L’hotel on van descobrir l’illa els primers turistes d’Eivissa

“Cada cop hi ha més hotels i més bars, més cars cada dia. Més ràdios. Més estrangers… Com li ha passat a Mallorca, aviat el paisatge es quedarà sol entre les villas, els palaces, les carreteres i els rètols en anglès i alemany, colgat, a més a més, de literatura de prospecte de turisme.” Ho escrivia la periodista Irene Polo el juliol del 1935. Feia tot just quatre anys, el 29 de maig de 1931 –amb el règim republicà tot just estrenat–, que havia arribat al port d’Eivissa l’Orontes, un vaixell anglès carregat amb quatre-cents turistes. Venien de Mallorca, on l’explosió turística era un fet, des de la construcció del Gran Hotel de Palma, un edifici de Lluís Domènech i Muntaner, que avui acull el Parlament de les Illes Balears. Els primers turistes que descobrien el paradís eivissenc, com Polo, que hi va anar atreta pel que li havia explicat el pintor Miquel Villà, o el seu col·lega Carles Sentís, s’havien d’allotjar en fondes o llogar una habitació. Fins l’any 1933, Eivissa no va inaugurar el seu propi Gran Hotel, impulsat pel metge Joan Villangómez Ferrer, que aquell mateix 1931 havia acceptat el desafiament d’alçar un edifici de bell nou per acollir els nous visitants.

La dèria del pare d’un poeta i el futur dictador

Pertanyent a una vella nissaga de farmacèutics, el doctor Villangómez era el metge titular de Sant Josep i professor del Col·legi Municipal de Segona Ensenyança. Havia format part del Partit Liberal i gràcies al seu matrimoni amb Caterina Llobet, d’una família tradicional de Dalt Vila, tenia una posició econòmica i social distingida dins l’ecosistema eivissenc. Els Villangómez-Llobet havien viscut sempre a Dalt Vila, però amb la construcció del nou eixample, el patriarca decidí baixar-ne i alçar al passeig de l’Alamera o de Vara del Rey una casa de tres pisos on traslladar-hi la residència familiar i la clínica, llogant-ne els baixos i dos dels pisos. El constructor seria el mestre d’obres Joan Gómez Ripoll, conegut com a Campos, que li imprimiria l’aire neocolonial que havia importat de la seva estada a Amèrica. Però l’emergència del turisme faria canviar d’idea al metge. Aquell edifici seria el primer hotel d’Eivissa, una petició insistent de la premsa i les forces vives del moment, una empresa que els seus fills, entre els quals hi havia el futur poeta Marià Villangómez, considerarien una dèria o una bogeria.

El 6 de maig de 1933, tot era a punt en aquell nou hotel de seixanta habitacions i que disposava de menjador, biblioteca, una gran cuina i un personal qualificat, amb Joan Riera, un eivissenc emigrat a Amèrica, al capdavant com a maître d’hotel, i el fill poeta de l’amo ajudant a l’administració i fent de traductor. Tot i que faltava un mes per a la inauguració oficial, aquell dia va arribar el primer client: ni més ni menys que l’aleshores comandant militar de les Balears i futur dictador Francisco Franco Bahamonde.

L’estrena del nou hotel va comptar amb un banquet on es van servir consomé royal printanier, llagosta a la Bellavista, pollastre diplomàtic, espàrrecs d’Aranjuez, filet a la broche i prèssec Melba per postres. La clientela a què aspirava el seu impulsor era, bàsicament, anglesa i francesa, completada amb els catalans, que sovint hi acudien tant per lleure com per viatges de negocis. Una part destacable dels visitants volia veure coses i fer vida a l’aire lliure, i gaudir dels banys de mar i de la nova moda de prendre el sol. Per això, Villangómez de seguida no solament preparà tota mena de material, de plànols fins a tríptics, sinó que afegí a l’oferta de l’hotel l’anomenat balneari marítim a la platja d’en Bossa, consistent en casetes de bany, passarel·les per arribar a la mar, servei de bar i restaurant, i els diumenges, orquestra i ball. Per arribar-hi, disposava d’un servei de barca i autobús, que feien el trajecte per mar i per terra, respectivament. L’hotel també acolliria la primera oficina de turisme de l’illa.

Un boom turístic que no agradava a tothom

Però aquell esclat del turisme eivissenc no agradava a tothom, com hem vist al començament. A la sèrie de “Postals d’Eivissa” que va publicar al diari l’Instant, la periodista del Poble-sec deia als seus lectors que calia guardar-se el secret d’aquella illa paradisíaca, “perquè la veu s’escampa que és un gust, i els cercadors d’ors i els cercadors de felicitat sempre estan disposats a organitzar caravanes devoradores”. De fet, Polo escrivia gairebé profèticament: “Els estrangers, vius com ells sols, han descobert Eivissa abans que nosaltres i s’hi instal·len a tota velocitat. Tant per tant, doncs, valdria més que els que s’hi instal·lin siguem nosaltres. Perquè, si no, a aquest pas, un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet en una guixeta que haurà posat un alemany a l’illa…”

I és que, l’any 1932, l’escriptor i crític d’art francès Jean Selz va situar l’illa al mapa internacional. Selz i la seva dona Guyet van convertir la seva casa eivissenca a Dalt Vila en lloc de trobada de tropa de passavolants, com ara el filòsof Walter Benjamin, l’escriptor Elliot Paul, el dadaista Raoul Hausmann, el pintor Paul-René Gauguin i l’escriptor Pierre Drieu la Rochelle. També farien estada a Eivissa Albert Camus, Jacques Prévert, Rafael Alberti i María Teresa León, i una bona colla de dones artistes com ara Mary Hoover Aiken, Frances Hodgkins, Maria Ferst, Anna Maria Blaupot ten Cate, Lene Schneider-Kainer, Olga Sacharoff i Soledad Martínez, i fotògrafes com Gisèle Freund i Florence Henri. L’arquitectura tradicional de l’illa també atrauria alguns dels arquitectes més avantguardistes del país, com ara Josep Lluís Sert i Germán Rodríguez Arias. Aquest darrer, tot parlant amb Polo, es lamentaria: “Els contractistes d’obres que vénen d’Amèrica amenacen tot això. Col·loquen sacs de ciment a tort i a dret; fan grans hotels a la moda de Buenos Aires, xalets a la vora de l’aigua que semblen estacions de ferrocarril… Els pagesos estan enlluernats i omplen de balustrades i columnes modern style les nobles masies blanques.” Sense anomenar-lo directament, l’introductor del racionalisme i membre del GATPAC es referia al Gran Hotel del mestre Campos.

Un hotel a Eivissa en temps difícils

Precisament, Gómez Ripoll, destacat membre del republicanisme socialista local, seria una de les víctimes de la guerra del 1936-1939, afusellat a la paret del cementiri de Palma el 30 de setembre de 1942. Durant els anys de la guerra, l’hotel que havia construït seria ocupat pels militars, que hi establirien el jutjat militar, un dels centres de la repressió franquista. Retornat a la família Villangómez l’any 1946, reobrí les portes com a Hotel Ibiza, gràcies a un grup d’empresaris encapçalat per Ildefons Pineda. L’any 1950, passaria a mans d’Antoni Planells, que el gestionà en uns anys marcats per la carestia i el tancament de fronteres internacionals. Seria en aquella etapa que retornaria, ara com a dictador d’Espanya, aquell primeríssim hoste del 1933. Finalment, el 1958 començaria una tercera vida com a Hotel Montesol, en mans d’una empresa de Madrid. Seria durant aquella llarga etapa que l’establiment esdevindria una referència de l’illa, tant pels hostes destacats que albergaria –del cineasta Orson Welles fins a la princesa Carolina de Mònegue, passant pels Pink Floyd–, com per la històrica cafeteria dels baixos, amb una terrassa que era punt de trobada de passavolants i locals, on es barrejaven hippies d’arreu del món amb literats eivissencs de soca-rel, com Villangómez mateix.

El 2014, deteriorat l’edifici –protegit com a bé d’interès cultural–, perdut l’antic esplendor i notòriament enfocat a un turisme de poca qualitat, va acabar tancant, fins que va ser reobert dos anys després gràcies a la cadena Hilton. Dorothée Meilichzon és la responsable de la darrera reforma i redecoració de l’avui conegut com a Montesol Experimental, bo i coincidint amb el pas de l’hotel a la propietat del grup Experimental, l’any 2021. Actualment, convertit en un hotel-boutique de cinc estrelles, té una vintena d’habitacions.