L’insostenible ‘apartheid’ dels vaccins: les desigualtats compliquen el futur de la pandèmia

Noranta-dos estats del món no van assolir l'objectiu del 40% marcat per l'OMS · Mentrestant, es manté el blocatge a la suspensió temporal de les patents

VilaWeb
Odei A.-Etxearte
16.01.2022 - 21:25
Actualització: 16.01.2022 - 22:25

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

És un dels factors que més complica l’evolució de la pandèmia: les desigualtats en l’accés als vaccins. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fixar l’objectiu que tots els estats superessin el 40% de la població vaccinada a final del 2021, però 92 estats amb ingressos baixos no hi van arribar, i el buit és especialment greu a l’Àfrica. Mentre als països rics es generalitza la injecció de les terceres dosis, hi ha milers de milions de persones que encara no n’han rebuda cap. El mecanisme COVAX –codirigit per l’Aliança Mundial per a Vaccins i Immunització (GAVI), la Coalició per a la Innovació en la Preparació d’Epidèmies (CEPI) i l’OMS– no ha estat prou. Aquest intent de distribuir vaccins als estats amb menys possibilitats d’adquirir-ne, activat ara fa gairebé un any, havia repartit a final de l’any passat 907 milions de dosis, segons dades d’UNICEF, que forma part de GAVI. Pot semblar una xifra alta però tan sols representa un 8,5% de les que es van distribuir a escala mundial. I això que les dades encara haurien estat pitjors si no fos perquè al desembre COVAX va fer un repartiment rècord de 306 milions de dosis, el doble que el mes anterior. El mecanisme és molt lluny d’assolir l’objectiu amb què es va crear: repartir 2.000 milions de vaccins, l’equivalent al 20% de la població mundial.

COVAX funciona amb donacions o arriba a acords amb estats per a sufragar conjuntament la vaccinació i, tot i que no és l’única via amb què es fan donacions al món, sí que és la que n’ha fet més amb diferència. “Desafortunadament, ha tingut limitacions en la concepció i la gestió, i, a més, no hi havia prou vaccins per a tothom. Això que ha passat és força complex, però ho podem resumir dient que hi ha hagut una vaccinació a dues velocitats”, explica a VilaWeb Raquel González, coordinadora de Metges Sense Fronteres (MSF) a l’estat espanyol. L’escassetat de vaccins va fer que els països amb més capacitat econòmica per a comprar-ne els pre-reservessin i COVAX va haver de competir-hi. Mentrestant, tenia dificultats per a aconseguir prou dosis i al ritme necessari. González recorda que el desembre del 2020 ja s’havien reservat més de 10.000 milions de dosis. La majoria les havien pre-comprades països de rendes altes, tot i que representen tan sols el 14% de la població mundial.

Els mapes de dades sobre el lliurament de vaccins al món evidencien la bretxa. Al continent africà, solament un 15% de la població ha rebut una dosi. Però la situació encara és més greu als estats que són a la cua. A Burundi, menys del 0,1% ha rebut una dosi. A la República Democràtica del Congo, un 0,3%. També són molt baixes les dades del Txad (1,7%), el Iemen (1,8%), el Sudan del Sud (2,1%), el Camerun (3,1%), Tanzània (3,4%), Zàmbia (4,3%), Mali (4,5%), Burkina Faso (5,2%), Níger (5,7%), Nigèria (5,7%), Somàlia (7,3%), Malawi (7,6%), Etiòpia (7,9%), Sudan (8,9%), Sierra Leone (9,2%) o Gàmbia (10,6%), per esmentar-ne algunes. Més enllà de l’Àfrica, la situació és especialment greu a Haití (1,1%), Papua Nova Guinea (3,2%), l’Afganistan (11%) o Síria (12,5%), segons dades d’Our World In Data. L’OMS admet que la vaccinació ha estat especialment difícil en pocs estats que tenen problemes crònics o sistèmics i en estats en què hi ha conflictes armats o que tenen governs fràgils, però fonts de l’organització consultades per VilaWeb apunten que el principal impediment perquè 92 estats amb ingressos baixos assolissin el llindar del 40% van ser les limitacions en el subministrament de vaccins.

S’hauria pogut vaccinar tota la població mundial

González remarca que, amb els vaccins disponibles, es podria haver posat almenys una dosi a tota la població mundial. Però s’ha instaurat un repartiment desigual, amb estats que tenen cobertures per sobre del 80% i uns altres que no arriben al 10%. L’OMS considera que l’objectiu 40% es podria haver assolit. I si es pot extreure una lliçó de l’extensió de la variant òmicron –descoberta a Sud-àfrica al novembre, quan tan sols el 28% de la població havia rebut una dosi del vaccí– és que les desigualtats són també una amenaça per al desenvolupament del virus en els països rics pel perill de les mutacions. Més enllà de la percepció de seguretat que doni la repetició de les dosis als estats més immunitzats, poden aparèixer més variants arreu del món que es propaguin de pressa i que ho capgirin tot.

“No és solament una vergonya moral, costa vides i dóna oportunitats al virus per a circular sense control i mutar”, va alertar a final d’any el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els riscs més greus són les morts, però les crisis econòmiques i socials i els col·lapses dels sistemes sanitaris, més fràgils que no els dels països rics, també amenacen els estats més pobres. González concreta alguns dels riscs d’aquesta situació: “La unitat d’intel·ligència del diari The Economist preveu que més de 85 països pobres no tindran un accés generalitzat a les vacunes abans del 2023. Quines conseqüències econòmiques tindrà? Els països que no hagin vacunat el 60% de la població a mitjan 2022, tindran pèrdues per valor de dos bilions d’euros el 2025.”

L’aixecament de les patents, aturat

Uns quants caps d’estat africans, incloent-hi el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, han denunciat insistentment que hi ha un apartheid dels vaccins. Organitzacions en defensa dels drets humans i sanitaris d’arreu del món remarquen que la caritat dels estats rics és insuficient i insisteixen que s’han de prendre mesures urgents. La que reuneix més consensos és la de l’alliberament temporal de les patents, atès que el sistema regulat de les llicències obligatòries, que depèn de cada estat, no resol l’embut actual.

L’octubre del 2020, l’Índia i Sud-àfrica van demanar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que permetés a tots els estats de no fer complir les patents ni més mesures de protecció a la propietat intel·lectual per a medicaments, vaccins, proves diagnòstiques i més béns farmacèutics relacionats amb la covid-19 mentre durés la pandèmia. Era un moviment que recordava les reivindicacions que dues dècades abans havien fet per a difondre medicaments genèrics assequibles contra el VIH i la sida. Un precedent que ha estat esmentat contínuament per països del sud del planeta i organitzacions no governamentals. La petició de l’Índia i Sud-àfrica, i a la qual aviat es va afegir l’OMS, era que la producció i la decisió de quants vaccins es fabricaven, i a on es distribuïen no fos solament en mans de cinc farmacèutiques o sis, sinó que es poguessin adaptar més plantes de producció del món en tres mesos o quatre, segons que explica González. Però les negociacions es van encallar.

El mes de maig, l’Índia, Sud-àfrica i una seixantena d’estats més van reformular la proposta per a provar d’acostar posicions amb els estats més contraris a alliberar les patents. La van reformular poc després d’haver rebut el suport dels Estats Units, amb Joe Biden al capdavant, a una suspensió temporal, i hi concretaven que tindria almenys una durada de tres anys. El govern espanyol i el francès també s’han manifestat verbalment en favor d’un alliberament temporal per la covid. La demanda ja compta amb l’aval d’un centenar d’estats, i implica suspendre temporalment diverses provisions del marc legal internacional, de l’anomenat Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC).

“L’acord ha estat blocat sistemàticament sobretot per un grup de països de rendes altes amb una indústria farmacèutica molt potent, entre els quals, la Unió Europea i països com ara el Regne Unit i Noruega”, diu González. El mes passat s’havia de fer la conferència ministerial de l’OMC, al més alt nivell, i s’esperava que es desencallés la qüestió, fins ara abordada al comitè de les ADPIC. Però la cimera es va ajornar per l’extensió de l’òmicron, i la decisió ha tornat a restar penjada. Un dels arguments que més han adduït els contraris a l’aixecament de les patents, incloent-hi les farmacèutiques, és la falta de plantes de producció que disposin de la tecnologia i el coneixement per a fabricar vaccins. Però Metges Sense Fronteres i AccessIBSA van identificar més d’un centenar de possibles productors dels vaccins d’ARN missatger –els de Pfizer-BioNTech i Moderna. Són en països com ara l’Índia, la Xina, Sud-àfrica, Egipte, el Marroc, el Senegal, Corea del Sud, el Vietnam, el Brasil, Cuba i l’Argentina. Consideren que, si es descentralitzessin els centres de producció –la majoria dels quals són als EUA i a Europa–, també es facilitaria el transport dels vaccins. “Quant a salut pública, seria molt més efectiu de permetre que hi hagués més centres de producció i amb més volum a l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina”, diu González.

L’aliança People’s Vaccine –integrada per una vuitantena d’organitzacions com ara Oxfam Intermón, Salud por Derecho, African Alliance i ONUSIDA– també nega que als països pobres hi hagi manca d’experiència i expertesa per a fabricar vaccins. I posa d’exemple l’ús d’emergència del vaccí Covaxin, produït pels laboratoris indis Bharat Biotech, especialment adequat per als estats amb ingressos baixos perquè no ha de menester fred industrial i és més senzill d’emmagatzemar. De fet, segons que va publicar Reuters, Gavi negocia la inclusió del Covaxin a COVAX, tot i que ara per ara no han arribat a cap acord. Tanmateix, per a evitar riscs encara hi hauria d’haver més diversificació. Un dels entrebancs que ha tingut COVAX, segons González, ha estat la dependència del seu principal proveïdor, l’Institut Serum de l’Índia, que fabricava Covishield amb una llicència que li havia donat AstraZeneca. El govern indi va respondre a la crisi d’infeccions de la primavera impedint les exportacions de vaccins.

L’alliberament de les patents compta amb un suport molt divers de la societat civil, més enllà dels governs i de les grans organitzacions en defensa dels drets humans. Sindicats d’infermeria de gairebé una trentena d’estats van presentar al novembre una apel·lació formal a l’ONU per la negativa del Regne Unit, la UE i més estats a renunciar a les patents temporalment. Hi recordaven que la inacció política havia implicat un gran nombre de morts i un “immens patiment”. Diverses organitzacions van presentar també una denúncia al Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial de l’ONU, perquè consideren que els estats que bloquen la suspensió temporal perpetuen la discriminació racial. El novembre passat, la International Commission of Jourists va argumentar, amb el suport d’un centenar d’experts de tot el món, que la majoria dels estats haurien de permetre-la en tant que signants del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que protegeixen els drets de la salut i del principi de no discriminació. La signatura els compromet jurídicament.

Proves de detecció del coronavirus a Johannesburg, Sud-àfrica (fotografia: EPA).

El finançament de les campanyes i les resistències a la vaccinació

Un altre impediment amb què ha topat COVAX han estat les dificultats de finançament de les campanyes de vaccinació en estats que tenen sistemes de salut febles i la manca de recursos per a encarar la negativa d’una part de la població a vaccinar-se. Tot i que, segons l’OMS, COVAX també hi ha treballat, González subratlla que la major part del finançament internacional s’ha destinat a l’adquisició de vaccins i n’ha faltat per a la formació i la contractació de personal sanitari, la millora de la infrastructura de la cadena del fred o les estratègies de participació comunitària per a contrarestar les resistències antivaccins. “És cert que en molts contexts hi ha hagut una resistència a la vacunació i una manca de confiança. Si no es basteixen estratègies de sensibilització, implicació de la comunitat, tota la informació errònia i la desinformació acaben essent un factor crític”, destaca. A més, recorda que les dosis tenen una vida útil curta, i que moltes vegades han arribat als països amb una caducitat d’un mes o un mes i mig, cosa que ha dificultat o directament ha fet inviable que es pogués activar la logística necessària per a les campanyes de vaccinació en estats amb sistemes sanitaris poc preparats.

Això s’afegeix als endarreriments repetits en el lliurament de remeses compromeses per COVAX. El govern de Guatemala, per exemple, se’n va queixar repetidament. D’ençà de l’agost de l’any passat i fins al novembre, solament havia rebut poc més d’un milió dels sis que havien reservat. “El sistema no funciona”, va denunciar el president, Alejandro Giammattei. A Guatemala, el 27% de la població és del tot vaccinada i un 9,7% solament duu una dosi. És un dels estats que no han superat el llindar fixat per l’OMS.

El preu desorbitat dels vaccins i els beneficis de les farmacèutiques

La priorització de la venda de vaccins per les farmacèutiques als països rics, i la decisió de deixar-ne els pobres al marge, els ha fet multiplicar els beneficis. Segons l’aliança People’s Vaccine, les farmacèutiques de dos dels vaccins de més èxit, Pfizer-BioNTech i Moderna, van obtenir l’any passat uns beneficis combinats de 65.000 dòlars per minut, o 93,5 milions al dia, segons el càlcul que van fer a partir de les dades extretes dels darrers reports d’aquestes empreses. Pfizer i BioNTech han enviat menys de l’1% dels seus subministraments a estats d’ingressos baixos. Moderna, el 0,2%. “La conseqüència és que el 98% de la població d’aquests països no ha rebut una vaccinació completa”, va denunciar l’aliança, que subratllava que havien rebut un finançament públic de 8.000 milions de dòlars i, en canvi, s’havien tancat en banda a les peticions per a compartir la tecnologia i els coneixements tècnics amb productors capacitats d’estats amb ingressos baixos i mitjans mitjançant l’OMS. Segons Oxfam Intermón, COVAX ha pagat, de mitjana, gairebé cinc vegades més que el cost de fabricació dels vaccins d’ARN missatger produïts per Pfizer-BioNTech i Moderna.

L’objectiu: arribar al 70% de la població a mitjan 2022

Malgrat que no s’hagin assolit els objectius per al 2021, l’OMS creu que treballant amb COVAX, l’African Vaccine Acquisition Trust i més socis es pot assolir el propòsit de vaccinar el 70% de la població a mitjan 2022. Considera que s’hauria de fer una priorització dels col·lectius a escala mundial i exportar els criteris que els estats rics han aplicat a la seva població. Primer, la gent gran, els treballadors sanitaris i els grups de risc de totes les edats. Segon, els adults. Tercer, els adolescents. Però, en realitat, els països amb més renda ja vaccinen infants més grans de cinc anys i generalitzen les terceres dosis, tal com passa als Països Catalans, quan encara hi ha població vulnerable d’estats pobres desprotegida. L’objectiu, per tant, és d’immunitzar primer els més vulnerables, visquin on visquin, i posar fi a les lògiques egoistes dels estats. Si això no passa, l’horitzó és desolador. D’acord amb l’evolució de la pandèmia, les previsions de l’OMS són que l’Àfrica no assolirà el 70% fins a l’agost del 2024.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies