La llibertat d’expressió i la constitució espanyola

  • No podem viure amb aquesta idea naïf i fraudulenta que la cultura és súper i que ens farà lliures a tots

Joan Minguet Batllori
11.07.2023 - 21:40
Actualització: 12.07.2023 - 08:04
VilaWeb

De vegades el món de la cultura catalana és molt decebedor. Em sap greu escriure-ho així. Però prefereixo no fer servir circumloquis, encara que molts col·legues se sentin al·ludits. Per què ho dic, això?

La setmana passada va escampar-se una campanya que venia d’Espanya titulada #StopCensura i que, bàsicament, denunciava les cancel·lacions d’espectacles que s’havien produït en ajuntaments governats per la dreta: PP i Vox. Sí, és clar, jo també estic en contra d’aquestes cancel·lacions, però la decepció ve quan grates una mica. Em sap greu nedar contra corrent. No ho faig expressament, de debò, però sempre sospito dels consensos majoritaris. En sospito i em fan por. I quan sorgeixen del món de la cultura encara més. Dec ser antiquat però sóc d’aquells que pensen que la cultura és el sector del qual hem d’esperar més esperit crític, que ha de mirar pel bé comú abans que pel sosteniment econòmic dels seus protagonistes.

Sento el mateix menyspreu, pel cap baix el mateix, que qualsevol altre per la dreta, per totes les dretes, incloses les que es fan passar per una altra cosa. Però la campanya permet unes quantes lectures que, al meu entendre, demostren una intenció maniquea.

La campanya incloïa un text que denunciava “el retorn de la censura” i deia que la llibertat d’expressió és “un dret consolidat socialment i democràticament en la nostra constitució”. Sobre això, dues consideracions. La primera: voler fer creure –i escampar-ho alegrement– que és ara que retorna la censura amb els governs municipals de la dreta parlamentària és mentir, ras i curt. D’episodis de censura n’hi ha hagut i n’hi ha que provenen de tots els partits, incloent-hi PSOE, ERC i comuns, que jo ara recordi. No m’entretinc a detallar-los: qui pensi que el seu partit no exerceix pressions directes o indirectes sobre els dissidents és que viu en un paradís.

La segona és de traca. Afirmar que la llibertat d’expressió cal defensar-la perquè és un dret inclòs en la “nostra constitució” és abans que res una burla cap als dos milions de catalans, pel cap baix, que s’han enfrontat a la rigidesa d’aquell text que avala la monarquia espanyola, la concepció territorial de “una, grande y libre”, entre més coses. Però és que encara que tots estiguéssim a favor de la tal “constituvexació” (ha ha ha!!!) espanyola, la llibertat d’expressió no penja, no pot penjar mai de textos legals. La llibertat d’expressió és un dret universal i que es defensa cada dia i en contra de tots –ho subratllo: de tots– els qui tenen poder i volen exercir-lo despòticament. Perquè fer una campanya en contra de Vox i el PP i fer-te el progressista és, en realitat, molt fàcil. És més difícil protestar contra els que representa que són els teus, oi?

Així doncs, que tantes institucions i persones de la cultura catalana copiessin aquest text sense cap matís demostra cinisme o ingenuïtat. Com podien afirmar que la llibertat d’expressió ve avalada per la “nostra constitució” institucions com el CCCB, el Museu Picasso, el MACBA, l’ACCA, Mèdol, el Teatre Lliure, l’AELC…? (Algunes d’aquestes institucions –poques–, després, van fer matisos pel rebombori que havia causat aquesta fidelitat constitucionalista, però no es desmarcaven del maniqueisme de la campanya.) El cas més estrambòtic i dolorós va ser el del Museu de Lleida, que va penjar a les seves xarxes el comunicat apel·lant al presumpte aval de la constitució sense recordar, pel que sembla, que aquest museu va ser assaltat per la Guàrdia Civil amb la constitució com a emblema per emportar-se les obres de Sixena.

Ens hem tornat tots bojos? O és que realment tots els qui van assumir aquella campanya s’han tornat constitucionalistes i promouen subreptíciament el vot pel PSOE o Sumar a les properes eleccions? Com si a Catalunya no hi hagués formacions que no depenen de Madrid i una de les quals, almenys una, és inequívocament d’esquerres i pancatalanista.

No he acabat, encara. Ja em perdonareu. Però és que em sembla que no he vist mai una campanya tan mal feta, com aquesta frase, “Sense cultura no hi ha democràcia”, tan desencertada que la seva contrària seria igualment vàlida. Ara vaig a la traca final, però abans una anècdota que faria riure si no fos que més aviat causa indignació. La campanya anava acompanyada d’una imatge on es feia un collage amb les notícies aparegudes als diaris sobre els episodis de censura perpetrats pels partits de la “dreta dreta” (oi que m’explico?). L’única notícia que no està en llengua espanyola la trobem a baix de tot a la dreta, en català, i mig tapada per un logotip. I resulta que el que s’hi denuncia no té res a veure amb Vox ni amb el PP: la cosa és que Eufònic ha deixat la Ràpita perquè el nou equip municipal ha trencat els acords que tenia amb el festival. Sabeu qui és el nou alcalde? Li diuen el Xapo i formava part d’una coalició electoral, Progrés per la Ràpita, on també hi havia el PSC: ai caram!, aquests constitucionalistes que també censuren.

Sabeu què és allò més indignant de tot? Que la campanya es fonamenta en la cancel·lació d’uns espectacles per part d’ajuntaments o comunitats governades per PP i Vox. Però aquests dies han passat coses molt més grosses en l’àmbit cultural. I aquesta campanya no en diu res. Per exemple, en els acords de govern entre els dos partits a les Illes es diu que eliminaran l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, que el català serà exclòs de la funció pública i que perdrà protagonisme a les escoles. I jo em pregunto: l’arraconament d’una llengua (per cert, protegida per la constitució espanyola) no és molt més greu que no pas que unes companyies perdin unes representacions? Ho pregunto, però sé la resposta: això mereixeria que tots els artistes i pensadors fessin una campanya de dimensions estratosfèriques. Però no ho faran, prefereixen jugar a la menuda, a conservar els seus llocs de treball, pobres ingenus.

No podem viure amb aquesta idea naïf i fraudulenta que la cultura és súper i que ens farà lliures a tots. És farcida de pressions i interferències per totes bandes. I, quina pena!, de comportaments excloents i cínics del propi sector. El 2003, Fermín Muguruza va rebre un premi a la millor cançó en basc per part de l’Acadèmia espanyola de la Música. Quan va sortir a rebre el premi, va denunciar el tancament del diari Egunkaria i va dedicar-lo als seus treballadors i al seu director, Martxelo Otamendi. Els espectadors d’aquella gala van començar a escridassar Muguruza: segur que molts dels que cridaven com a energúmens aquesta setmana s’han apuntat a la campanya en contra de la censura d’ara.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any