Llibres i paisatges (3)

"Sant Jordi és per gaudir-ne i compartir-lo. Jo mateixa, que compro llibres tot l'any, per Sant Jordi també en compro. És part del ritual"

Carme Junyent
24.04.2022 - 21:30
Actualització: 24.04.2022 - 22:08
VilaWeb
Carme Junyent signa 'Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou' a la parada de la llibreria Documenta (fotografia: Eumo Editorial).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No tinc records d’infantesa de Sant Jordi. Ni llibres ni roses ni res. El meu primer Sant Jordi el vaig viure quan estudiava COU. L’Eudald Solà ens va portar a ramblejar, a veure i tocar llibres i jo vaig quedar tocada pel magnetisme d’aquesta festa. Un magnetisme que després he anat trobant en unes altres persones. Recordo un sevillà que va venir a viure a Barcelona i va arribar el dia de Sant Jordi sense tenir ni idea de què era. De l’estació de França se’n va anar cap a les Rambles i, quan va veure allò, es va pensar que Barcelona era així cada dia. L’endemà se li va desfer l’encanteri, però el record d’aquell primer dia no se li ha esborrat mai.

Al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades tenim el costum, quan organitzem activitats internacionals, de fer-les als voltants de Sant Jordi i recomanem als convidats que es quedin i s’hi passegin. Aquesta Barcelona insòlita que només vivim un dia a l’any és una experiència prou colpidora i exòtica per deixar un bon record. Sant Jordi és per gaudir-ne i compartir-lo. Jo mateixa, que compro llibres tot l’any, per Sant Jordi també en compro. És part del ritual.

Justament perquè m’agrada tant la festa, sempre havia somiat signar llibres per Sant Jordi a Barcelona. Alguns dels meus llibres han estat “novetats” de Sant Jordi sense que ningú en fes cas. Em va costar d’entendre que treure un llibre per Sant Jordi et condemna a passar desapercebut, però, tot i això, encara em fa il·lusió. Em va costar molt arribar a Barcelona, abans vaig signar en uns altres llocs: a Masquefa, és clar, però també a Igualada, on em vaig passar tot un matí sense signar ni un llibre. El 2020 va ser la primera vegada que em van convidar a signar a Barcelona i la pandèmia va fer miques aquella oportunitat. L’any passat, el Pere Comellas i jo vam anar a signar exemplars d’Els colors de la neu a la llibreria Ona. Estàvem molt contents amb la petita cua que es va fer fins que va arribar Josep Rull i vam saber què era una autèntica cua de Sant Jordi. Malgrat tot, em va encantar l’experiència, sobretot perquè era quan més a prop era del meu somni. Qui m’havia de dir que l’hora m’arribaria un any més tard. El meu Sant Jordi d’enguany ha estat un regal que m’ha fet la vida. Una cosa més que he pogut fer abans de morir.

No vaig anar a l’esmorzar que ofereix l’Ajuntament de Barcelona, però tothom que me’n parlava m’explicava que la batllessa, Ada Colau, havia fet un discurs insuportable ple de desdoblaments, genèrics i cosa inclusiva. El cas és que ningú no em va dir què havia dit, que és el que passa quan et dediques a estrafer la llengua. Arriba la forma però no el contingut, vet-ho aquí. Com si d’un regal només te’n donessin l’embolcall.

Quan anava cap al centre, em vaig trobar una veïna que em va demanar si anava cap a casa. Li vaig dir que no, que anava a signar llibres, i em va dir: “Que has escrit un llibre, tu?” Bon començament. La primera hora havia de signar a la llibreria Jaimes. Em va tocar seure entre l’Alejandro Palomas –que va ser la primera aproximació del dia al fenomen fan en literatura– i la Gina Estapé, una instagramer amb milers de seguidors. Entre la veïna i la solitud de l’autor desconegut vaig pensar que el dia podia ser interessant i li vaig demanar a la Gemma Redortra –flamant editora d’Eumo que no em va deixar sola en cap moment– si em podia portar algun paper per escriure. Em va regalar una llibreteta amb el títol “L’Odissée” que no sé si volia ser premonitori.

Mentre els meus companys de taula anaven atenent els fans. jo podia veure –i sentir– coses d’aquestes que sempre s’expliquen de Sant Jordi. Una noia demanava on signava la Iolanda Bustos, una senyora preguntava si tenien punts de llibre originals, una altra volia pagar els llibres a l’autor, un altre demanava descompte sobre el descompte… Una ex-alumna que va venir a saludar-me va apaivagar una mica la meva solitud, però el meu Sant Jordi va arribar en la persona d’un lector, el Carles, que em va demanar que li signés el llibre. La meva primera signatura de Sant Jordi. I com si s’encomanés, va començar a venir gent de tota mena: coneguts de la feina, pares que compraven el llibre per als fills, fills que el compraven per als pares i mentrestant veia a Twitter que la consellera Lourdes Ciuró recomanava el meu llibre per Sant Jordi. Una de les parelles més ben avingudes que conec –els meus amics Rosa i Joan– em van venir a saludar just en el moment que començava a ploure. Vaig posar els llibres a cobert, una operació que no vaig parar de repetir durant tot el dia, i la Gemma i jo vam entrar a un cafè. Primera calamarsada. Quan va sortir el sol, vam anar cap a la Documenta. Allà vaig conèixer una de les autores del llibre, la Raïssa Martínez Vila-Abadal, vaig coincidir a la taula amb Mercè Ibarz i vaig saludar el Pau Vidal. El Pau em va dir que a ell no li agradava signar i jo li vaig dir que estava encantada i em va dir: “Tu perquè tens aquesta cosa que creus en la humanitat…” Pocs instants després, vaig poder constatar que tinc raó quan crec en la humanitat, la Gyzet i la seva parella em van demanar que els signés un exemplar del Som dones tot moll. Em van dir que l’havien comprat així per solidaritat amb els llibreters. Li vaig preguntar a la Mercè si li agradava signar i em va dir que li agradava veure els lectors. Un gironí que després em dirien que era el Carles Monguilod em va explicar que en un espectacle infantil de fa trenta anys a Girona, l’animador va exhortar la canalla: “Nens i nenes, tots i totes, drets i dretes!”

Quan era l’hora de dinar, va començar a ploure una altra vegada. Teníem un dinar amb autors i vam començar fent una ronda de presentació de nosaltres i els nostres llibres. Hi vaig trobar molta gent que admiro. Algun dia en parlaré. Mentre dinàvem, segona calamarsada o tempesta, perquè no ho vam sentir, només ens van avisar. Quan ja baixava cap a les Rambles (ja he signat a Canaletes!) m’avisen que hi ha gent que m’espera, però era impossible avançar. Em vaig disculpar pel retard. Soc patològicament puntual i aquestes coses em fan patir. I, una vegada més, correctors, traductors, professors que ja no saben què fer amb totes les pressions que reben per escriure en “inclusiu”. I també ex-alumnes dels que no tenen un mal record de mi. Al meu costat, triomfaven el Jordi Badia i el Raül Romeva.

A última hora, vam anar cap a l’Ona. La Iolanda Batallé, atrafegada, i jo que començava a sentir el cansament que desapareix mentre parles amb la gent. Li vaig demanar al Zúber si podia seure i em va dir: “És clar que pots seure, si això és casa teva!” I sí, m’emociona la gent que malgrat tota la pressió que han d’aguantar són capaços de ser amables. Mentre m’esperava per signar, vaig parlar amb la Laura Guilera, de Planeta i el Grup 62. Quan es tracta del Som dones hi ha unes relacions intergeneracionals bastant pautades: pares que compren el llibre per a les filles (que són favorables a la cosa inclusiva) o fills que compren el llibre per a les mares (que estan a favor meu). Però la Laura em sorprèn perquè em diu que fa servir els meus arguments per debatre amb la seva mare. Dialèctica entre feminismes, vaja.

A l’Ona tinc poques perspectives de triomfar. A l’altra banda hi ha l’Oriol Mitjà i a la meva filera, el Jordi Sierra i Fabra, segona aproximació del dia al fenomen fan en la literatura; la Maria Nicolau, que em diu que sóc la “jefa” i unes quantes coses boniques més; l’Empar Moliner, que m’explica que ja té la prosopagnòsia diagnosticada i que ara ja no s’ho passa tan malament; el Vicent Partal, que diu que cada any va a sopar a casa d’un amic seu que es diu Jordi i que aquest any tem que s’adormirà a la cadira perquè està molt cansat; i l’Iu Forn, que em diu que està d’acord amb el 150% de les coses que dic. Entre tanta patum, va venir un noi molt jove a demanar-me que li signés el llibre i em va dir que era la primera vegada que demanava a un autor que ho fes. Tots tenim el nostre primer Sant Jordi. L’Empar em va explicar que al matí havia passat una cosa molt bonica. Era al camió de Catalunya Ràdio i a sobre la taula hi havia el meu llibre. El vent feia moure els fulls com si fos una invitació a la lectura: “Llegiu-me.” Ho deia ella, que va ser la gran triomfadora de Sant Jordi. Quan va ser l’hora del relleu, l’Òscar Dalmau va ocupar el meu lloc. Ens vam saludar un moment, però no el vaig entretenir perquè havia arribat una allau de gent amb el seu llibre. Diuen que va ser Vox Tarragona qui li va fer la campanya, però jo crec que va ser el seu club de fans.

Quan vam sortir, la Gemma em va acompanyar a la parada de l’autobús. Mentre l’esperàvem, li vaig dir: “Ha estat el meu primer Sant Jordi sense comprar cap llibre i sense que m’hagin regalat cap rosa.” Ella va mirar al cel i va dir: “Encara pot nevar.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes