‘Liarla’

Escriptors, guionistes i creadors de llenguatge en general saben bé que el registre més difícil a l’hora de conferir versemblança a una situació és el col·loquial. És un debat que ve de lluny i que té com a punt àlgid aquell famós ‘pendó’ adreçat a la Sue Ellen, que multicultis i acomplexats consideren una prova que el català no serveix per a insultar (perquè s’hi rabegin una mica més, vet aquí l’entrada d’aquest mot al diccionari d’Enciclopèdia: alerta a l’accepció 2.1!). En el nostre cas, si en la llengua estàndard la partida ja és desequilibrada a causa de la preeminència del castellà, en el camp específic de la parla desenfadada és simplement inabordable, ara mateix. El castellà, per raons socioculturals fàcils d’imaginar, té una capacitat creativa desbordant; de fet, és l’aspecte lingüístic on destaca més, perquè si d’alguna cosa ha disposat sempre en abundància ha estat de classes populars, parlants sense estudis o només amb els obligatoris, que és la faixa d’on solen sorgir les innovacions de llenguatge no especialitzat. La llengua castellana importa cultismes (com gairebé totes, d’altra banda) i exporta modismes i locucions: coses com ‘me pone’, ‘no queda otra’ o ‘venirse arriba’ (o les que estaran de moda el mes que ve) representen aquesta deu inestroncable que nosaltres, que sí que estem estroncats, calquem mesellament. La llista seria inacabable. La publicitat i el llenguatge periodístic se’n nodreixen tant que han aconseguit invertir l’ordre tradicional i ara són les elits les qui copien llenguatge del poble ras.

Dia 6 de desembre, ara fa un mes, en una àrea de servei prop de Llemotges, poques hores abans de la mani de Brussel·les. Són quarts d’una de la matinada i un parell de centenars de zombis amb colls de color groc i massa hores de carretera a sobre envaïm la cafeteria, fins aleshores deserta. Cua als lavabos, cua a la màquina del cafè, escampadissa de gent entre els prestatges. I un sol empleat despatxant. L’ambient és quasi fantasmal, i els murmuris procedents de les rotllanes de gent que esperen l’hora de tornar a l’autocar en constitueixen la mar de fons. Una mena de bonior, un brunzit que amb prou feines trenca la quietud, sorprenent tenint en compte el formiguer de gent que som.

Tot fent temps, no em vaig saber estar d’imaginar-me la Brigada Aporellos desembarcant al mateix grill. Hi ha barra lliure: prestatges atapeïts, neveres plenes i només un empleat. Dos-cents contra un. Immediatament, em van venir al cap les imatges del venedor paquistanès atonyinat al passeig de Gràcia, del bar de Vallirana destrossat, de la batalla de cadires al Zuric de plaça Catalunya, de les ràtzies dels ultres desfermats el 9 d’octubre a València, de les estelades cremades a la plaça de la Vila de Balsareny, dels cambrers escridassats de la pizzeria del Born, de la pancarta d’ERC cremada a Canyelles… i de tantes i tantes agressions, insults i vexacions a què hem assistit i assistirem. Se n’ajunten quatre de l’ocellot i ja la tens liada. Tal com explica Conrad, la parada d’avituallament només va ser un detonant per al meu cinemascope personal, que, saturat d’imatges bèl·liques, necessitava ordenar-les per, si no trobar-hi sentit, almenys poder-les pair.

Però Conrad no sabia que el meu cinemascope està empeltat d’un filoloscope molt empipador. No volia pair res, l’únic que pretenia (el meu subconscient, que no descansa ni mort de son) era trobar l’equivalent de la inefable locució verbal liarla. Que és un exemplar modèlic d’aquella creativitat que dèiem. ‘Fotre merder’ o ‘muntar (un) sarau’ podrien valer en alguns casos, però sovint no hi arriben (i presenten el problema dels possibles derivats). El truc rau en el pronom: aquest ‘la’ enganxat al verb representa, entenc, la gresca, el merder, el descontrol. I és tan obvi, tan assumit per la comunitat parlant, que el substantiu ja es pot elidir i deixar-se representar per un pronom tranquil·lament que tothom ho entén. De fet, la fraseologia es basa precisament en això, en la sedimentació de significats implícits (‘ja la ballarem’, ‘ja t’ho trobaràs’). Per això, com tradueixes al català l’exclamació d’un simpàtic llançador de cadires del Zuric que, un cop esbravat, piula ‘La que hemos liao!’ O, en la versió encara més castissa: ‘La habéis liao parda!’ ‘Quin merder que heu muntat!’ o ‘Hòstia quin sarau/cacau!’ fan curt. Els falta color, exactitud. Demaneu-ho als nois de ‘Merlí’, si no. La creació lingüística respon a les necessitats dels parlants. Per això els meus col·legues escriptors i guionistes, igual que s’han hagut de resignar a introduir el xenisme botellón, les continuaran passant magres per trobar un equivalent autòcton de la liamenta. L’independentisme no destrossarà mai cap àrea de servei d’autopista perquè ni tan sols té els mots per fer-ho.