Llibreta de vacances de Carme Junyent (23): ‘Triar la llengua colonial’

Wole Soyinka va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1986. El seu nom és un dels meus preferits quan es tracta de comprovar l’impacte d’un escriptor que ha optat per la llengua colonial per fer-se més conegut. Et poden donar el Nobel, però el món continua sense saber qui ets. El seu cas també és simptomàtic perquè la seva llengua –el ioruba– té si fa no fa el triple de parlants que el català i perquè va ser contemporani de Fagunwa, un escriptor en ioruba molt popular i que va veure com es reeditaven els seus llibres (això també li va passar a Ngugi quan va començar a escriure en kikuiu).

A part de l’audiència, els arguments de Soyinka per a escriure en anglès acostumen a ser que escriure en llengües africanes promou el tribalisme (costa de creure que els escriptors tinguin tant de poder…) i, per tant, la divisió. Gaire coherent no és, però. Quan van alliberar Nelson Mandela, li va escriure un poema i va dir que li volia fer arribar la seva alegria de manera immediata i que escriure en ioruba hauria obstaculitzat aquesta immediatesa. Però també va dedicar un poema a Amalia Rodrigues i no ho va fer en portuguès. En aquest cas, es veu, la diferència de llengua no era un obstacle.

El problema de tot plegat no és la llengua en si. Com deia Mazisi Kunene, el debat sobre la llengua amaga el fet que els escriptors que opten per la llengua colonial no consideren els africans prou bons per a consumir els seus productes. El problema és que l’opció per la llengua colonial ha obstaculitzat l’accés a la literatura escrita en llengües africanes. Els occidentals hem comprat la seva mercaderia i ens hem sentit ètnics i cosmopolites alhora, mentre ens donaven gat per llebre. I el resultat de tot plegat ha estat, d’una banda, la volatilització de la literatura africana i, d’una altra, la consolidació de tots els estereotips perpetrada per autors a la diàspora o descendents d’africans a occident que, coneixedors dels nostres prejudicis sobre les seves cultures, ens donen allò que volem sentir. El mal són els altres i les coses horribles només poden passar a l’Àfrica o a l’Orient mitjà o on sigui que no sigui casa nostra perquè, si ho fessin, la seva carrera s’hauria acabat.

I ara torno a ser en una bifurcació pel que fa als temes proposats. Demà sabreu quin he triat.