Llibreta de vacances de Carme Junyent (31): ‘Hi ha llengües que no poden parlar del futur?’

  • Sèrie d'estiu de Carme Junyent. Capítol 31

VilaWeb
Il·lustració: Tere Guix
Carme Junyent
30.08.2020 - 21:50
Actualització: 30.08.2020 - 22:12

Quan m’anaven arribant propostes de temes per a escriure un article, va aparèixer un piulet d’en Manuel Baixauli. Deia: ‘Escriu a cegues. Són els que millor ixen.’ Això li deu passar a ell, que és escriptor, perquè jo no sabria com posar-m’hi. I és que no, no sóc escriptora.

No fa gaire, també a Twitter, algú m’interpel·lava com a escriptora i jo no em vaig donar per al·ludida. Per mi, un escriptor no és algú que escriu llibres sinó algú que, com diu el diccionari del IEC, es dedica a la composició literària. Potser perquè no ser escriptora podria ser una de les frustracions de la meva vida, mai no em podria identificar com a tal. Tampoc no em sembla que n’hi hagi prou d’escriure bé, o de ser un bon fabulista o un bon narrador d’històries. Per mi, la diferència fonamental és que un escriptor és un creador de mons, i això també va relacionat amb la lingüística.

Hi estem tan acostumats que no en som conscients, però una de les característiques del llenguatge humà és que ens permet de referir-nos a coses que no són ni aquí ni ara i a crear mons sencers que l’única consistència que tenen és lingüística. Vaig començar aquesta llibreta de vacances parlant de prejudicis lingüístics. Doncs bé, un altre dels grans tòpics és que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Karen Blixen deia bestieses com aquesta del massai i en podeu trobar altres casos, en publicitat, per exemple. El cas és que, justament perquè aquest tret és inherent al llenguatge, en totes les llengües es pot parlar del passat, del futur, de coses que no existeixen. En totes les llengües podem mentir. En totes les llengües podem crear i podem crear mons sencers. En aquest sentit, un creador de mons en una llengua sense escriptura, per mi, tindria la qualitat essencial de l’escriptor, només li faltaria la matèria.

I, atès que aquest havia de ser un article a cegues, podria establir una analogia entre els escriptors sense escriptura i els fotògrafs sense visió. Els uns narren sense poder fixar la seva creació i els altres miren sense poder veure allò que creen, perquè hi ha dons que transcendeixen les condicions materials.

A aquesta llibreta de vacances només li queda un full, però ja no hi ha temes pendents a la llista. Només em queda acomiadar-me. Ho deixaré per demà.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any