14.08.2025 - 21:40
La Viquipèdia va errada, i potser per coqueteria, li treu un any. De fet, l’errada original és a l’Enciclopèdia Catalana, que situa el naixement de Lluís-Josep Comerón i Martín un any després d’haver nascut, tal dia com avui, un 15 d’agost de 1925. Ara fa just cent anys. Aquesta efemèride situa el cineasta, escriptor i músic mataroní com el degà del cinema català, història viva d’aquest art.
La descoberta del cinema amb La gran il·lusió
Fill d’Adolf Comerón i Maria Mercè Martín, va viure, com tots els nens de la seva generació, el trauma de la guerra del 1936-1939, que amb la seva memòria prodigiosa recordava perfectament: dels avions Savoia que venien a bombardar Mataró (Maresme) fins a l’entrada el 27 de gener de 1939 de la Divisió Littorio, passant per la detenció per part d’un grup revolucionari del seu pare, fabricant tèxtil, sa i estalvi gràcies als seus mateixos treballadors, la fam, l’escassetat i el racionament, que no es van acabar amb la guerra. Contra les penúries, el joveníssim Comerón –estudiant als Escolapis de Mataró, que es llicenciaria en Ciències Exactes i faria de professor al mateix col·legi– va descobrir el poder del cinema. El primer film el veurà al Bosque de Mataró, però és l’any 1942, al Gayarre, conegut com a Can Pepet, quan es produeix l’epifania. L’acomodador li diu que s’esperi a la segona sessió del programa doble, que aquell film és “el dolent”. Aquell film dolent és La gran il·lusió, de Jean Renoir, que el meravella. “Vull fer això”, es diu, mentre s’afanya a escriure’n una ressenya al Diari de Mataró, on fa de crític. Entretant, funda el Cine Club de Mataró, posteriorment Film Ideal Club.
L’oportunitat arribarà gràcies al poder de l’amistat, encarnat en la figura del seu gran còmplice Jordi Illa i Llubés. Aquest darrer, impedit, no es mou gairebé mai de casa, i Comerón el visita per fer-li companyia i li explica els arguments sorgits de la seva inventiva. Quan en un casament, Illa els ho expliqui en presència d’un parent vinculat al món del cinema, tots dos rebran l’oferta d’entrar al món dels somnis en cel·luloide. Comerón i Illa signaran guions per a directors com ara José Maria Forqué –La legión del silencio (1956)–, Juli Coll –La cárcel de cristal (1957), Distrito quinto (1958) i El traje de oro (1959)–, Pere Lazaga –El frente infinito (1959)– i Antonio Isasi Isasmendi –Diego Corrientes (1959), La mentira tiene cabellos rojos (1962), La máscara de Scaramouche (1963), Estambul 65 (1965), Sentencia contra una mujer (1966), Las Vegas, 500 millones (1968) i Un verano para matar (1972). Vinculat al cinema industrial, l’any 1963 filmarà el seu primer llargmetratge professional: Esquadrilla de vuelo.
Un cineasta polifacètic
Trigarà nou anys a tornar a dirigir, quan amb solament quatre milions de pessetes de pressupost i en quaranta-vuit hores filma Larga noche de julio, bo i aprofitant l’escenari de les vint-i-quatre hores de motos de Montjuïc, amb Eusebio Poncela i Marisa Paredes, a la qual seguiria Una família decente, amb Juan Luis Galiardo, Pilar Velázquez i Antonio Ferrándiz. Als anys vuitanta filma Dos y dos, cinco (1981), amb un Jorge Sanz d’onze anys que també formaria part del repartiment de La revolta dels ocells (1982), tot un manifest ecologista avant la lettre, guanyador del primer premi al Festival de Cinema de Giffoni, on té l’oportunitat de conèixer el director francès François Truffaut, que li elogia l’ofici del seu film, i el gran treball fet malgrat les dificultats. Durant la seva carrera, Comerón va dirigir a l’humorista Eugeni Jofra Ballafuy, Eugenio, a Un geni amb l’aigua al coll (1983), o a un Antonio Banderas encara no esdevingut una estrella a Puzzle (1986). Vinculat professionalment a Televisió de Catalunya, L’altra cara de la lluna, amb Stefania Sandrelli i Ingrid Rubio, serà la seva darrera producció, l’any 2000, malgrat que d’idees i projectes no n’han faltat aquests darrers vint-i-cinc anys.
El cinema no ha estat l’única passió corresposta d’aquest home del Renaixement. Guanyador del premi Ciutat de Barcelona de teatre amb La noche y el día i Esta tarde un poquito de guerra, ha estat finalista del premi Josep Pla l’any 2001 amb Una cantonada al desert. Mataroní de cap a peus, ha estat molts anys jurat del premi literari per a escolars Memorial Joaquim Casas, organitzat per Òmnium Cultural, i especialitzat en els més menuts, membre del Club d’Opinió Jaume Llavina i, l’any 1996, elegit per fer el pregó de les Santes, a la crida a la festa major, del balcó de la casa de la ciutat estant. A Òrrius (Maresme) –on ha estiuejat de fa seixanta anys i on viu llargues temporades, a banda de ser-ne fill adoptiu–, en la darrera etapa vital s’ha consagrat especialment a la música. Gran afeccionat a l’òpera i la música clàssica, gràcies a l’aprenentatge inicial de solfeig i les possibilitats de la tècnica actual, s’ha llançat a la composició de nadales, havaneres, misses, goigs…
Tot i haver viscut moments feliços i uns altres de trists, diu estar moderadament content del que ha fet i molt orgullós del que no ha fet. Així es resumeixen cent anys de vida d’aquest esperit inquiet, membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català i fill predilecte de la ciutat de Mataró. Per molts anys!
