren d’eliminar els imposts al carboni i congelar el preu de la gasolina després de mesos de protestes– evidencien els riscs que la desigualtat econòmica i social pot representar per a la política climàtica.

L’alça del preu de l’energia i l’augment dels tipus d’interès, amb què els bancs d’arreu del món han provat de combatre l’espiral inflacionària que tocà sostre el 2022, també han alterat decisivament el càlcul comercial dels mercats a l’hora d’invertir en projectes relacionats amb la transició verda. L’alça del preu dels hidrocarburs arran de la invasió russa d’Ucraïna, l’any 2022, empenyé els marges de benefici de les petrolieres a màxims històrics i va desfermar un nou cicle d’inversió en el sector precisament en un moment en què l’Agència Internacional de l’Energia advertia que l’única manera de no desviar-se de l’objectiu dels 1,5 graus era aturar l’explotació de reserves verges de petroli i gas natural.

Un futur incert

La reculada climàtica del darrer lustre ha deixat les advertències de l’IPCC en paper mullat, i els objectius de reducció d’emissions anunciats a so de bombo i platerets l’any 2015, arran de la signatura de l’Acord de París, més lluny que mai. L’informe de l’IPCC demanava de reduir les emissions d’un 40% l’any 2030 per a evitar els pitjors efectes del canvi climàtic; a 2025, tan sols cinc anys abans de la data fixada pel grup, les emissions no tan sols no han disminuït prou per a complir-ne l’objectiu, sinó que han continuat augmentant.

La majoria d’analistes preveuen que les emissions de gasos d’efecte hivernacle continuaran augmentant fins a mitjan dècada vinent, quan s’estancaran per sobre dels nivells actuals i trigaran encara més anys a començar a davallar significativament. Si aquestes prediccions són correctes, la temperatura planetària augmentaria entre 2 graus i 3 l’any 2100, cosa que tindria conseqüències previsiblement catastròfiques per a la vida de centenars, si no milers, de milions de persones. L’informe de l’IPCC advertia de la necessitat de limitar l’escalfament de la temperatura planetària a 1,5 graus; segons alguns càlculs, aquest llindar ja se superà l’any passat. Bancs d’inversió com ara Morgan Stanley i JPMorgan han pronosticat que l’escalfament planetari arribaria a 3 graus centígrads l’any 2100; unes altres entitats financeres han advertit que el món no s’encaminava a limitar l’augment de la temperatura per sota dels 2 graus, i que limitar l’escalfament per sota dels 1,5 graus era, “amb certesa gairebé total”, inassolible.

No tot són males notícies. L’enorme davallada dels costs de producció de l’energia solar i eòlica aquestes darreres dècades ha augmentat significativament el reclam econòmic de l’energia verda i han desencadenat una revolució renovable en tota regla. Fa anys que la generació d’energia verda creix sense aturador, tot i que l’àmplia majoria d’aquest creixement continua concentrant-se a la Xina; l’any passat, sense anar més lluny, les renovables van representar més d’un 90% dels nous projectes de generació energètica al món. La generació solar al planeta s’ha multiplicat per dos en tan sols tres anys, i continua creixent a ritme exponencial. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la Xina podrien haver tocat sostre el 2024; l’any anterior, les emissions a la UE van davallar gairebé tan de pressa com l’any del confinament, tot i la reculada de l’agenda verda del continent.

Els condicionants econòmics garanteixen que, d’una manera o d’una altra, la transició energètica es farà. La qüestió, en un món com més va més marcat per les turbulències geopolítiques i econòmiques, és amb quina velocitat –i quantes vides costarà.