No volem una llei de memòria per a fer la viu-viu sinó per a fer justícia

Actualment, en tot l'àmbit lingüístic, la nostra llengua és més maltractada que una llengua estrangera

Josep Cruanyes
04.07.2022 - 21:40
Actualització: 04.07.2022 - 21:47
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La nova llei de memòria, ara dita de memòria democràtica, tal com ha estat aprovada a la ponència de la comissió, pot ser una nova oportunitat perduda. La llei és plena de declaracions simbòliques i pocs actes reparadors i de justícia efectius. És una mostra d’allò que no hauria de ser.

Necessitem una llei de justícia transicional i aquesta, encara que parli de veritat, justícia i reparació, no ho és pas, perquè no concreta cap mesura efectiva essencial reparadora de les víctimes que fa massa anys que esperen.

És veritat que s’ha inclòs a les esmenes que es consideren víctimes les institucions d’autogovern basques i catalanes i les corporacions locals. Això espero que representi que tant al govern català com al basc se’ls restitueixi de manera definitiva els documents que encara es retenen a Salamanca i a l’arxiu d’Àvila. O serà una nova declaració sense cap conseqüència efectiva?

El projecte de llei també diu que es consideren víctimes “les comunitats de les llengües i cultures basca, catalana i gallega en els seus àmbits territorials lingüístics en els quals els seus parlants van ser perseguits per fer-ne ús”. No és això i prou, sinó que se’n va perseguir l’ús al carrer, dels cartells de les botigues a qualsevol mena d’indicació pública i a les marques. Van ser foragitades de les escoles i de qualsevol àmbit públic. Encara avui, l’estat espanyol les menysprea i arracona, com hem vist recentment quan el congrés espanyol va refusar que es poguessin fer servir a la cambra com a llengües oficials. I el TSJC fa declaracions imposant el 25% de castellà sense tenir en compte la situació sociolingüística del català, actuant com un elefant en una perfumeria.

Actualment, en tot l’àmbit lingüístic, la nostra llengua és més maltractada que una llengua estrangera. L’estat no ha de fer declaracions formals, sinó que ha de prendre mesures efectives i posar mitjans econòmics per a compensar els perjudicis causats a les nostres cultures que encara avui s’agreugen dia rere dia. Es plantejarà promocionar-les a tots els àmbits, com diu l’article 3.3 de la constitució? Reconeix que la persecució va continuar les dècades posteriors a la dictadura, com diu la llei, i conseqüentment corregirà les mesures discriminatòries fetes en democràcia, és a dir, fins ara? El TSJC ho tindrà en compte quan dicti una sentència? La llei no en parla i cal que ho faci, o si no, seran declaracions sense cap mena de mesura reparadora efectiva.

La llei també té un fort component centralitzador, com totes les que fa l’estat espanyol, que desconeix cada vegada més que som en un estat compost on hi ha un dret a l’autogovern de les nacionalitats com Catalunya recuperat en temps de la república. Cal que recordi que a Catalunya el franquisme va anul·lar un estatut i totes les lleis que s’havien dictat en el règim d’autonomia. No tan sols va suprimir la Generalitat i el parlament, sinó totes les normes dictades i les sentències del Tribunal de Cassació. Va fer una autèntica política de terra cremada. Un cas únic al món de destrucció institucional de soca-rel. Per cert, que això no es va fer amb les lleis republicanes, algunes de les quals encara són vigents.

No és hora que es reconegui de manera clara i franca el dret de l’autogovern sense subterfugis centralitzadors que deixen el dret de l’autogovern en no res? Això també resta pendent d’un acte de justícia transicional respecte de l’acció destructora del franquisme contra les institucions catalanes.

En relació amb l’anul·lació dels processos del franquisme, ara per fi, un cop el Parlament de Catalunya va anul·lar els consells de guerra fets a Catalunya durant el franquisme (llei 11/2017 de 4 de juliol, que va incloure no tan sols la nul·litat de les sentències, sinó de tots els procediments, fet que afectava més de 60.000 persones, a qui es va instruir una causa, acabés amb sentència o no), el projecte de llei només en declara nul·les les sentències. No ho fa com la llei catalana, que repara tots els afectats personalment i en publica els noms. Només en fa una declaració general en relació amb les sentències. Li ha costat, a l’estat, dir que els tribunals i els procediments eren il·legals.

Li ha costat tant, que ha fet tard amb els consells de guerra de Catalunya, incloent-hi els de Lluís Companys, Puig Antich i Txiki. Ja els va anul·lar el parlament en la llei de 2017, aprovada per unanimitat. Que siguin estrictes i que no tornin a fer servir el nom del president Companys en va, per fer-se propaganda. El projecte de llei no té en compte la llei del parlament, cosa que representa un menysteniment d’una llei aprovada per unanimitat a Catalunya que té plens efectes i que ja va anul·lar els consells de guerra i totes les causes obertes a Catalunya del 1938 a 1978. La llei sí que pot anul·lar els consells de guerra de la resta de l’estat i dels altres tribunals franquistes centralitzats a Madrid, com el TOP, el de la Maçoneria i el comunisme o els de responsabilitats polítiques.

L’article sobre l’anul·lació dels processos judicials té una redacció similar a l’anterior llei de memòria i al final deixa clar que la declaració es farà “sense que pugui causar efectes per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’estat”. És a dir, que fa una mera declaració, tot i que en el cas de les sentències de “responsabilitats polítiques” van representar grans multes i confiscació de béns, Ara l’estat no els haurà de rescabalar? Una mostra que el projecte de llei es mou en el nivell de les declaracions però no en l’efectiva justícia reparativa transicional.

Més endavant, quan parla de reparació de béns confiscats, diu que les víctimes tenen el dret a la “reparació integral per part de l’estat”. En què quedem?

El projecte parla de “rescabalament“, que vol dir compensació, però en el cas de confiscació de béns no els reconeix el dret de la restitució que vol dir, tornar-los-els. Tot es deixa al resultat d’una auditoria després de la qual “s’implementaran possibles vies de reconeixement als afectats” i aquest reconeixement s’haurà de fer “en els termes que s’estableixi legalment, així com en la normativa de desenvolupament“. O sigui que s’haurà d’esperar una nova llei i els decrets que la desenvolupin, sense tenir la seguretat de quin en serà el resultat? Quants anys més hauran d’esperar les víctimes perquè puguin recuperar els béns confiscats? A banda de retornar els béns, els compensaran els perjudicis?

Hi ha casos en què potser cal una investigació, però en molts altres no cal. És clar que van requisar béns a la família d’Emili Darder, batlle de Palma de Mallorca afusellat pels franquistes, que els van prendre un edifici on avui encara hi ha unes oficines del Ministeri de Defensa. I com aquest, hi ha el de les dependències de la cooperativa depenent de la Casa del Poble de Blanes, a més de moltes altres. La llei ha d’establir que en els casos que la situació és clara s’han de restituir els béns sense més.

L’estat ha compensat els funcionaris, militars, els sindicats de manera generosa, especialment la UGT, sense mirar prim, però no tant els partits, i ha estat i és molt més gasiu amb entitats i particulars, casos que aquest projecte de llei deixa en mans de comissions d’estudi i auditories.

També és el cas de la moneda republicana lliurada si us plau per força al Banc d’Espanya. Aquesta institució té la relació detallada de totes les persones que van lliurar-ne i les quantitats de cada una, a banda dels rebuts que encara conserven moltes famílies. No calen auditories. Que la llei digui que siguin retornades, amb el valor de la moneda actualitzat i prou, que el Banc d’Espanya en té tota la documentació.

El projecte aprovat en comissió sí que reconeix el dret del govern basc de recuperar la seva seu a París. Per què no es fa amb tothom que té edificis i altres béns identificats en mans de l’estat o altres institucions públiques com comunitats autònomes o ajuntaments?

Com a víctima que és, la Generalitat de Catalunya hauria de recuperar d’una vegada per totes els documents de justícia i ordre públic que encara es retenen a Salamanca i els localitzats a l’arxiu militar d’Àvila. També els dels quaranta-set ajuntaments catalans i els dels molts ajuntaments valencians. O també dependrà de l’auditoria? Molts ateneus catalans tenen edificis identificats que reclamen. Per què el projecte no diu que els els retornin sense embuts? Les auditories i comissions, quan hi ha drets diàfans vulnerats, no són res més que mecanismes per a dilatar la solució.

El dret a la justícia és, de fet, el dret a la tutela efectiva dels tribunals de l’article 24 de la constitució espanyola. Això vol dir dret que siguin processats els responsables dels crims del franquisme. Això ha estat vetat de manera reiterada pel PSOE i PP en totes les iniciatives parlamentàries plantejades al congrés, malgrat que les institucions internacionals de drets humans demanen que es modifiqui la llei d’amnistia i que no impedeixi l’enjudiciament dels crims contra la humanitat.

Hi ha un article del projecte que diu que les lleis, inclosa la llei d’amnistia, s’han d’interpretar d’acord amb el dret i els tractats internacionals. Això ja ho diu la constitució mateixa, i s’ha al·legat en accions per a demanar l’enjudiciament de torturadors i altres criminals franquistes, i sempre ha estat refusat pels tribunals. A més, hi ha una instrucció molt clara de la fiscalia en aquest sentit. Quan es va fer la llei anterior, es va dir que la declaració d’il·legitimitat dels processos franquistes s’interpretaria com una causa per a revisar-los. No va ser així, com ja era evident que passaria.

Si es vol que els crims del franquisme no quedin impunes, s’ha de dir de manera clara i precisa, tal com demana el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, que el projecte digui que la llei d’amnistia no els encobreix. Si no es fa així, continuarem igual fins que hagin mort tots. Potser és el que pretén el govern espanyol. Cal que es digui de manera directa que les tortures són crims imprescriptibles i que s’investigaran totes aquelles comeses pel franquisme i després de la transició, atès que la llei d’amnistia, promulgada un cop l’estat va ratificar el pacte internacional dels drets civils i polítics, no pot encobrir els crims contra la humanitat. Cal que la llei ho digui clar i de manera efectiva.

Una mostra que no es vol fer res efectiu en l’àmbit de la justícia és que es crea una sala de la fiscalia per a investigar fets que constitueixin violacions de drets humans. La fiscalia, pel seu estatut, si té coneixement de la comissió d’un delicte, ha d’instar un procediment judicial. Però aquesta fiscalia atípica només farà com va fer el fiscal general franquista, que a la fi de la guerra va instruir la “causa general” que va inventariar els “crims dels rojos“. Ara sembla que es farà igual per als franquistes. El projecte només diu que de la investigació en podran resultar uns processos atípics per a obtenir una declaració judicial “sobre la realitat i circumstàncies dels fets”. A mi sempre m’havien ensenyat que les declaracions dels tribunals no eren simples manifestacions, sinó que cercaven de fer efectiva la justícia condemnant els responsables. Els procediments judicials no han d’aclarir únicament els fets sinó que han d’encausar i, si és el cas, condemnar els responsables dels crims. El projecte no s’ho planteja i, per tant, no compleix el deure de fer justícia amb les víctimes.

Això sí, la llei, quan concreta, ho fa respecte de coses absolutament secundàries i simbòliques que no són prioritats en una llei de justícia transicional, com és l’anul·lació de certs títols nobiliaris o que no siguin en lloc preferent els quadres de ministres i militars. Posats a fer, em pregunto per què el govern espanyol no inclou també de retirar el nom de personatges franquistes de les unitats militars o dissoldre una unitat de tradició clarament franquista, com és la legió, o només vol parlar de títols nobiliaris i quadres?

Tampoc no es diu res de compensar els qui van fer treballs forçats. L’estat i les empreses que se’n van beneficiar haurien de compensar econòmicament els afectats o els seus familiars, com s’ha fet a Alemanya, encara que sigui a efectes de jubilació o les percepcions de les vídues dels treballadors esclaus. Tot queda en reconeixements morals que, de tota manera, no són clars, perquè depèn d’impulsar iniciatives amb empreses que cal que hi estiguin ben disposades. No es reconeix de manera clara i efectiva cap dret a la compensació i, per tant, tot s’acabarà amb diplomes i declaracions que els qui van fer treballs esclaus ja en podran tirar un tros a l’olla.

Celebro que la llei vulgui reparar l’estafa que va significar el decret 2134/2008 de 26 de desembre, que reconeixia el dret de les persones i entitats de la resta de l’estat a recuperar els documents que es troben retinguts a Salamanca, en aplicació de la llei de restitució dels papers a Catalunya. El decret de desenvolupament es va publicar en plenes festes de Nadal sense cap publicitat i ningú se’n va assabentar. Ara es vol esmenar i s’obre un nou termini que, a diferència d’aquell decret inicial, segueix el dictat per la Generalitat en què l’any per a demanar la restitució no comptarà fins que no s’identifiquin els documents i les persones puguin exercir aquells drets.

Ara la Generalitat Valenciana té l’ocasió d’actuar facilitant el retorn efectiu dels documents del País Valencià que el govern del PP no va voler retornar. El resultat d’aquella estafa va ser que en tot l’estat només va poder recuperar la documentació la família Reparaz, i encara després de sis anys de plets en què van arribar fins al Tribunal Suprem.

En el projecte aprovat per la comissió, en relació amb els espais de memòria, es declara el fort de Sant Cristòfol lloc de memòria i no es diu res de la comissaria de Via Laietana. Si bé aquell fort era un camp de concentració i hi va haver una fugida amb molts morts, Via Laietana és també un lloc emblemàtic de la repressió política i tortures comeses a Catalunya durant el franquisme i fins als anys noranta contra dissidents. La Comissió de la Dignitat i les entitats memorialistes ho demanem i el Ministeri de Cultura espanyol i de l’Interior en fan cas omís. La llei ni en parla i, per altra banda, reconeix la intervenció del govern navarrès en el cas del fort, que també pertany a l’estat, com la comissaria de Via Laietana.

És sorprenent que, sobre les garanties de no repetició, només es fa una referència general al fet que els currículums escolars han de tenir en compte la memòria de la repressió franquista i s’ignora que, com estableix l’ONU, s’han de preveure accions envers els funcionaris, l’administració de justícia, la policia i l’exèrcit, en el sentit de garantir el coneixement del deure de defensar els drets humans per a reforçar els principis democràtics, cosa que, com s’ha vist pels fets que sofrim a Catalunya els darrers anys, és molt necessari.

El projecte, si bé parla de l’acció a les escoles, no diu res sobre accions per a promoure el coneixement i el respecte de la pluralitat lingüística de l’estat envers les cultures de les àrees catalana, gallega i basca, i una acció en el mateix sentit respecte dels funcionaris de l’estat. S’haurien d’establir mesures de formació dels funcionaris de les institucions de l’estat en el respecte de les llengües i cultures oficials que van ser perseguides i del dret a l’autogovern de les nacions que conformen l’estat. Contínuament tenim mostres que les llengües no castellanes són menystingudes per part de ministeris que demanen traduccions jurades de documents en català com si fos una llengua estrangera no oficial a l’estat, o de funcionaris dels cossos de policia que humilien qui se’ls adreça en català sense que es prenguin mesures per aquestes accions inacceptables de discriminació lingüística. Sense aquestes mesures, de poc servirà dir que les llengües van ser perseguides i que les comunitats lingüístiques van ser víctimes. La qualitat democràtica de l’estat depèn que es respectin tots els drets, inclosos els lingüístics.

Cal que es prenguin mesures en relació amb els funcionaris de justícia, policia i militars perquè siguin conscients de la repressió política i del deure que tenen de defensar els drets fonamentals i deixar de banda tota rèmora del franquisme que encara amara aquestes institucions. Mesures efectives de garanties de no repetició que reclama l’ONU i que aquests darrers temps hem vist que cal que s’apliquin de manera urgent.

Com podem veure, el projecte de llei que es debat en comissió i que vol ser aprovat pel govern espanyol abans de l’estiu va sobrat d’actes simbòlics i declaracions solemnes i, com he exposat, té unes mancances inacceptables en relació amb els elements essencials en els àmbits de la justícia i reparació material de les persones i entitats, que és l’objectiu principal d’una llei de justícia reparativa que ja fa quaranta-quatre anys tard. Avui, després de tants anys de la mort del dictador i quan les institucions de l’estat evidencien el pes que encara hi té el franquisme, no és acceptable aprovar una llei que no resolgui els problemes pendents essencials envers les víctimes.

No és l’hora de declaracions, proclames i certificats morals. És l’hora de la reparació jurídica i material efectiva, de les víctimes i els seus familiars, que tenen el pes de sentir-se tractats com a vençuts després de tants anys de la mort del dictador, i el dolor pel menysteniment del nou estat “constitucional”. Això no ho resol el projecte de llei de memòria aprovat en comissió, com he exposat. No es pot tornar a aprovar, a corre-cuita, una llei com a mal menor, com un “nou pas”. Si no és possible anar més enllà, val més no tenir llei i no crear una ficció. Seria una nova humiliació a les víctimes feta per a rentar la cara de les moltes mancances del govern espanyol.

No és el moment de satisfer interessos legítims de partits però de curta volada i d’interès local com Bildu, el PNB i el PDCat per mercadejar un vot favorable que no resol els problemes bàsics de les víctimes del franquisme. S’han d’oblidar d’acords del peix al cove, com en deia un president, si no es resolen els problemes bàsics d’una vegada, després de quaranta-set anys de la mort del dictador. No creieu que en aquesta qüestió tan sagnant ha arribat l’hora de fer política en majúscules al servei dels problemes bàsics de les víctimes del franquisme i no de política de curta volada clientelista? El PP, Ciutadans i el PSC no van tenir cor de votar contra la llei de reparació jurídica catalana del 2017 davant els més de seixanta mil noms de les víctimes que es reparaven. Tornem a posar noms i cognoms. No fem declaracions al vent.

No es pot deixar passar més temps sense fer net ni reparar materialment i jurídica les víctimes i els seus familiars, que arrosseguen massa temps el dolor de la derrota. No es pot deixar passar aquesta llei sense que sigui una reparació efectiva i definitiva de les víctimes del franquisme. Mirin els ulls dels centenars de milers de persones represaliades i socis de les entitats que esperen una reparació efectiva. Per ells es fa aquesta llei, i no per acontentar interessos de curta volada.

Encara s’hi és a temps si hi ha voluntat de fer-ho; i si no, no crec que s’hagi d’aprovar una llei per tapar només les vergonyes d’un estat que, com hem vist amb els fets dels darrers anys, com més va està més amarat de franquisme, de l’exèrcit als tribunals. Ja ha passat prou temps de la mort del dictador perquè es faci una llei reparadora i de justícia transicional efectiva, no per acontentar els partits, sinó per a les víctimes, que fa massa anys que esperen que se’ls faci justícia.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes