24.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.08.2020 - 01:03
Parlar de possibles indults als presos polítics en un moment tan tens com l’actual no és gens senzill. Sé d’entrada que tot això que diré es farà servir com a munició interessada. No hi puc fer res: tu escrius i la gent llegeix allò que vol o, si cal, manipula com vol allò que has escrit. Només puc recordar que VilaWeb ha estat sempre i en tot moment, i estarà sempre, al costat dels presos polítics i dels exiliats, de tots sense distinció, però també que la solidaritat no pot invalidar el comentari polític.
Tot això ho dic arran del fet que ahir tres ex-presidents del Parlament de Catalunya van demanar l’indult per a la presidenta Forcadell. I dies enrere també la UGT va demanar-lo per a la consellera Bassa. Demanar un indult és un gest que té un component d’eixida personal que no discutiré en cap cas: entenc que qualsevol persona, siga qui siga, vulga eixir d’una presó. Però en el cas de presos polítics, en qualsevol país del món, un indult té també un significat polític. L’indult és acceptar la clemència de qui t’ha condemnat i per tant és reconèixer, ni que siga de manera implícita, una culpabilitat.
En política hi ha pocs agents, pocs condicionants, tan poderosos com ho és el pas del temps. I per tant crec que és imprescindible que llegim aquesta polèmica en aquest context.
Esquerra Republicana i Junts per Catalunya estan embrancats ara mateix en una batalla dels uns contra els altres. Però durant l’octubre republicà i, sobretot, després del 155, la línia divisòria no era la dels dos partits sinó que més aviat era la que acabarien dibuixant les dues grans maneres d’encarar la repressió –o anar a judici o exiliar-se. Opcions en què, en totes dues, hi havia barrejats membres de tots dos partits.
És evident que els resultats pràctics i polítics d’aquelles dues estratègies avui són divergents, com ho és la situació política i personal dels uns i dels altres. L’exili veu oberta una via de confrontació amb l’estat espanyol que dóna uns resultats, personals i polítics, mentre que l’opció feta des de la presó no té unes expectatives tan clares a curt termini sinó que es decanta per negociar amb l’estat i ampliar la base durant tant de temps com calga abans de pensar en cap nou envit. És en aquest context, i en les conseqüències que té, que cal situar la qüestió de l’indult.
Evidentment, ni Dolors Bassa ni Carme Forcadell no l’han demanat elles mateixes, l’indult. Però el formalisme tampoc no pot enganyar-nos. Els presidents del parlament no l’haurien demanat mai si la presidenta Forcadell s’hi hagués oposat, i ahir Esquerra Republicana es va manifestar d’acord amb la demanda, encara que la matisàs tot dient que això només era mentre esperaven l’amnistia.
Mirem-ho, per tant, en el context a què al·ludia abans. Si no vols tornar a fer política activa i tampoc no veus cap eixida política a curt termini, què has de fer? No seré jo, de fora estant, qui em pose en la pell d’un pres i pontifique gratuïtament. Per tant, accepte que una opció en aquest cas és que l’interès primer siga tornar a casa, com siga. Fins i tot sabent la càrrega política que inevitablement tindrà aquest gest sobre el teu partit.
Deia abans que el temps és molt important per a entendre què passa. I és ací que cal recordar també que el desembre de l’any passat el vice-president Oriol Junqueras deia: ‘L’indult, que se’l confitin.’ I què explica que en mig any passem d’aquesta contundència als presidents del parlament demanant l’indult per a Carme Forcadell? Crec que ho explica l’agressivitat extrema de l’estat, aquesta inhumanitat indescriptible, indigna de gent civilitzada, que gasta el Suprem. I segurament, després però també, la constatació d’un error, si més no de percepció.
Perquè alguns dels qui van optar per anar a judici van pensar que estarien tancats poc temps. Però el fet és que ja hi han passat tres anys, amb l’esperança que arribaria el tercer grau per a recuperar una certa normalitat. I quan el tercer grau ha arribat, l’estat espanyol l’ha fet miques en pocs dies, de manera que ha deixat clar que no s’estarà de res en la política de venjança i que farà tant com calga per a castigar els dirigents independentistes. No seria just d’ignorar que això crea en els presos una manca d’horitzó personal, que entenc que ha de ser especialment dura si va acompanyada d’una manca d’horitzó polític a curt termini.
És evident que les expectatives i les raons per al sacrifici personal són molt diferents si estàs convençut que el combat dóna fruits immediats i si constates, com passa amb l’estratègia de l’exili, que hi ha un pla traçat i pots entendre el teu sacrifici personal com una part d’aquest pla. I ací és on hi ha el component polític de la decisió: aquelles dues estratègies que abans eren plurals i no de partit, l’exili o la presó, avui, he de dir que sorprenentment per a mi, marquen i defineixen més que mai la separació entre dues opcions polítiques diferents. Entre dues estratègies tan legítimes l’una com l’altra, però evidentment cada dia més divergents en termes polítics. I és en aquest context que un gest com que es demane un indult no és de cap manera un pas anecdòtic.
PS. Els subscriptors de VilaWeb teniu el dret d’opinar allò que vulgueu però us demane, molt especialment avui, que ho feu amb la màxima elegància i eviteu de totes passades epítets, desqualificacions i presumptes bromes que fan molt de mal a tothom, començant per mi mateix. Tots els presos i tots els exiliats han posat en joc la seua vida per nosaltres. Podem discrepar-ne, és clar que sí, però no crec que siga correcte faltar al respecte que no tinc cap dubte que mereixen tots ells.
Cert. Hi ha dues estratègies. Acceptar la justícia de l’enemic (la presó) o anar-se’n i lluitar des de fora: L’exili. Amb el pas del temps s’ha vist que les dues estratègies eren molt diferents. La primera semblava implicar una rendició condicional. Però ja ha quedat clar que l’Estat Espanyol no està disposat a respectar cap condició. L’altra opció va recollint victòries que, cada vegada són més grosses i importants, malgrat el silenci que s’imposa dins de l’estat i que també són victòries que requereixen el seu temps. Després de tres anys, a mi em fa l’efecte que l’estratègia de la presó ja no té cap més pla que eixir. I és d’entendre, perquè els presos es veuen davant de deu anys (o més) tancats. El que em sorprèn és que persones intel·ligents confiaren en la justícia d’un estat com l’espanyol. Espanya es juga la supervivència i ho sap. Lluitarà fins el final i no negociarà res fins que es veja obligada a negociar la seua pròpia rendició incondicional.