07.01.2026 - 21:40
Oriol Junqueras, que entrà en presó preventiva el novembre del 2017, va ser condemnat el 14 d’octubre de 2019 a tretze anys de presó i d’inhabilitació. Aquella sentència va implicar el retorciment del codi penal amb l’objectiu de castigar i apartar els principals dirigents del procés independentista durant una dècada, pel cap baix, de la política institucional. Avui Junqueras torna a la Moncloa com a interlocutor polític de primer nivell per reunir-se amb el president espanyol, Pedro Sánchez, amb l’objectiu de concretar allò que ERC defineix com el gran acord de legislatura a Catalunya: el finançament singular.
La trobada certifica el retorn institucional de Junqueras i el consolida com a actor central en la relació entre l’independentisme i l’estat espanyol, en un moment en què la llei d’amnistia no s’ha pogut desplegar completament i en què ERC prova de reconstruir lideratge, relat i mecanismes interns, després d’un cicle electoral advers. Per entendre què significa aquesta reunió, cal recular uns quants anys. Junqueras no arriba avui a la Moncloa en condicions de normalitat política, sinó després d’un trajecte que comença a la presó, continua amb pactes incòmodes i desemboca en una fase en què el procés s’ha transformat en una negociació que, ara com ara, ha donat més resultats per a la fi de la repressió que no pas per a la resolució del conflicte polític.
Els Lledoners, punt de partença
Quan Junqueras va ingressar a la presó dels Lledoners, el gener del 2018, pocs podien imaginar que, no gaires anys més tard, tornaria a la Moncloa com a soci parlamentari imprescindible. Primer empresonat de manera preventiva i després condemnat per sedició i malversació, va insistir de la presó estant que l’objectiu no es podia limitar a denunciar la repressió, sinó que calia construir una sortida política que fes bellugar les autoritats espanyoles.
Aquest enfocament va acabar marcant el rumb d’ERC. Després de la moció de censura contra el president espanyol Mariano Rajoy, el juny del 2018, el partit va optar per condicionar la governabilitat de l’estat espanyol, començant per la investidura de Pedro Sánchez. Aquella decisió va originar tensions internes i alhora un tomb estratègic que va fracturar l’independentisme, especialment en contraposició a l’exili, i va situar ERC sota una pressió constant: la de demostrar que la negociació tenia possibilitats reals.
El primer gran instrument d’aquesta estratègia va ser la taula de diàleg entre governs. Pactada en canvi de la investidura de Sánchez el gener del 2020, havia de ser un espai formal, bilateral i planificat temporalment per a encarar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que havia d’acabar amb una consulta sobre l’acord assolit. ERC la va defensar com una conquesta política; el PSOE la va assumir com una concessió incòmoda, sotmesa a resistències internes i a l’oposició frontal de la dreta. Però la realitat va ser més complexa: la taula va néixer amb retard i no va tenir mai ni la regularitat ni el rang polític que s’havia pactat.
Tot amb tot, va implicar la normalització de la interlocució directa entre governs. El primer gran fruit visible d’aquesta estratègia van ser els indults als presoners polítics, aprovats pel govern espanyol el juny del 2021. Oficialment, la Moncloa els va presentar com una decisió “unilateral” destinada a afavorir la convivència i la normalització política i després de fortes crítiques d’instàncies internacionals. ERC, en aquell moment, va mantenir una certa ambigüitat. Pedro Sánchez encara avui afirma que els indults no es van negociar, i menys amb contrapartides, però el relat dins ERC ha anat evolucionant. El portaveu del partit al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha afirmat obertament que els indults van ser negociats. En una entrevista del 2023, va dir que se sentia “molt orgullós d’haver estat en un despatx negociant els indults” i va afegir que el govern espanyol no els volia concedir, però que va acabar cedint per la pressió política d’ERC.
Per a Junqueras, igual que per a Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Joaquim Forn, els indults van significar un punt d’inflexió vital. Després d’haver-se revocat el tercer grau pel Tribunal Suprem espanyol, aquesta decisió els va permetre de sortir de la presó i reprendre la vida personal i política fora dels murs penitenciaris; tot i que el president d’ERC va continuar inhabilitat i sense possibilitat d’exercir cap càrrec públic.
La reforma de la sedició i l’amnistia
El segon gran capítol va arribar el 2022, amb la reforma del codi penal. El govern espanyol va eliminar-ne el delicte de sedició i va modificar-ne el de malversació, en una maniobra que ERC va defensar com un pas cap a la desjudicialització. Espanya tocava el marc legal que havia fet possibles les condemnes del procés. Tanmateix, aquella reforma va deixar un regust agredolç. D’una banda, va beneficiar alguns represaliats –el cas més tangible, el de Clara Ponsatí, que va poder tornar de l’exili perquè la seva acusació restà reduïda a un delicte de desobediència. D’una altra, malgrat l’eliminació d’un delicte clau, els tribunals van tornar a recaragolar el codi penal i van optar per noves interpretacions judicials, especialment del delicte de malversació. Això va permetre de mantenir vives les inhabilitacions i les causes contra una part dels exiliats.
Aquest episodi va consolidar la idea que el poder judicial, tot i el viratge polític, tenia una agenda pròpia. ERC podia pactar lleis, però no podia controlar com s’aplicarien. D’ací va tornar a emergir la necessitat d’una mesura més contundent: la llei d’amnistia. Aprovada després d’una negociació intensa i d’una investidura de Sánchez que va dependre, una vegada més, dels vots independentistes –ara també amb Junts–, l’amnistia es va presentar com a solució definitiva per a esborrar les causes judicials contra l’independentisme.
Tanmateix, l’aprovació de la llei no ha significat encara el final del conflicte judicial. El Tribunal Suprem espanyol i més instàncies han interpretat el text de manera restrictiva en alguns casos, sobretot a l’hora d’aplicar-lo als màxims dirigents independentistes.
Negociació política i resolució
L’estratègia d’ERC ha estat durament criticada per sectors de l’independentisme, que l’han vista com una renúncia i una normalització excessives, amb el suport parlamentari al govern espanyol més o menys sòlid que no s’ha traduït en avenços en l’àmbit nacional. Junqueras sempre ha defensat que, sense aquesta política, no hi hauria hagut ni indults, ni reforma penal, ni amnistia; alhora, el partit ha mantingut viva una altra peça clau del seu relat negociador: abordar la resolució del conflicte nacional.
El març del 2024, el PSOE i ERC van informar que s’havien reunit tres vegades, “amb mecanismes internacionals”, d’ençà de l’acord d’investidura de Sánchez uns mesos abans, el mes de novembre. En aquell acord hi havia el compromís de crear la figura d’un “verificador”, és a dir, un expert de prestigi en l’àmbit internacional encarregat d’acompanyar les negociacions i de comprovar el compliment dels pactes. Segons les parts, aquest instrument va funcionar, pel cap baix, fins el desembre del 2024. Però ni el govern espanyol ni ERC no han volgut confirmar si continua actiu ni han fet públics detalls, documents ni compromisos verificables. Aquesta opacitat ha alimentat la sensació que la resolució del conflicte polític de fons –aquella que havia de transcendir la gestió de la repressió– continua encallada, mentre l’independentisme s’enfonsa electoralment.
És en aquest context que cal situar també el pacte d’investidura entre el PSC i ERC que va permetre d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Aquell acord incloïa un compromís explícit per a reprendre el debat sobre el conflicte polític: la convocatòria d’una convenció nacional. Segons que estableix el text del pacte, aquesta convenció havia de tenir com a objectiu “bastir una proposta que contribueixi a abordar la resolució del conflicte polític de fons”. La formulació permetia d’encabir-hi moltes interpretacions: de la millora de l’autogovern fins a vies de reconeixement nacional, o mecanismes per a convocar un referèndum. Però, ara com ara, d’aquesta convenció no se n’ha concretat res: ni el calendari, ni la composició ni la metodologia, i ha restat fora del debat públic i de les reivindicacions d’ERC.
Dels Lledoners a la Moncloa, sense punt final
El retorn de Junqueras a la Moncloa no té solament una lectura externa. També té conseqüències internes dins ERC. Després d’un cicle electoral a la baixa, d’una crisi de lideratge i de la manca de resultats tangibles, i una vegada guanyades amb claredat les primàries contra la resta de sectors, Junqueras ha assumit la necessitat de reconstruir el discurs i el partit. I ho fa amb la voluntat explícita de tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que la inhabilitació encara li ho impedeix.
A la reunió d’avui, Junqueras hi arriba amb una agenda carregada: exigir l’aplicació completa de l’amnistia, reclamar el compliment dels acords pendents, impulsar la creació de l’empresa mixta del servei de Rodalia i, sobretot, concretar el sistema de finançament, que ERC ha establert com a línia vermella per a començar a negociar un pressupost. Quan seu a la Moncloa, ho fa amb tot aquest bagatge a l’esquena: la presó, els indults, les reformes legals, l’amnistia encara a mig desplegar, la governabilitat espanyola i la reconstrucció d’ERC. Alhora, la reunió té un valor simbòlic evident: la restitució de Junqueras dins la política espanyola.
