S’ha mort Lluís Permanyer, el gran cronista de Barcelona

Lluís Permanyer, periodista, escriptor i gran cronista de Barcelona, s’ha mort a 86 anys a causa d’un infart, segons que ha pogut confirmar VilaWeb. Deixa una obra periodística, bibliogràfica i audiovisual impressionant que s’estén al llarg de més de sis dècades. Autor de més de vuitanta llibres dedicats a l’art i a Barcelona, i de vuit documentaris televisius, va rebre el Premi Nacional de Periodisme Cultural l’any 2022.

Permanyer va néixer l’any 1939 a Barcelona. Estudià dret i periodisme, professió en la qual es va especialitzar. Va ser col·laborador de la revista Destino i, des del 1966, de manera regular, de La Vanguardia, on es va convertir en un dels cronistes més reconeguts de Barcelona, especialment en qüestions d’art, urbanisme i vida cultural.

Lluís Permanyer era un home educat, cívic i format en i des del món de la cultura. Era un senyor de Barcelona, que volia dir, un home de la burgesia. I era un barceloní de cap a peus. S’estimava la seva ciutat i la vetllava. En una entrevista que li vam fer ara fa un any, el dia que en feia vuitanta-cinc, un Permanyer gran però ferm, d’una peça, es trobava amb unes ganes tremendes de parlar, de transmetre coneixements, de recordar fets que era important recordar. També era crític, des de l’acció cívica amb la ciutat. I ens va mostrar i explicar la seva manera de viure la Barcelona d’avui, implicant-s’hi cada dia. I aquest interès, aquesta preocupació que tenia per la seva ciutat, la gent li tornava amb agraïment. La gent respectava i s’estimava Permanyer, li explicaven coses i el felicitaven.

Explicava Lluís Permanyer: “A l’estiu surto a caminar cada dia a quarts de vuit, quan el sol encara no pica. Cada dia una hora, una hora i quart, amb recorreguts diferents per a veure què passa. I tot allò que veig que no funciona, ho denuncio, perquè els qui manen viuen als despatxos i no ho saben. O bé tenen una organització equivocada. Et posaré un exemple. La neteja. Que això és el detall, la neteja. Davant de casa van fer una ampliació de l’espai escolar, perquè els 1.500 alumnes del col·legi dels Jesuïtes puguin gaudir d’una vorera més ampla, que s’ha menjat una part de la calçada. Hi han posat jardineres, hi han posat flors i bancs. Què passa? Hi ha una senyora del servei de la neteja que trobo escombrant. M’explica que ella només neteja, que si hi ha una llauna dins una jardinera, que no la pot tocar. Perquè les jardineres depenen de Parcs i Jardins. A vegades et pots trobar cartons plegats a terra, dels sensesostre, que s’instal·len allà a la nit. Els cartons tampoc els pot recollir la senyora que escombra, ha de venir el servei dels cartons a recollir-los. I si aquests cartons han quedat amagats sota les jardineres, no els recull ningú. Sí, els recullo jo. Això en Collboni no ho sap i els del pla Endreça, tampoc. Perquè els departaments no estan connectats i perquè la mentalitat del funcionari és: jo m’ocupo de les meves coses i no vull complicacions.”

Permanyer també va ser un dels convidats de la secció Santa Eulàlia, dedicada a Barcelona i conduïda per Ot Bou:

En l’entrevista de fa un any li vam preguntar com es va convertir en cronista de la ciutat, ja fent de periodista al diari La Vanguardia, on encara escrivia. I ens va explicar: “Ho vaig demanar. Jo vaig fer la carrera d’advocat per mirar de ser diplomàtic i marxar d’aquí. Però no me’n vaig anar i vaig estar vint-i-dos anys fent de periodista a la secció d’internacional de La Vanguardia. En època de la dictadura, era una secció on podia escriure en contra de la guerra del Vietnam o en contra dels Estats Units i no passava res. En canvi, si feies una crítica dels tramvies, l’endemà rebies una trucada. Però després, quan es veia el final del règim franquista, em va començar a interessar molt la ciutat, que va agafar una línia interessantíssima, i vaig preferir escriure de Barcelona que no pas sobre el Vietnam. I vaig començar a fer una secció a l’última pàgina del diari que es deia “País” (era abans que sortís el diari).”

Permanyer tenia enginy i ja ben d’hora en l’exercici del periodisme cultural va crear una secció a la revista Destino ben singular i atractiva: el Qüestionari Proust, fet que el va portar a conèixer personalment artistes de la talla de Miró, Dalí, Tàpies, Cuixart… Va ser un gran amic del també periodista Joan de Sagarra i va escriure sobre el seu pare, el poeta Josep Maria de Sagarra. Va ser un bon amic de Brossa, a qui va entendre i defensar. I també va tenir una forta amistat amb l’escultor Eduardo Chillida, entre més.

Sobre Barcelona va publicar nombrosos llibres, sovint il·lustrats, entre els quals Retrobar Barcelona (1988), Establiments i negocis que han fet història (1990), Historia del Eixample (1990, ampliada el 2008 com L’Eixample, 150 anys d’història), Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure (1991), Quinze dies d’eufòria (1992), Barcelona, un paisatge modernista (1992), Biografia del passeig de Gràcia (1994), Biografia de la plaça de Catalunya (1995), l’anecdotari No la saps aquesta? (1996, premi Pere Quart d’humor i sàtira), Biografia de la Diagonal (1996), La Barcelona lletja (2004), 1.000 testimonis sobre Barcelona (2007), L’esplendor de la Barcelona burgesa (2008), Vida privada de la Barcelona burgesa (2011), Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet 1894-1905 (2014) i Barcelona nocturna (2016), entre molts altres. En la novel·la Un amor a l’ombra de la pedra blava (1999) va descriure el procés de seducció de la ciutat sobre la protagonista.

També va escriure nombroses monografies i biografies sobre escriptors i artistes, com Sagarra, vist pels seus íntims (1982), Tàpies i la nova cultura (1986), Clavé, escultor (1989), Miró. Noranta anys (1984, amb Francesc Català Roca), Brossa x Brossa (1999), Josep Puig i Cadafalch (2001), Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals (2003), Miró. La vida d’una passió (2003), Antoni Clavé fa memòria (2004) o Sagnier y los modernistas. El oficio de la arquitectura 1880-1930 (2021). A més, va publicar el qüestionari 43 respostes catalanes al qüestionari Proust (1967) i fou autor del llibret de l’òpera Spleen (1984) del compositor Xavier Benguerel. També va dirigir i presentar documentaris televisius sobre la ciutat, com El meu Molino (2010), La Rambla, secrets d’un escenari (2011), Montjuïc, la muntanya odiada de Barcelona (2013) i Passeig de Gràcia, l’escenari burgès (2020).

Va rebre alguns reconeixements significatius, entre els quals el premi Luca de Tena (1969), el Ciutat de Barcelona de periodisme (1987), el Nacional de Cultura de periodisme (2008), el premi Trajectòria de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (2012); la medalla del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya i el Premi Nacional de Periodisme Cultural (2022).