El president de la Generalitat està convençut que l’assoliment d’un referèndum acordat és una qüestió de voluntat política i no un problema de falta d’encaix a la constitució espanyola, com s’ha esgrimit repetidament a Madrid. En declaracions al diari The New York Times, Pere Aragonès va dir que volia explorar la possibilitat de crear una normativa a l’estat espanyol que permetés de legalitzar un referèndum d’independència. Fonts de la Presidència apunten que Aragonès es reafirma en la tesi que és una votació viable i, sobre la possibilitat que vulgui impulsar una iniciativa per a tornar a reclamar el referèndum a Madrid, diuen que totes les iniciatives que es considerin oportunes aniran “en paral·lel al procés de negociació” obert a la taula de diàleg. El pacte entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, en què van acordar les parets mestres de la taula, establia que els acords serien sotmesos a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya, d’acord amb els mecanismes “prevists o que puguin preveure’s” en el marc del sistema jurídico-polític. És a dir, que s’hi afegia un incís per a encabir-hi una possible reforma. Malgrat això, després de reunir-se amb Aragonès, Pedro Sánchez va afirmar al Palau de la Generalitat que la sobirania és espanyola, oblidant la literalitat del pacte: “Vivim junts i hem de decidir junts. Allò que sigui d’Espanya ho haurem de decidir tots els espanyols, no una part.”

L’independentisme i el sobiranisme han reclamat repetidament un referèndum acordat a les institucions espanyoles. El 2016, un any abans de l’1-O, JxSí insistia que la petició d’una consulta acordada havia rebut disset cops de porta els darrers anys i, en el programa electoral de les eleccions del 26-J, ERC en comptava setze. Aquest recompte incloïa unes quantes propostes d’ERC al congrés espanyol, entre més una proposició de llei conjunta amb el BNG, Amaiur i IU-ICV, i uns quants pronunciaments per carta i verbals de Mariano Rajoy contra el referèndum tant a Artur Mas com a Carles Puigdemont. Però la petició més significativa va ser l’abril del 2014, abans del procés participatiu del 9-N, quan la delegació del Parlament de Catalunya formada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera va defensar al congrés espanyol una proposició de llei orgànica per a la delegació de la competència per a la convocatòria a través de l’article 150.2 de la constitució. Va ser refusada per 47 vots a favor, 299 en contra i una abstenció, i va ser el cop de porta definitiu a la reivindicació d’una consulta pactada. Malgrat això, la voluntat dels partits independentistes de forçar un referèndum acordat no es va esvair mai i, de fet, alguns dirigents sostenen que l’1-O pretenia forçar una votació acordada amb l’estat espanyol, tal com va escriure el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, en un polèmic article a l’Ara.

Un referèndum acordat: les vies legals

Quines vies legals hi ha per a encabir un referèndum pactat? ERC, en el programa de les eleccions espanyoles del 10-N, defensava que l’estat espanyol estaria obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació pel fet d’haver ratificat la Carta de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. A més, recorda que l’article 92 de la constitució espanyola regula la possibilitat de convocar un referèndum consultiu sobre “decisions polítiques d’especial transcendència”, a iniciativa del president del govern espanyol i amb l’autorització del congrés. Una opció que tan sols s’ha aplicat amb els referèndums de l’OTAN i de la constitució europea. També assenyalava que l’article 149 de la constitució fixa que la convocatòria de consultes populars per via de referèndum requereix l’autorització de prèvia de l’estat espanyol, que en té la competència exclusiva.

Els partits sobiranistes van explorar el marge legislatiu del parlament el 2014, emparant-se en l’estatut, amb la llei de consultes populars no referendàries, a partir de la qual es va convocar el 9-N, que va acabar impugnada, suspesa i retallada pel Tribunal Constitucional. El 2010 es va aprovar la llei de consultes populars per via de referèndum, que requerien l’autorització de l’estat espanyol, i que també va acabar tombada pel TC el 2017. Abans de l’anul·lació del Tribunal Constitucional espanyol, era un dels camins possibles per a un referèndum. Era recollit, per exemple, en un informe encarregat per Puigdemont el 2016 a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, titulat “Un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya: algunes claus jurídiques per a una hipotètica negociació política”. L’informe ja advertia que seria la via “més simple, però la més exposada al control de constitucionalitat”, i llavors ja es veia clar que la jurisprudència del TC sostenia que la Generalitat no tenia competència per a regular el referèndum.

Es van complir les previsions de l’informe i el Constitucional espanyol va anul·lar la regulació d’un referèndum d’àmbit autonòmic perquè considerava que vulnera la constitució espanyola. Però aquell informe assenyalava igualment unes altres vies, a més de la reforma constitucional, políticament molt complicada. En concret, incloïa la convocatòria d’una votació acordada a partir de l’article 92.1 de la constitució, que no necessitaria una regulació addicional malgrat que un sector de la doctrina considerava que era una via que no respectava la constitució i podria acabar impugnada al TC. També es podria emprendre una reforma de la llei orgànica de modalitats de referèndum, complementada per una llei orgànica de transferència o delegació que en permetés el desplegament i la convocatòria a la Generalitat. Aquest camí, més enllà de les dificultats polítiques, “donaria una cobertura legal expressa i agreujada al referèndum”, d’acord amb l’estudi signat per Carles Viver i Pi-Sunyer, que no deixa d’avisar de la importància de l'”escull” que implica la jurisprudència encara que l’estat espanyol s’avingués a acordar un referèndum.

El parany del TC

“La jurisprudència molt discutible, però reiterada, consolidada i unànime del TC –adverteix l’estudi– no permet que els poders constituïts –inclosos els de l’estat espanyol– puguin consultar a la ciutadania sobre aquells elements importants decidits pel poder constituent.” I això inclou els referèndums d’independència o d’autodeterminació. Per això defensa que caldria una reforma constitucional prèvia al referèndum, amb les complicacions i els “perills” de blocatge que implicaria començar-la, fins i tot en el cas que s’acordés aplicar la reforma no agreujada de l’article 167 de la constitució. És més, l’informe conclou que no es pot garantir que la convocatòria del referèndum pactat no arribés al TC ni que aquest relaxés la seva jurisprudència. En aquest punt, advertia que caldria estar alerta que l’estratègia espanyola no consistís a mostrar-se disposats a acordar i concedir un referèndum amb l’estratègia de fons que el TC l’acabés blocant. Una estratègia que, segons que afegeix, lligaria amb el discurs espanyol reiterat que és impossible jurídicament de convocar un referèndum. En el marc polític actual, encara que el PSOE s’avingués a acordar-ne un, cosa que ha negat reiteradament, el perill del TC es mantindria, atès que previsiblement, i pel cap baix, el PP i Vox el recorrerien, malgrat que tan sols el govern espanyol té la potestat de demanar-ne la suspensió automàtica.

Uns mesos després d’haver escrit aquest informe, Viver sostenia que les sentències del TC solament deixen marge perquè es convoqui amb una reforma prèvia de la constitució espanyola. I arribats en aquest punt, en una compareixença al parlament, concloïa: “Veig més difícil que puguem fer un referèndum abans no es reformi la constitució, que no pas que puguem fer la independència.” Era partidari de provar la reforma, però, si no era possible, sostenia que l’experiència històrica demostrava això: “Quan hi ha un blocatge, la política desplaça el dret i immediatament s’ha de construir, en el mateix instant, un nou ordre constitucional.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.