Llibres i paisatges (1)

"Aquest cap de setmana he pogut fer una de les coses que volia fer abans de morir i que no depenia de mi"

Carme Junyent
10.04.2022 - 21:50
VilaWeb
Vista de Bolvir, a la Baixa Cerdanya (fotografia: Tretx/Wikimedia Commons/domini públic).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns quants anys vaig fer una llista de coses que volia fer abans de morir. No per cap motiu especial, només volia que no em passés allò que deia John Lennon, que la vida és allò que passa mentre fem plans. Tampoc no eren coses tan especials, més aviat coses d’aquelles que sempre penses que ja faràs algun dia i que mai no trobes temps: anar a algun museu, tornar a alguna ciutat, llegir o rellegir algun llibre… coses així. De moment les he fet gairebé totes i sempre sóc a temps d’afegir-ne a la llista, i n’hi ha algunes que puc anar fent. Per exemple, m’havia proposat d’anar a tantes llibreries com pogués de Catalunya. És una cosa que faig habitualment, quan vaig a algun poble o ciutat sempre cerco alguna llibreria i en general encara puc dir quin llibre vaig comprar sigui a Camprodon o a Mollerussa, però volia fer un recorregut sistemàtic. Em vaig fer la llista de pobles i llibreries i ja havia començat, la primera va ser els Nou Rals de Viladecans, i la darrera abans de la pandèmia va ser la Vaporvell de Premià de Mar. Entremig havia anat, entre més, a la Geli de Girona, la Saltamartí de Badalona i el meu periple es va interrompre quan tenia previst d’anar al Racó del Llibre i a l’Ombra de Rubí. Com que des que hem pogut recuperar l’activitat, he fet moltes presentacions de llibres, he conegut més llibreries i llibreters i la meva llista ha crescut força.

Però hi ha coses que voldria fer que no depenen de mi. Fantasies que he anat covant al llarg dels anys i que si no és perquè algú altre les proposa, senzillament no les podré fer. L’atzar, la sort o potser la perseverança (a vegades hi ha coses que t’arriben quan ja no les esperes, jo encara no hi he renunciat) poden fer que al final les compleixis i jo aquest mes em trobo gairebé tocant algun somni amb la punta dels dits o bé complint-lo definitivament, per tant, si no us fa res, compartiré amb vosaltres aquests moments especials.

El mes va començar per a mi a Bolvir. Hi vaig anar a fer una xerrada organitzada per Òmnium Cerdanya. Va ser la primera xerrada que he fet mai a la Cerdanya i per mi era una assignatura pendent. Vaig viure a Puigcerdà els anys 70-71 i, tot i que he tornat sovint a la Cerdanya i fins i tot hi havia fet treball de camp, mai no hi havia anat per feina. He vist com anaven apareixent pobles gairebé artificials, pobles fantasma a l’època de la crisi i aquests canvis han esborrat pràcticament tots els meus records. Vaig anar a Queixans en plena crisi econòmica i vaig ser incapaç de trobar el nucli antic entre totes aquelles cases noves de trinca i deshabitades. Però això ens passa a tots i ens passa arreu (la població de Masquefa s’ha multiplicat per nou des que jo vaig néixer) ja sigui perquè hi ha llocs que creixen, ja sigui perquè hi ha llocs que queden deshabitats.

El gran canvi paisatgístic que ha tingut per mi la Cerdanya ha estat el “descobriment” de pobles que, quan jo vivia allà, ni havia sentit anomenar. És clar que coneixia Alp perquè hi passava el tren, i Bellver perquè hi passava l’Alsina Graells, fins i tot Guils, Lles, Meranges, Urtx o Bolvir mateix. Però en els darrers anys he sabut que hi ha un poble que es diu Riu, un altre que es diu Pi i un altre que es diu Pedra. O també hi ha All, Bor, Das, Ger i Nas. I no tinc cap record de Nèfol, Ollà, Ordèn, Prullans, Saga, Talló o Urús. Com que en aquests articles m’he proposat no parlar gaire de llengua no entraré ara en qüestions toponímiques, però és evident que la Cerdanya és una festa per a l’etimòleg.

Quan vaig anar a Puigcerdà, ja havia estat cinc anys interna, però allò era estar realment lluny de casa. Encara tinc gravada l’estranyesa que em causava que el sol sortís quan ja era de dia. I allà vaig saber que havien canviat els pesos i mesures. Jo sempre havia comprat per unces i lliures (i la llet per petricons) i, un dia, a una botiga vaig demanar tres unces de no sé què. Darrere el taulell hi havia un noi jove que, sense dir res, va desaparèixer cap a l’interior. Aleshores va sortir la seva mare que em va dir: “Tu deus ser d’Igualada!” Va resultar que es deia Junyent i que érem parentes llunyanes. Ella em va explicar que ja no es feien servir les unces i les lliures i que tot es comptava en grams, per això el seu fill no havia entès què li demanava.

Puigcerdà per mi encara és un lloc pendent, però aquest cap de setmana he pogut fer una de les coses que volia fer abans de morir i que no depenia de mi. La setmana que ve us l’explico.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes