Llibres i paisatges (i 5)

Torno a pensar que la salvació ens vindrà del sud o d’ultramar. D’allà on entre paisatges suplantats i sons estridents a tota hora, encara hi ha els que serven la memòria, els que ens expliquen històries i ens recorden que encara hi som

Carme Junyent
08.05.2022 - 21:30
Actualització: 09.05.2022 - 08:23
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En la meva llista de coses que volia fer abans de morir hi havia anar a Formentera. No anar-hi perquè sí, havia d’anar-hi a fer alguna cosa i havia de ser fora de temporada. I com que el Som dones no para de donar-me alegries, va sortir l’oportunitat. El Consell Insular de Formentera em va convidar a fer una xerrada a l’institut i una altra d’oberta al públic a la sala de plens del Consell mateix. I, com que passava per allà, l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia em va fer la mateixa proposta i així vaig anar a l’institut Sant Agustí i al Centre Cultural Sant Jeroni a Eivissa.

Del viatge en si només us diré que, en el trajecte d’anada, l’embarcament semblava una excursió de col·legi de monges i el desembarcament la corrua d’una penitenciaria. A la tornada, l’embarcament era una barreja d’ambdós (monges i penitenciaria) i el desembarcament una excursioneta de nens de P3. Però, digui el que digui Kavafis, quina importància té el viatge si a Ítaca el que importa és la gent? I jo aquests dies he gaudit sobretot de la gent.

A Formentera m’esperava el Carles Torres, un ex-alumne que ara treballa al Consell i que ho sap tot de Formentera. És el gaudi dels paisatges explicats. No tan sols la història sinó els vincles, les mirades. I, parlant de mirades, m’explica que La miranda, de Marià Villangómez (“Un paratge que s’aixeca, des d’on esguardar els homes i les coses i veure passar el temps; on, en soledat, puguem també mirar dins nosaltres mateixos un no menys vast paisatge”) es diu popularment Sa Mirada. El nom de Marià Villangómez em fa pensar en Paco Ramon, un eivissenc que va anar a fer de mestre a Santa Margarida de Montbui l’any 1960 després d’haver substituït el poeta en una escola de l’illa i que va acabar essent una institució pedagògica a l’Anoia.

La xerrada a l’institut Marc Ferrer s’acaba amb moltes preguntes, algunes de personals, i el Vicent Ferrer, que és el professor que em presenta, m’explica que, en una xerrada d’un escriptor a alumnes de segon d’ESO, un dels nanos li va demanar si es drogava. A l’hora de dinar, amb l’Anna Marí i la Raquel Guasch, que és la directora de l’institut i també la consellera de Patrimoni, Política Lingüística i Formació, evoquem anècdotes de tota mena. Com que tots han estudiat a la UB, surt allò que ja deu ser un clàssic: els estudiants de les Illes a Barcelona, especialment de primer any. La primera separació de la família, els pisos compartits, l’adaptació a la universitat, els comentaris dels barcelonins sobre la llengua que parlen… Em fa l’efecte que els estudiants illencs tenen experiències més semblants a les dels alumnes estrangers que a les dels estudiants d’unes altres comarques.

La xerrada de la tarda es fa a la sala de plens del Consell. No és un fet insòlit. Sense anar més lluny, a Calaceit també la vaig fer a la sala de plens de l’ajuntament i he estat a bastants llocs ocupant la cadira del batlle. Però el que sí que em sembla insòlit, exòtic i tot, és fer una xerrada a Formentera. De fet, és la realització d’un dels meus somnis, Al començament hi ha el neguit de si vindrà prou gent. La presidenta del Consell, Ana Juan, em comenta que això sempre és imprevisible, però acabem omplint i ve també l’Antonio Sanz, el diputat per Formentera al Parlament de les Illes Balears.

Moltes vegades, parlant del futur del català he dit que l’esperança ens vindrà del sud. Tot i que sempre hi ha qui creu que ho dic amb ironia o qui es mostra escèptic, si ho dic és perquè sempre hi he percebut molta més consciència lingüística, especialment en la gent de l’ensenyament. Potser el fet que al País Valencià ho tinguin clarament més difícil els porta a aquest estat d’alarma permanent, per això ho dic. I aquest mateix sentiment l’he percebut a Formentera i a Eivissa, també a Mallorca les vegades que hi he estat. Ara, realment, no ho tenen gens fàcil.

Després de la pau formenterera, l’arribada a Eivissa és un xoc. La primera impressió que en trec (hi ha vida més enllà de la vila) és que Eivissa és una mena de barreja entre Castelldefels i Berga, o, si voleu, entre Gavà i Bagà, que s’assembla molt a Andorra si ens hem d’atenir als usos lingüístics. Hi ha una Andorra on es viu en català i una Andorra on és inevitable pensar que allò és Espanya. Hi ha una Eivissa que et diu que no està tot perdut i hi ha una Eivissa sorollosa –molt sorollosa– que et fa sentir foraster. El taxista no m’entén si li parlo en català, però tampoc no sap on és l’IES Sant Agustí, haig de trucar a l’ajuntament per a què li ho expliquin. La que em ve a recollir es eivissenca i parla català però tampoc no sap on és l’institut i la veig fer voltes a la carretera, suposo que seguint el GPS, fins que la cinquena vegada que passa pel davant acaba entrant. A la tarda, la taxista tampoc no m’entén i tampoc no sap on és el Centre Cultural Sant Jeroni. Penso que si els hagués demanat que em portessin a una discoteca no hauria estat tan complicat. Efectivament, després sabré que, en les proves que els fan als taxistes a Eivissa, només cal que entenguin català i que expliquin una ruta cap a un destí. Tots porten cap a una discoteca.

L’experiència a l’institut és tan bona com a Formentera. La Victòria –la professora que m’acompanya– em diu que a partir de l’hora puc plegar quan vulgui i el cas és que omplim dues hores debatent. A la tarda m’avisen que haig d’acabar a quarts de nou perquè després de mi fan una pel·lícula. Això dels espais polivalents m’encanta. A vegades et trobes amb espais públics que no es volen compartir, però en llocs tan petits com Formentera i Eivissa suposo que és inevitable i provoca moments de transició molt interessants.

I Sant Josep em sembla una meravella. Potser perquè vinc del soroll de la vila, però em trobo de cop en un oasi. A la xerrada hi vénen la Cristina Ribas, regidora de Cultura i Normalització Lingüística, la Maria Cardona, que és la tècnica del SNL, i la Meritxell Rius, que després em portaran a sopar. També vénen alguns ex-alumnes i al final em saluda un noi brasiler que parla com si fos eivissenc de tota la vida però que només ha aconseguit que dues persones a Eivissa li parlin en català. Em demana que dediqui el llibre a una d’aquestes persones.

Mentre sopem, tornem a parlar de les experiències dels estudiants balears a Barcelona. però amb una diferència: ja parlen dels fills. La Meritxell Rius, una escriptora capaç d’escriure un conte per salvar una paraula (“Els estribancos d’en Pep”) m’explica les activitats que organitzen a Sant Josep sota el rètol “Units pel nostre parlar” i torno a pensar que la salvació ens vindrà del sud o d’ultramar. D’allà on entre paisatges suplantats i sons estridents a tota hora, encara hi ha els que serven la memòria, els que ens expliquen històries i ens recorden que encara hi som.

Aquesta vegada m’ha acompanyat el meu fill Josep. A la tornada, mentre ens recompten mil i una vegades perquè no els surten els números (ja he dit que era com una excursió de P3), li dic que ja he tatxat una més de les coses que volia fer abans de morir i que segurament ja no tornaré a les Illes. Ell em diu que sí que hi tornarà i jo torno a pensar en Marià Villangómez:

“I mai no sabrem què escollir,
si haver gaudit el lot un dia,
fa temps, o si millor seria
haver-lo encara de fruir.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes