Els llibres amics

  • Com si fossin ocells, que ho són, vet aquí els meus d’aquest Sant Jordi

Mercè Ibarz
22.04.2023 - 21:40
Actualització: 23.04.2023 - 11:16
VilaWeb
Fotografia: M.I.

M’emparo en el preciós llibre de Josep M. de SagarraEls ocells amics, que si no el coneixeu ja hi podeu córrer, sense cap pretensió més que de remarcar una cosa que no es diu prou: els autors, les veus de la literatura, també són ocells. Ho són les veus dels personatges, sí, però la veu de l’autor és el que compta: el to, el ritme, la tonada, la relació de pell amb el lector de la veu narradora, de l’autora, de l’autor.

En temps en què la diversitat és la paraula sagrada, o sigui, la més impostada, sovint violentada pel mercat i els seus protectors institucionals, potser no està de més recordar que la literatura és un cor de veus.

Si deixem que alguns dels ocells literaris es morin de gana, de set, de fred, de resignació, de tristor, de solitud, de ganes, el món continuarà: l’univers és indiferent, ja se sap. Només ho patiran els mateixos ocells en qüestió, al món se li’n darà un rave. Però en el cor de veus de la literatura (de la diversitat) aquests ocells hi faltaran.

Si és que el món indiferent, tan sotraguejat per la mà humana, tan humanitzat, no digui un dia que no pot més, que ja ho està fent, ja ens ho està dient, que la gota vessa el seu vas. Els llibres amics, ocells amics, ens ho canten, canten i ploren alhora que celebren el món.

No és pas, però, de cap apocalipsi (ja el tenim prou a la vora) que us vull parlar ara. Sinó dels meus ocells amics d’aquest Sant Jordi. Els uns ja m’han cantat la seva cançó, ara o fa temps, i us la vull cantar; dels altres m’han estat cantades les veus per amigues i amics lectors i són els que em compraré. Potser no aquest diumenge, que a casa no ens ha fet mai el pes comprar com un ritual un dia assenyalat, en això som rebecs, i anem a llibreries i al mercat de Sant Antoni quan ens vaga i, doncs, així ho faré quan vagi a la llibreria amiga a recollir-los, encomanats.

Els diré seguint l’alfabet. Ací van les veus:

Joana BértholoInventari de la pols (Godall, traducció de Mònica López Bages), recull de contes d’aquesta autora que debuta en català amb una escriptura i una imaginació tan lliures com ho acostumen a ser els ocells literaris portuguesos i, en el seu cas, molt més i tot.

Fina BirulésHannah Arendt. El món en joc (Arcàdia), una destil·lació més, la més profunda, del quefer d’aquesta filòsofa d’escriptura atenta al màxim al raonament i a la transmissió del coneixement, sobre la irreductible Arendt, pensadora experimental, que té per centre les nocions de món i de natalitat: som mortals i som natals, naixem per saber què és la llibertat, el sentit, la responsabilitat, la comunitat, per irrompre en el món donat.

Julià GuillamonLes hores noves (Anagrama), proses d’aquest inspirat coneixedor dels ocells i de totes les bestioles que se li posen al davant, busca per ajudar-los a sobreviure quan convé i fins se’ls posa a casa, en el Montseny on viu i on s’esdevé aquest llibre de prosa tan límpida com seductora que recorre camins, arbres, senderes i els seus fruits saborosos.

Natalia GinzburgLes petites virtuts (Àtic dels Llibres, traducció d’Elena Rodríguez), proses sense parió de l’escriptora italiana que, a parer del meu cor lector (que no ho ha llegit tot, per si cal aclarir-ho), més ha fet per dir les coses sense ornaments retòrics, amb l’observació precisa i clínica de les paradoxes i sorpreses del fet de viure.

Vivian GornickVincles ferotges & La dona singular i la ciutat (l’Altra, traducció de Martí Sales) o els altres dos a la mateixa casa: Comptes pendentsLa fi de la novel·la d’amor. Gornick, deixebla confessa de la Ginzburg, en el primer llibre que dic esmola la memòria personal amb un cant ferotge i dolç a la mare i a la ciutat. En els altres dos llibres, ens fa el regal de la seva independent i aguda intel·ligència, que no deixa mai enrere el lector, aplicada a la lectura de novel·les.

Víctor HugoNotre-Dame de París (Proa, traducció de Ramon Folch i Camarasa), que ara l’editorial ha decidit de titular així, per més que en diguem Nostra Senyora de París, com tenim per costum els lectors de la MOLU (Millors Obres de la Literatura Universal) de grata memòria, que tenim a casa i que m’agrada més. Un clàssic que, rellegit ara, meravella també com a lliçó d’arquitectura i urbanisme.

Julià de JòdarL’atzar i les ombres (Comanegra), novel·la de novel·les magna, cabdal, imprescindible d’aquest ocell que s’enlaira i eleva els lectors amb l’amor als orígens obrers i a la llengua catalana d’adopció, que maneja amb mestria, en un mural expressionista col·lectiu dels anys cinquanta fins a final dels seixanta del segle passat en una Badalona universal.

Doris LessingLes presons on triem viure (Edicions 62, traducció d’Alba Dedeu), sis conferències radiades del 1986, que semblen escrites ara mateix, per les qüestions abordades per l’escriptora amb la intel·ligència analítica que la caracteritza, des de com afrontar la història humana recent fins a “canviar de canal per veure Dallas”…

Imma Monsó: La mestra i la Bèstia (Anagrama), una gran gran novel·la. L’autora, ocell de senderes pròpies i de nius a contracorrent, basteix una lluminosa reflexió narrativa de la clandestinitat anarquista durant el franquisme i els efectes del silenci col·lectiu, alhora que qüestiona amb coratge la discutible noció de memòria històrica, temes ben poc tractats en la novel·la contemporània, dibuixats i aprofundits amb la bella prosa indòmita de la Monsó.

Núria PerpinyàDiatomea (la Magrana), una novel·la de ficció especulativa, situada al segle XXIII, companya i germana de les grans obres d’un ocell literari fabulós, Ursula K. Le Guin, pensada al mil·límetre com una catedral i escrita amb la imaginativa prosa dúctil d’aquesta autora que sempre va més enllà.

Mercè RodoredaAgonia de llum (Godall), recull de la poesia, de la magnífica poesia de l’escriptora que ens va deixar ara fa quaranta anys, una poesia empeltada per sempre en la seva prosa, des dels anys cinquanta a París fins al final.

Més: Mònica BatetUna història és una pedra llançada al riu (Angle); Albert Velasco, A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic)…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor