L’independentisme perd la majoria parlamentària després d’una dècada

  • Salvador Illa guanya clarament en unes eleccions en què tan sols Puigdemont aguanta la desfeta de l'independentisme · Es configura un parlament ingovernable que podria acabar en repetició electoral a la tardor

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
13.05.2024 - 00:55
Actualització: 13.05.2024 - 13:06

L’independentisme ha perdut la majoria absoluta al Parlament de Catalunya després d’una dècada. La pèrdua, tant d’escons com de diputats, és molt notable: dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 ha passat a 59 diputats i 1.226.000 vots, en unes eleccions en què el PSC de Salvador Illa ha guanyat ben clarament, amb 42 diputats. El factor Puigdemont no ha servit a Junts per a vèncer i culminar una suposada remuntada que apuntaven els darrers sondatges, però sí per a aguantar i, fins i tot, guanyar pes (de 32 escons a 35 i 100.000 vots més que no pas fa tres anys), enmig de la gran desfeta de l’independentisme, que han capitalitzat sobretot ERC –que passa de 33 escons a 20 i perd 180.000 vots– i la CUP, que perd 5 escons dels 9 que tenia i més de 60.000 vots.

Tot plegat en unes eleccions que han tingut una participació modesta (58%), marcades per una avaria extraordinàriament greu a la xarxa de Rodalia de Catalunya, que pot tenir repercussions durant setmanes. Unes eleccions en què l’extrema dreta ha augmentat representació: els 2 diputats amb què Aliança Catalana entra al parlament s’afegeixen als 11 que manté Vox.

L’unionisme s’ha imposat d’una manera molt clara. No tan sols pels 42 escons del PSC, que puja 9 diputats i aconsegueix més de 200.000 vots, sinó també pel fort augment, tant en vots com en escons, del PP d’Alejandro Fernández, que passa del seu mínim històric de 3 diputats a 15, i arrossega 232.000 vots més. El PP es menja del tot Ciutadans, que desapareix del parlament set anys després d’haver estat la força més votada, però arrossega vot nou, perquè el de Vox s’ha mantingut fidel, amb 11 escons.

En tot cas, el PSC ha guanyat de manera incontestable, però pràcticament no té opcions de governar. Salvador Illa va anunciar durant la campanya que presentaria la seva candidatura a ser president de la Generalitat, però necessita el suport de més forces parlamentàries. Puigdemont va dir i repetir que no sumaria mai els seus vots amb els del PSC, i en la compareixença d’ahir, amb els resultats encara calents, demanava a ERC d’explorar la possibilitat d’un pacte de govern d’obediència catalana.

L’opció d’un tripartit entre el PSC, ERC i els Comuns arribaria just als 68 diputats de la majoria absoluta, però el president Pere Aragonès va ser prou clar en la seva compareixença descartant aquesta opció; descartant, de fet, qualsevol opció per a pactar govern que inclogui ERC: amb una desfeta d’aquesta magnitud –diu–, el seu lloc serà a l’oposició.

De manera que a Salvador Illa tan sols li restaria l’opció de “fer un Collboni”, és a dir, de ser president de la Generalitat amb els vots dels comuns i del PP. I encara, aquesta suma de 63 diputats podria guanyar tan sols en una segona votació d’investidura al parlament (havent fracassat la primera, que requereix una majoria absoluta), si els onze diputats de Vox s’abstinguessin. Perquè, fessin què fessin els dos diputats d’Aliança Catalana, superarien els 59 vots contraris de l’independentisme.

És una equació extremadament difícil, i podria tenir conseqüències per al PSOE. Perquè és aquesta mena de pacte contranatural –que implicaria, a més, la participació passiva de l’extrema dreta– que Puigdemont alertava que no acceptaria, i que faria que tingués conseqüències a Madrid, on l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez depèn dels 7 vots de Junts al congrés espanyol.

Si no fos Illa, les opcions de Carles Puigdemont exigeixen fonamentalment que ERC el vulgui fer president; però com que els vots de Junts i ERC (i els de la CUP, en cas que s’hi avingués) no sumarien pas majoria absoluta, el candidat de Junts necessitaria l’abstenció del PSC en una segona votació d’investidura que requerís una majoria simple. També sembla difícil d’imaginar que Salvador Illa s’hi prestés, havent guanyat d’una manera tan folgada –en vots i en escons– i amb les conseqüències polítiques negatives que podria tenir un moviment com aquest per al seu partit, sobretot a Madrid, on ja s’han ressentit del desgast d’haver pactat una llei d’amnistia amb l’independentisme.

Tot plegat dibuixa un panorama ingovernable al parlament, que podria implicar una repetició electoral, si cap d’aquestes majories hipotètiques i tan poc probables no s’acabés articulant. Unes noves eleccions que, previsiblement, serien el mes d’octubre, en què caldria veure quin desgast podrien acabar tenint en partits que, com ERC, la CUP i els Comuns (que ha passat de 8 diputats a 6) han baixat tan fortament, i com podria arribar a influir en la millora de Junts el retorn de Puigdemont gràcies a l’amnistia, i el fet que el president a l’exili pugui fer finalment campanya amb normalitat.

Però Puigdemont mateix deia en la seva compareixença que volia evitar aquesta situació. Perquè això no passi, o bé ell o bé Salvador Illa hauran de teixir alguna majoria. Els telèfons ja comencen a sonar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any